Vallparadís

Llac de Vallparadís (Terrassa), imatge extreta de google.
 

Sento el meu cos volar per tota la vastíssima llargada d'aquest parc, com els milers d'ocells que constantment el creuen i l'habiten.

 

Està ple de verdor d'humida aroma, racons infantils -àrees per a nens arreu-, torrents que li donen un aspecte mutant a cada tram, algun que altre escenari per a concerts i obres teatrals, zones especialment adients per a anar en bici, patinar, fer el ronso, banyar-se,.... A part dels molts animals que en frueixen, també hi ha persones de les edats més variades fent-ne usos múltiples: els dels gossos fan una àmplia xarxa social amb samarretes que en parlen i tot, esportistes ancians amb equipament de trekking, adolescents en bicicleta (tres en una fins i tot!), corredores i corredors ben entrenats suant la gota gorda, parelles en els bancs absortes en les seves coses, amistats arreglant el món. I mooltes altres varietats possibles de combinatòria de gent -molta!!- i tanmateix amplitud d'espai, gens de sensació de massificació.

La Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Foto de google.

I el camí sinuós o ampli, freqüentat o tranquil, a estones, ignora similars detalls d'humanitat, segur del seu trajecte, enamorat de sí mateix per la bellesa, la pau, l'harmonia en cada metre dels més de tres quilòmetres del seu recorregut de punta a punta.

El parc de Vallparadís és de les millors coses que he vist fer en una ciutat, aprofitant torrenteres abans brutes i descuidades per la població. Una ciutat , més concretament el seu nucli o centre, en constant procés de cirurgia estètica que ha donat, al meu veure, bons resultats, deslliurat de cotxes i amb carrers peatonals arreglats. I encara més: la clau ha sigut la construcció, cura i millora constant d'aquest pulmó immens que la creua tota i la posa en contacte arreu amb el més fonamenal: la natura.

Volta inèdita

No m'ho creia però finalment he constatat que tenia entre les meves mans una oportunitat única, aquesta tarda, i sense que servís de precedent, he tingut unes quantes hores per a mi soleta, sense ningú que m'esperés a casa, hores senceres, verges, de punta a punta. Havia treballat matí i tarda i sortia tota estranyada per aquesta circumstància quasi inèdita.



He decidit posar en pràctica el meu nou hobby i diversió esportiva de fa uns dies i desde que tinc 40 anys: anar a córrer per les muntanyes properes al meu barri, melena al vent o millor dit: cua al vent. Les vistes que ofereix tota ruta  són precioses, i hi ha un ampli ventall de caminets sinuosos per anar descobrint, que porten a un munt de racons diferents, vistes marítimes o muntanyoses a banda i banda dels turons. M'he divertit redescobrint passeigs del nostre antic barri, i enllaçant-lo amb l'actual. TAmbé veia els avis asseguts xerrant o mirant l'infinit distretament, molta gent passejant el gos, d'altres corrent acompanyats o en solitari, creuant mirades de complicitat amb la pell brillant i respiració ràpida. I moltes persones en definitiva fent vida social i sana. M'he sentit acompanyada per tots  ells, i sobretot per la quasi permanent visió del mar preciós al fons. El sol anava baixant, contràriament al meu ànim, que cada cop s'apropava més a les alçades!!

Després de fer exercici, l'adrenalina i totes les hormones que s'havien disparat tornen a la calma, de fet tot el cos i la ment hi tornen , i llavors és quan ve el regal final: aquesta pau, energia i alegria que t'omplen i que voldries compartir amb la humanitat sencera.

 I d' aquí ve el meu desig de fer-ho arribar a través de l'Aquí i Ara, posant un bocinet d'aquesta volta a disposició de qui la vulgui imaginar.

Punt de llum (o vicisituds I)

Deixo que els darrers raigs de llum s'esquitllin entre les meves parpelles quasi closes. Fatiga, emocions pesants, sense treves fins els darrers instants, quan arriba un alè d'aire fresc, pur, puc veure una escletxa en l'horitzó.

La foto és meva. Novembre de 2012, Cabanes (Alt Empordà).

Explosió colorista

Tot el meu volt està callat. Tan sols parant bé l'orella puc escoltar la remor de la brisa acaronant l'herba dels camps de flors que ens envolten. Noto el sol calentet, tan enyorat en el llarg hivern, damunt la meva pell assedegada dels seus raigs. Aquesta brisa em transporta uns quants pams sobre terra. L'olor de natura explotant de primavera m'embriaga. Aparent quietud que convida a observar allò en el que no em solc fixar... La claredat dels dies, la temperatura ideal, la llum de més llarga durada, els dies s'eixamplen i podem fer molts més plans amb els nens...tot m'omple en aquesta època!!

Cada any quan aquesta estació comença penso el mateix: "Aquest és l'any que més la puc notar en l'aire i gaudir-la tant", però segur que ho faig de la mateixa manera sempre: amb tota la intensitat, ja que tot es transforma amb el bon temps d'una forma que fa eufòria incontinguda, alegria ja des de primera hora del matí, quan treus el nas a l'exterior i tots els sentits en queden impregnats, d'ella, fins els capvespres lluminosos que conviden a allargar i pausar tot.

LEs fotos són meves fetes des de la càmara del mòbil, com es pot veure no és gaire bona però fan una idea de l'oferta de la que gaudim.

L'explosió de colors, els nostres plans excursionistes, que ja tant comencen a motivar els menuts de la casa, no em falten raons per a gaudir a tope, i més quan la primavera és el pròleg de l'estació de l'any que encara em fa disfrutar més: l'estiu familiar -hi vaig néixer- i estimat.

Excursionistes,cavalls i flors

Fotos meves amb el mòbil de fa pocs dies al Berguedà

Les nostres excursions cada cop són més llargues i boniques, completes. Aquest dia vam anar a visitar cavalls i vam caminar vora a dues hores. Visca els petits caminadors!!!!

Dimecres al sol

Avui una novetat excepcional, he començat una nova i prometedora pràctica semi-estirada a la tumbona: solàrium natural per a la cara, la panxona i els peus.

A dins la peixera que és casa meva a penes hi entra la brisa ni es pot ensumar res d'interessant.

M'he dedicat a flairar l'aire fresc, les olors de les restes d'hivern, les notes de llenya d'alguna xemeneia no gaire llunyana barrejades amb la humitat matinera. S'endevinava l'aroma de terra fresca del parc, em podia imaginar les fulles dels arbres tremolant amb les pessigolles del vent.

Sense les olors naturals que circulen per l'exterior, falta alguna cosa essencial.

Sense l'aire i el solet que aquest matí redescobria em faltava energia vital, i me'n penso saciar ara que puc fer els matins al sol.

La foto és meva, Berguedà estiu de 2010

Esclat primaveral

Aquest cap de setmana la primavera per fi ha fet el seu niu.
Dissabte fregava plats a la cuina i em sentia com flotant; mirava per la finestra el sol posar-se suaument damunt el verd dels arbres, les fulles tremolaven lleument per l'emoció mentre passaven orenetes xisclant alegres. El cel no podia ser més clar, ni l'aire més net.
L'esclat d'aquesta estació porta quelcom encisador i màgic que omple cada un dels sentits.

Música i mar

La musique souvent me prend comme une mer!
BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira.- Talment, en l'alta nit,
puja fins els estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


18 de març, 1937

MÀRIUS TORRES. POESIES I ALTRES ESCRITS

Un somni.../ un sueño...

La il.lustració és d'Alicia Cañas. Del llibre "Los cien ojos del pavo real"


Tanco els ulls.
No se sent res més que sorolls propis del bosc i de la natura.

Visc en una zona rural, amb molt poca cosa, diríem que l'imprescindible. La meva família i jo estem tranquil.les, lluny de tot estrés o preocupació laboral de tipus destructiu, alienant, falsament enriquidor.
Tenim poc i no ens agrada guardar més. Els equipatges ben lleugers per a una vida igualment lleu.
Hem renunciat a la ciutat i ara practiquem una forma de vida més espontània, senzilla i càlida.

Els somnis es poden arribar a fer realitat.


Creieu en això? TEniu algun somni compartible?


Cierro los ojos.
No se oye nada más que sonidos propios del bosque y de la naturaleza.
Vivo en una zona rural, con muy poca cosa, diríamos que lo imprescindible. Mi familia y yo estamos tranquilas, lejos de todo estrés o preocupación laboral de tipo destructivo, alienante, falsamente enriquecedor.
Tenemos poco y no nos gusta guardar más. Los equipajes ligeros para una vida igualmente leve.
Hemos renunciado a la ciudad y ahora practicamos una forma de vida más espontánea, sencilla y cálida.

Los sueños pueden llegar a hacerse realidad.

Creéis en esto? tenéis algún sueño compartible?

Llépols

Quan vam arribar de Deltebre (fa dos caps de setmana), trobava a faltar algun detall, a penes imperceptible...què era?

Els sons dels molts animals que viuen al Delta.

A cada racó n'hi havia. Els ànecs (o el què fossin) reunits a la vora de les basses, les nits de cric-crics, el cel sobtadament envaït d'estols d'ocells, els gatets llépols* i la mare (batejats ràpidament per la Júlia com a Pinotxo, Spiderman i la Pepa), les visites de la gosseta Fibi , del Jordi. La granja amb els burros, que la Nora crec que s'hagués endut a casa. Les gallines amb els petits darrera, els galls vigilant la situació, els titos esterrufats (o galls d'indi en el parlar de la zona).

Llevar-se sentint les orenetes, adormir-se amb les granotes, visitar els martinets, els flamencs (bé, de mooolt lluny, els prismàtics fan meravelles...) els bernats pescaires, veure els xatracs i els seus nius en les dunes del desert a la platja del Fangar, amb el miratge de l'aigua de fons.

Com m'agradaria viure en un lloc tan tranquil com aquest, on només se senten els animals...

* llépol vol dir llaminer, ho diuen molt a Deltebre, em va agradar la paraula.

Les fotos són de Ju i Sandra respectivament

Hi són

Los que han muerto no están muertos...
Los muertos no están bajo tierra,
están en el árbol que se estremece,
están en el agua que fluye,
están en el agua que duerme,
están en la choza, están en la multitud.
Los muertos no están muertos.

BIRAGO DIOP

Dedicat a tu, que també ho sents així.

Remors d'estiu

L'aire porta, ara sí ara no, les notes d'un piano llunyà, que penetren en mi com gotetes de pluja a la pell. La resta: silenci.

Em sento una fulla baixant animada pel corrent suau d'un riu de muntanya. Veig ara el cel, ara les pedres, ara els arbres. M'hi tombo, em capbusso. Floto, i em sento alliberada: sóc en un gorg. Un ocell xipolleja a la vorera.