Prémer el botó de "Pausa"

Segueixo llegint, recreant-me i citant aquí fragments del llibre sobre la lentitud "Del buen uso de la lentitud"( Pierre Sansot, editorial Tusquets) que tinc a la tauleta de nit ben acompanyat d'altres llibres, lectures combinades segons el moment i la capacitat neuronal del mateix...

"Pienso que vivir constituye, en lo que a mí respecta, una oportunidad que no me será concedida una segunda vez: una oportunidad no porque la vida nos haga regalos y porque en una balanza ideal la suma de los placeres sea superior a la de las penas, sino porque valoro a cada momento la suerte que tengo de estar vivo, de acceder cada mañana a la luz y cada noche a las sombras, de que las cosas no hayan perdido su brillo inicial y perciba enseguida el principio de una sonrisa, el principio de una contrariedad en un rostro; en una palabra, de que el mundo me hable.

La vida misma como ondulación, como despliegue, la vida en pequeñas gotas más que como un tornado o un río impetuosos. Una luz más que una fuerza."

Al meu entendre l'autor fa un cant a la vida acceptant que és agredolça, sense mitificar-la, veu que és com és, però que en qualsevol cas ens és donada i cal treure el pilot automàtic que portem i que ens arrossega, i apretar el botó de pausa i de pas a pas, frenar, enlentir i notar sabors, matisos, remors. De nou la crida de la lentitud per a una persona inquieta i impulsiva i ben immersa en la precipitació de la nostra cultura. Per sort, trec el cap de tant en tant i m'aturo a respirar, a vagar, a mirar de retrobar-me.

Slowly

Segueixo amb aquest llibre que ahir descobria a la biblioteca, nous fragments que resumeixen un propòsit que comparteixo amb l'autor: fer més a poc a poc cada vegada, degustant més, vivint més per a córrer menys, acariciar tot allò que l'instant present, únic, ens ofereix a cada volta.

El córrer només ens porta a fugir, a fugir del que és una fotografia irrepetible, bella, que ens du la plenitud que sempre volem anar a cercar en l'instant següent, aquell que no existeix.

Ell diu:

"Entiéndase que la lentitud a la que me voy a referir no es un rasgo de carácter sino una elección vital: convendría no precipitar el tiempo ni dejarnos atropellar por él, una tarea saludable, urgente, en una sociedad que nos acucia, a menudo con nuestro consentimiento.
He querido describir algunas actividades que dejan espacio a esta lentitud y nos aseguran un alma invariable:
Vagar: tomarnos tiempo, dejarnos guiar por nuestros pasos, por un paisaje.
Escuchar: ponernos a disposición de otra palabra a la que concedemos crédito. 
El aburrimiento: no el no querer nada, sino la aceptación y el gusto por lo que se repite hasta la insignificancia.
Soñar: instalar en nosotros una conciencia crepuscular pero alerta, sensible.
Esperar: con el fin de ampliar el horizonte de la forma más vasta y más libre posible.
La provincia interior: la parte marchita de nuestro ser, una representación de lo anacrónico.
Escribir: para que poco a poco se abra paso en nosotros la verdad.
(...)

En todas las experiencias, la lentitud (...) se reconoce en la voluntad de no precipitar el tiempo, de no dejarse atropellar por él, y también de aumentar nuestra capacidad de acoger al mundo y de no olvidarnos de nosotros mismos en el proceso.
(...) Tomemos en cuenta la preocupación de vivir, por lo tanto de permanecer, en los lugares con los que nos sentimos de acuerdo."

Per últim afegeixo que sense passar lentament se'ns escapen entre els dits per sempre més moltes imatges (i seqüències, sensacions,...) dignes de ser assaborides, digerides i incorporades al nostre ésser.

Cuinar tranquil ( tot recordant l'avi Martí)

Ahir llegia el següent fragment del llibre de Pierre Sansot titulat "Del buen uso de la lentitud":

"A mis ojos, la lentitud era sinónimo de ternura, de respeto, de la gracia de la que los hombres y los elementos a veces son capaces."

i m'ha fet recordar el meu avi Martí. La imatge de veure'l com cuinava, tot pausat, oblidat de qualsevol altra cosa que no fos el que estava manegant. De com tallava les verdures amb una calma de la que jo no crec haver estat mai capaç. La cura i l'afecte que l'avi posava en el seu fer concentrat és un dels records més bonics que per sort puc tenir de la meva infantesa.

De retir

Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc

D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.

PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.

Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.

Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.

O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.

Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.

I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.

No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.

Plaers del tot confessables

Estic enlentint tot el que puc el final de la lectura de la novel.la de la que gaudeixo fa dies, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, així com també i alhora ho faig amb les darreres mossegades del pa amb tomàquet i pernil de paletilla que les meves papil.les gustatives adoren.

Ah! I les teves patadetes fan el contrapunt.

Es pot demanar més? Jo no.

Calma per (a) educar

S'hauria de poder tenir fills i alhora tenir certa calma, certa pau a poder-los transmetre i deixar que a ells se'ls encomanés, que passés a formar part del seu funcionar d'alguna manera.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest sentit.

ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.

Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.

Panoràmica de detalls

Egon Schiele. Casa con ropas colgadas.


Una bona estona de NO FER RES.

Podria això,
podria allò.....
quedava pendent aquella altra cosa...

Però simplement i en silenci,
en la foscor més acollidora,
amb estímul exterior pràcticament zero
resto estirada
i tinc TOT el que es pot demanar.

Miro la panoràmica d'allò viscut,
balanç de l'any que acaba,
m'aturo en alguns detalls,
i valoro els aprenentatges, els regals, les hores, les batalles i les facilitats...
la gent, sempre la gent. Les persones...
com omple de sentit el tracte amb les persones que anem escollint! tot i que a vegades és complexe, i a vegades màgicament simple i simplement màgic.

També visualitzo els millors dels desitjos pel que arriba
i , encara assaborint les darreres trucades d'aquesta tarda de veus que estimo,
sento present un munt de gent, aquí o allà.
No em vull deixar ningú. El cor s'eixampla.

Música i mar

La musique souvent me prend comme une mer!
BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira.- Talment, en l'alta nit,
puja fins els estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


18 de març, 1937

MÀRIUS TORRES. POESIES I ALTRES ESCRITS

Un somni.../ un sueño...

La il.lustració és d'Alicia Cañas. Del llibre "Los cien ojos del pavo real"


Tanco els ulls.
No se sent res més que sorolls propis del bosc i de la natura.

Visc en una zona rural, amb molt poca cosa, diríem que l'imprescindible. La meva família i jo estem tranquil.les, lluny de tot estrés o preocupació laboral de tipus destructiu, alienant, falsament enriquidor.
Tenim poc i no ens agrada guardar més. Els equipatges ben lleugers per a una vida igualment lleu.
Hem renunciat a la ciutat i ara practiquem una forma de vida més espontània, senzilla i càlida.

Els somnis es poden arribar a fer realitat.


Creieu en això? TEniu algun somni compartible?


Cierro los ojos.
No se oye nada más que sonidos propios del bosque y de la naturaleza.
Vivo en una zona rural, con muy poca cosa, diríamos que lo imprescindible. Mi familia y yo estamos tranquilas, lejos de todo estrés o preocupación laboral de tipo destructivo, alienante, falsamente enriquecedor.
Tenemos poco y no nos gusta guardar más. Los equipajes ligeros para una vida igualmente leve.
Hemos renunciado a la ciudad y ahora practicamos una forma de vida más espontánea, sencilla y cálida.

Los sueños pueden llegar a hacerse realidad.

Creéis en esto? tenéis algún sueño compartible?

Què vull?

Apertura sense límits, aire, vent que s'enduu tempestes, sol per a daurar la pell,
música, poesia, paisatges de natura purificadora,
fonts d'aigua, cascades, llum etèria i plena d'energia.

Que corri l'aire, que res lligui, fluir, saber estar, saber gaudir del que hi ha , saber compartir i somiar.

Paciència, pau, i encara més calma.

Calma suficient per a pensar, dedicar-se instants més importants que tots els altres junts, on una decideix tot allò que val la pena i el que no. On una simplement no fa res, descansant de tot, de tant, de tants pesos imposats des de fora i fets propis.

Instants on saber assaborir les meravelles que a cada un li dóna estar viu.

Hivernar

Miro per la finestra: a fora foscor.
SEnsació de manca de temps, certa buidor, passivitat. Desconnexió. Aïllament.
L'ós que hiverna.

PARAR!!!

A les preguntes que considero de gran importància fer-me sovint:

"QUÈ NECESSITO?"

"M'HO PUC DONAR?"

sovint em vénen les respostes:

ANAR POC A POC

TROBAR TEMPS PROPI


Estic per tatuar-me un senyal de "Stop" a un lloc que vegi sovint (la mà...) per recordar-me'n.
(Sóc una persona que va eminentment accelerada per la vida.)

Lograr anar poc a poc i dedicar-se temps és molt complicat, tant perquè frenar-se, preguntar-se, donar-se temps per a les coses requereix ferma voluntat i saber postposar totes les exigències: les pròpies i les de l'entorn.

I a aquest darrer volia acabar arribant: és un entorn que visc com a fet de molta gent que sempre té pressa, no té temps de res, una cultura accelerada i buida, que vol anar a tot arreu i no arriba enlloc.

Amb aquest panorama, fer-se camí contra corrent d'això i de la pròpia inèrcia de seguir-ho es fa complicat.

Per a mi és un ferm propòsit per a cuidar-me - i per tant poder cuidar- de debò.

Què en penseu? Si encara algú té temps de llegir això...

Claredats

Tot és ple de sentit
ara que aprenc a anar més a poc a poc i a notar la carícia de les coses, el sabor, les textures i a percebre el temps passant a frec, sense límits ni neguit.

Tot és més clar i t'aprenc a estimar millor,i a trobar nous camins i sentits encara més profunds i a endinsar-me, en la teva companyia, a la vastitud del moment.

Ara que res m'urgeix i tot m'interessa, ara que dins meu el món ja no té pressa.

Remors d'estiu

L'aire porta, ara sí ara no, les notes d'un piano llunyà, que penetren en mi com gotetes de pluja a la pell. La resta: silenci.

Em sento una fulla baixant animada pel corrent suau d'un riu de muntanya. Veig ara el cel, ara les pedres, ara els arbres. M'hi tombo, em capbusso. Floto, i em sento alliberada: sóc en un gorg. Un ocell xipolleja a la vorera.