Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mort. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 d’abril del 2013

Creuar el riu cap a la mort

Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una



estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.

Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges  dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,

I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.

Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que  probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...

dissabte, 23 de maig del 2009

Maite


En dies i nits com les d'avui, de ple maig, et recordo i enyoro especialment. Quan la fresca de la nit porta cert aroma a flors, i hi ha petards d'alguna festa major de barri proper.

Em vénen al record les festes majors viscudes de petites i jovenetes al barri de Sant Pere i a la Festa Major de Terrassa. Nits de ball adult on les criatures podíem córrer lliures, menjar gelats i sentir-nos més grans i aventurers fins a altes hores. Els teus pares, com els meus, en això eren permissius i ens deixaven fer sense cap tipus de control. Quedàvem un grup i a cada festa major del barri ens passàvem els dies al carrer de dia i de nit.

Engalanàvem el carrer Catalunya amb la comissió on la teva família participava activament. La meva mare havia col.laborat més d'un cop ajudant a fer els capgrossos. Jo venia a buscar-te a casa, jugàvem entre els retalls de roba de la teva botiga, ens amagàvem al magatzem del darrera.
Ens perdíem pels carrers plens de música.

Després ens trobàvem a classe, compartíem moments de tota mena, durant anys molt unides. Per mi érets, a l'igual que per a l'Anna, la Mireia,... una amiga en la que ens fixàvem molt. Una amiga més madura, serena, pausada, especial.
Com si sabessis que per a tu la vida seria més curta a nivell cronològic, molt més, però més llarga en intensitat i saviesa.

Vas haver de marxar d'entre nosaltres amb 18 anys acabats de fer, la realitat de la mort sempre esperant aprop ens va caure a tots ala damunt com una llosa, en plena adolescència.

No hi ha dia que no et tingui en el meu record, ara des d'aquí llenço aquestes paraules al vent de la nit de maig, una nit com la que tu vares néixer. Per si algun d'aquests mots penetra en la teva energia, allí on siguis.

dilluns, 2 de març del 2009

Rubianes...nostàlgies

Feinejo;
el Rubianes xerra de fons -li fan un homenatge a la tv-
la Nora davant la pantalla imitant-lo, monòleg paral.lel



(...recordo quan érem al teatre veient "La sonrisa etíope", humor "punyetero", pícaro i bells paisatges etíops... Era pocs dies abans que se sabés que estava fotut; tu donaves patades a la panxa, la mama tenia contraccions i pensàvem que hauríem de sortir de l'espectacle corrents, de part...)



...tarda finalment
nostàlgica i entranyable.


Enyorarem aquesta persona tan vital, lliure i divertida,
no hi ha dret... sovint no mires quan t'emportes la gent, i si encara tenia mil projectes i somnis per a fer realitat....

diumenge, 1 de març del 2009

El curioso caso de Benjamin Button



Després de veure i gaudir d' aquesta pel.licula, unes quantes coses en les que m'ha fet pensar:

el pas del temps ho pot quasi tot


hi ha sentiments que ni la mort pot destruir

Què és el temps???

Jo em sento igual a mida que passen els anys però el cos va canviant, igual que el de la gent del volt i tot el què hi ha; canvia el cos i algunes coses en la forma de ser, de pensar malgrat poden ser imperceptibles; tots ens fem grans, i al final -si hi ha sort en la majoria dels casos- arribem a vells. Canvien els paisatges, els llocs, tot. "En el canvi hi ha la permanència", deia el filòsof (Heràclit, eres tu?)

Cada cop m'adono que hi ha molta més gent jove que jo i menys gent més gran.


Val la pena exprémer cada minut.

D'un moment a l' altre tot pot canviar molt, radicalment. El fer o deixar de fer alguna cosa en un moment determinat, el dir o no dir, demostrar o no, per insignificant que pugui semblar a vegades pot canviar radicalment quelcom de les nostres vides.

Si tenim sort, un dia morirem de vellesa, havent gaudit d'un munt de sensacions noves, diferents, apassionants. Havent triat els camins que ens semblaven millors, conegut i estimat molta gent, molta de la qual desapareixerà abans que nosaltres, i molta d'altra que ens sobreviurà.

Està més a les nostres mans del què pensem l'haver pogut experimentar una vida plena.
Quins beneficis aporta viure sentint-se víctima de l'exterior? Paga la pena viure autocompadint-se quan el preu que es paga és amargar-se la vida i deixar-la passar?

La intel.ligència crec que ha de servir per a aprendre a simplificar: trobar així el sentit positiu del què ens passa (tot i que a vegades es fa dur d'"aguantar el tipus" en segons quines situacions); però a vegades és més fàcil o aparentment beneficiós per segons qui recrear-se en el "quina mala sort que tinc" en comptes de fer front al què realment hi ha: la capacitat de ser valents i agafar el timó.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Hi són



Los que han muerto no están muertos...
Los muertos no están bajo tierra,
están en el árbol que se estremece,
están en el agua que fluye,
están en el agua que duerme,
están en la choza, están en la multitud.
Los muertos no están muertos.

BIRAGO DIOP

Dedicat a tu, que també ho sents així.