Descoberta de la Tamarita

Les meves escapades són variades i donen per a descobrir raconets encantats com aquests jardins, que he conegut avui casualment. 
En endinsar-se en aquests jardins el soroll del trànsit es va difuminant i el substitueix a cada nova passa la remor de l'aigua dels tolls i sortidors, i pels cants de variats ocells que animen la tarda.

Està ple de racons a anar endevinant, una delícia. En qualsevol dels bancs és fàcil evadir-se fins allà on la imaginació doni de sí. No gaire lluny sento els crits dels nens que juguen en una era brillant d'herba.


Les fotos són fetes per mi.

Cinema i felicitat (després de veure "Intocable")

Viure amb salut és increible.

Es poden buscar, triar experiències precioses, màgiques, paisatges infinits, sensacions., sabors, rituals extraordinaris.

Apartar estorbs, des-preocupar-se de tantes coses que ens bombardegen al cap i anar avançant en el saber gaudir d'allò aparentment petit, senzill, sense grandiloqüències.

M'omple l'ínfim, l'aire net als meus pulmons i fins l'abdomen, les onades i l'olor salada, un caminet de muntanya, l'aroma de la llenya cremant dins les llars, a les cases de poble a l'hivern, un prat florit de paparoles, directament de la infantesa a l'ara.

Un cafetó en un lloc encantador, un moment de soledat triada, o una cervesa en bona companyia.

Instants sense hora ni pressa.

I al bell mig de tot això la tranquil.litat de ser lliure retrobant-me.

Recomano altament veure la pel.li "Intocable", senzillament sublim!!! Flotar, riure i emocionar-se a parts iguals està garantit.

Imprescindible d'anar a veure al cinema, no quan surti en dvd.

Petjada a la xarxa

He desaparegut del bloc. No és que ja l'hagi abandonat. L'enyoro, enyoro el meu pas per aquí i deixar petits retalls, aquells inicis en que podia aturar-m'hi i recrear-me en poemes, moments breus, detalls i posar els sentits en cada post.

Ara el temps escassíssim em té raptada però tinc més ganes que mai de seguir deixant aquesta petita petjada a la xarxa.

I a cau d'orella dic: Fins ben aviat, això no s'acaba aquí...

Quatre imatges del meu matí d'avui pel Born:

En primer lloc la plaça de les Olles voltada de carrers amb noms xatos: carrer de les Dames, carrer La Volta d'en Bufanalla, el de la Volta dels Tamborets, carrer dels Ases i carrer Malcuinat. Parada amb un bon suc de taronja natural, escriptura i calma.

També he passat per una botiga per la que tinc debilitat, Casa Gispert, al carrer Sombrerers. És entrar en un món antic, temple de cafès torrats allà mateix, fruits secs, xocolates, paneres nadalenques -en cistells- evocadores (com les va anomenar Espriu quan n'hi varen fer arribar una) i mil delicadeses més, i decorat amb un gust que ratlla la màgia. La guinda: els galets pintats daurats i penjats al sostre amb fil de pescar combinats amb pàgines de cançoner: una decoració de Nadal exquisida!

I en darrer lloc he fet un silenci a dins de Santa Maria del Mar, on no puc deixar de mirar amunt ni un instant (menys quan ja em foto de lloros) en un estat de misticisme del que quasi es diria que crec en alguna cosa celestial i tot.

8 mesos

Avui els compleixes.

Són mesos intensíssims, deliciosos. A partir de l'estiu tot va anar ràpidament a millor, però inclús en moments més durs poder donar-te pit i vàldre'm en això per a poder cuidar-te em va omplir profundament.

Donar el pit és una experiència per mi de plenitud. SEnto que és la forma més propera que tinc d'estar amb tu, vincle intimíssim, escalfor, olor, tacte, gust ... saciar necessitats i afegir tendresa a dojo.

Ara fa un parell de dies que et tenim revolucionat, perquè estàs aprenent a gatejar i et sembla que et menges el món! Estàs tan divertit..., pura simpatia.

Felicitats petitó.

Il.lusió

Sense il.lusió no arribaria ni a la cantonada, amb ella vaig gairebé a tot arreu on vull.

La foto la va fer la Sandra fa un any i mig. I com que avui fa anys aprofito per felicitar-la: per mooolts anys!!

GERMANS

Complicitats, enfados, cures, competitivitats, emmirallaments, aprenentatges... tantes altres coses de les que no podia parlar gaire a nivell vivencial fins fa poc, per no haver tingut germans.

Ara disfruto amb els nostres fills mirant com es busquen, juguen junts -sí, ja han començat- riuen plegats. Tenen ja un equip format, duet simpàtic, clucada d'ull entre iguals.

Els nostres menuts estan doblement espavilats l'un amb l'altre. Ell ja va néixer i creix amb la "canya" d'ella i a sobre s'ho passa teta, ella té un màster en compartir atenció i portar-ho amb molta dignitat. Només llevar-se ja el busca per tot el pis.

Penso que tenen sort i que per poc que s'entenguin de grans (a saber com serà) moltes són les coses positives que s'enduran, ja ho estan fent fa temps.