De Woody Allen, Èdips i mares castradores

En Woody Allen m'ha proporcionat moments de tot tipus. Amb les pel.lícules que fa en els darrers anys m'ha decebut molt més que no pas altra cosa, ja que els films fets en algunes de les grans ciutats europees (Barcelona, Roma,...) i amb alguna excepció com Mightnight in Paris (bona!), em semblen més un anunci de les citades capitals, buits de contingut i amb històries sense massa interès, que no pas una narració amb cara i ulls com les que feia abans.

M'agrada el Woody clàssic. Amb els temes recurrents de la parella, les infidelitats i la crítica a la monotonia, els psicoanalistes, el propi personatge d'ell mateix, neuròtic perdut, els dubtes existencials, perdut en els conflictes interpersonals i enamorat de la Gran Poma (ciutat que també em fascina).

Però ara tot just acabo de veure'n una d'aquestes, de les bones i antigues,  que forma part de tres històries (les altres dues són d'Scorsesse i Coppola  ), el recull es titula "Historias de Nueva York" i la seva història es diu Edipo reprimido. M'he fet un bon tip de riure! 


La pel.li té un sentit de l'humor en la seva més pura línia satírica i subrealista i parla de la mare del protagonista com una gran castradora. Una mare de les que, jo almenys, moriria per no tenir: sobreprotectora, controladora, indiscreta, dominant i anul.ladora a més no

poder.d'aquelles que jutgen constantment, res els sembla prou a l'alçada de les seves 
expectatives, ni cap persona prou bona parella pels seus fills.  El personatge no pot viure amb ella i té moltes ganes de que desaparegui, però segons com tampoc sap viure sense ella. Bé, no m'agrada explicar massa els detalls de les sinopsis per no treure el factor sorpresa de les històries.


Però a propòsit d'aquest argument que comento, m'han vingut a la memòria no poques mares -i algun que altre pare- que he conegut al llarg de la meva vida que eren d'aquest estil que aquí ell mostra caricaturitzat al màxim (i sense desperdici veure fins l'extrem al que ho porta). A mi em fa ofec -i amb tots els respectes- aquestes relacions mare (o mare i pare)-fill/a tan i tan properes un cop aquests tenen una edat adulta i una vida suposadament autònoma però en realitat una dependència absoluta i un no saber donar ni un pas sense el consentiment i suport dels progenitors. No sóc ningú per jutjar ni ho pretenc, però més aviat he tret la conclusió que la vida sana passa per una autonomia real respecte dels progenitors a partir de la majoria d'edat o similar, per molt estimats que siguin, i precisament per això, per prevenir castracions,  substitucions, ofecs. Del contrari, si no hi ha una separació real,tampoc hi ha un viure real de la pròpia vida i de la parella que es tingui (quin suplici ser la parella d'algú així d'edipitzat...).



Per acabar, i tornant al director tan admirat per mi en no poques ocasions, recomanar aquesta i altres bones pel.lícules d'ell com Alice, Hannah y sus hermanas, Manhattan, Maridos y Mujeres, Misterioso Asesinato en Manhattan i Todos dicen I love you (la llista podria ser força més llarga però aquestes són de les que tinc més presents.).

Canto i ballo malgrat plogui

Vet aquí una de les escenes del cinema que més em connecta amb la felicitat de viure. Deixada anar. Malgrat els problemes, convivint amb ells amb un somriure sempre que sigui possible. Posar la salsa del bon humor i el pebre de l'humor positiu en fer el major número de coses possible.

I en aquesta línia, em venen al cap vàries persones que porten incorporat aquest antídot i allà on van fan que el seu entorn estigui animat tot i que passin, com tothom, moments de tot tipus. Sempre tenen a punt la sàvia visió humorística de les coses i arrenquen somriures fins i tot a la gent més seriosa. Són mags en el dia a dia.

Playing

Avui a la xerrada per pares de l'escoleta del Martí ens han parlat sobre el joc.
Jugar no té una utilitat directament pràctica com actualment es busca en la majoria de coses: uns beneficis directes, immediats, evidents. 

Però el joc és tan important que el primer vincle mare-criatura o cuidador/a-infant s'estableix a través del mateix.

No es pot estimar sense conèixer, sense confiança, ens explicava la mestra que ens ha fet la xerrada.
Descobriment, coneixement, estimació són els passos que fa l'infant. i el mateix fa a l'hora de jugar. Fa vincle amb les persones  i amb els objectes, amb les joguines.

No sempre cal estar jugant amb els nens però és important mostrar-los un interès per allò que fan mentre juguen. Un interès real, doncs en la infància la capacitat de detectar allò que transmetem no verbalment està molt accentuada, i per tant els nens notaran si estem atenent-los o bé si estem allà de cos present però pensant en una altra cosa.

En anglès, a diferència del que passa amb el català o el castellà, no s'usa la mateixa paraula per referir-se a "play" que per dir "game", o sigui que diferencien lèxicament el joc dels jocs. To play pot ser una actitud davant la vida. Ha remarcat la importància de transmetre a les criatures l'actitud lúdica vers tot, les ganes de jugar malgrat les circumstàncies més o menys desfavorables que a les persones els toqui passar.

Ha recordat la Mary Poppins i la cançó "A spoonful of Sugar" on diu que tot es pot fer jugant. Aquí podeu gaudir d'aquest deliciós fragment.





Si transmetem això als fills serà molt més apassionant viure, per ells, i també mitjançant els joc els podrem fer entendre més les coses i fer que siguin més flexibles.

També ha parlat de que cal educar posant límits i per a la frustració, ensenyant-los que en el joc, com en la vida, es perd també, no s'obté sovint tot el que es vol. Ha posat l'exemple del tortell de Reis. Ara a l'hora de comprar el tortell et pregunten quantes corones vols. Però si, de fet, el joc tracta de que només la persona que tingui la figura a dins el seu tros tindrà la corona, i paga qui té la fava; però de corones en donen vàries per si hi ha varis fills, per allò de que cap se'n quedi sense. Això afavoreix que privem als nens del disgust, no els prepara per tots els contratemps que de forma natural s'aniran trobant, pels nos que hi ha cada dos per tres.

Per acabar, una cita que vaig llegir i em va agradar molt:
"Según como nosotros, los adultos, nos comportemos y vivamos en el amor, podremos ser modelos y guías adecuados para nuestros hijos. Lo que somos  enseña a los niños mucho más que lo que decimos, de manera que debemos ser lo que queremos que nuestros hijos sean." Joseph Chilton Pearce, Introducció a Teaching Children to Love, de Doc Lew Childre.

Cap a l'autenticitat de l'instant present

Fa uns quants anys vaig veure una pel.lícula: Into the Wild  (Eddie Vedder), traduïda al castellà com "Hacia rutas salvajes". És molt bonica i també d'alta intensitat, com la que citava en el post d'ahir. Res millor que el tastet que ve a continuació en el vídeo que adjunto per a plasmar-la.

I per a parlar del mindfulness o atenció plena. Vaig fer un curs fa uns quants mesos sobre aquest recurs per a fomentar la capacitat de viure el moment present de forma més concisa i tan àmplia com ens sigui possible, acceptant allò que hi ha al present, sense jutjar l'experiència i mirant de fer que la ment es distregui el menys possible.
Faré altres entrades al respecte doncs és un tema que dóna per a molt i sobre el que estic llegint i formant-me més. 
Per ara aviam si les següents imatges us evoquen aquest viure en l'Aquí i ara, l'actitud mindfulness.

El costat positiu de cada cosa

Feia molt de temps que no escrivia al meu estimat bloc, però les ganes i l'enyorança per a no fer-ho són molt grans. 
Avui per fi he trobat dos motius de pes per a fer-ho.
Un, la publicació de la primera entrevista a la meva parella a un web, cosa que em fa molta il.lusió i en la qual he pogut col.laborar humilment. Us en  deixo l'enllaç aquí.
L'altre, una pel.lícula que he anat a veure el cinema, en podeu veure el tràiler aquí dalt. Tracta, amb frescura, humor i una bona part de realisme sobre un tema que conec d'aprop, el de la salut mental i les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental.

Manté un ritme vibrant i atractiu creixent al llarg de la seva durada. Enganxa, diverteix, fa plorar, riure, pensar i sentir a parts iguals i amb la intensitat elevada que a mi personalment m'agrada que un film em transmeti.

Com que no m'agrada donar gaire pistes de les pel.lis, amb el dit fins aquí i el tràiler n'hi ha més que suficient per a fer boca.

I de les conclusions finals, si la veieu, ja valorareu vosaltres, però jo les comparteixo totalment!!!

Per ara només dir que vull tornar ben aviat doncs tinc moltes coses a compartir per aquí, però avanço alguna cosa:

vull viure la vida amb tota la seva magnitud: la còmica, la tràgica (no en negarem la part que en té també), la sentimental, la racional que també m'agrada cultivar, i sobretot aprendre cada dia a cuidar i cuidar-me més i més. Tots formem part del mateix vaixell, la vida de cadascú és uin instant tan sols, un instant únic i irrepetible, per això quasi tots el volem eternitzar. Però també vull ser conscient que la humanitat segueix i seguirà més enllà d'una mateixa, i que per tant els altres tenen importància per igual, valor i drets, tots per igual.

Cinema i felicitat (després de veure "Intocable")

Viure amb salut és increible.

Es poden buscar, triar experiències precioses, màgiques, paisatges infinits, sensacions., sabors, rituals extraordinaris.

Apartar estorbs, des-preocupar-se de tantes coses que ens bombardegen al cap i anar avançant en el saber gaudir d'allò aparentment petit, senzill, sense grandiloqüències.

M'omple l'ínfim, l'aire net als meus pulmons i fins l'abdomen, les onades i l'olor salada, un caminet de muntanya, l'aroma de la llenya cremant dins les llars, a les cases de poble a l'hivern, un prat florit de paparoles, directament de la infantesa a l'ara.

Un cafetó en un lloc encantador, un moment de soledat triada, o una cervesa en bona companyia.

Instants sense hora ni pressa.

I al bell mig de tot això la tranquil.litat de ser lliure retrobant-me.

Recomano altament veure la pel.li "Intocable", senzillament sublim!!! Flotar, riure i emocionar-se a parts iguals està garantit.

Imprescindible d'anar a veure al cinema, no quan surti en dvd.

Tastet cinematogràfic

En aquesta temporada he fet la més gran marató de visualització de pel.lis de la meva vida. En mencionaré algunes que són les que considero que val més la pena de recomanar.

La que m'ha fet riure més ha sigut "Los Seductores" (França, 2010), dirigida per Pascal Chaumell i protagonitzada per Romain Duris i Vanessa Paradís.

Les més emotives i amb missatge molt humà: "Mis tardes con Margeritte" (França, 2010), dirigida per Jean Becker i protagonitzada per Gerard Depardieu i Gisèle Casadesus. L'altra és "Yo, también" (Espanya, 2009), dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro i actuen Lola Dueñas i Pablo Pineda fent uns papers excepcionals. És una gran pel.lícula que reflexiona sobre les discapacitats.

La que m'ha fet viatjar a un dels meus destins favorits pendents: "New York, I love you" (EEUU, 2009) feta de curts dirigits per coneguts directors i actors. Per qui li apassioni aquesta ciutat i li agradés l'anterior feta en el mateix format: "París, je t'aime".

Amb la que més he patit i que atrapa de forma malaltissa i torturadora ha sigut "Hard Candy" (EEUU, 2005) un thriller psicològic "espelusnant" però que en el meu cas no vaig poder deixar a mitges. Els protas són Ellen Page (l'actriu és tot un personatge en ella mateixa) i Patrick Wilson.

I per anar acabant una de temàtica lèsbica que està bé rotllo romàntic, còmic, lleuger per a passar una bona estona, i amb actrius de l'estil "The L World" titulada "I Can't Think Straight" (Anglaterra, 2008), dirigida per Shamim Sarif. Les protagonistes són Lisa Ray i Sheetal Sheth.

Bon appétit!!

Crazy Heart

Si cregués en la reencarnació, em seria fàcil pensar que en una de les vides anteriors vaig viure a algunes de les zones àrides dels Estats Units. Com descrivia en un post antic em fascinen aquells paisatges, com també moltes road movies que estan filmades allà, els ambients rudes que s'hi creen,...
Una d'aquestes road movies que m'ha agradat darrerament és "Crazy Heart" (aquí s'anomena "Corazón Rebelde"), que explica una història que té lloc a les terres eixutes de Santa Fe (i a d'altres indrets). En Jeff Bridges (actor que admiro), hi fa un gran paper, pel qual va guanyar un òscar.
REcomano aquesta bonica història d'amor, soledat, lluita personal i superació.

notes sobre saber perdonar

" PErdonar allibera l'ànima i dissipa el temor"
ÉS una cita del personatge de Mandela a la pel.lícula "Invictus".

"Deixar enrere el passat, els rencors, mirar cap al futur amb inspiració."

Una pel.lícula interessant de com Mandela va saber fer les coses anant més enllà de la limitació del ressentiment i de la por, hagués sigut més fàcil guardar tot l'odi del món als africaners, però menys intel.ligent i sobretot més destructiu pel país.

Quan s'aconsegueix estar a gust en la pròpia pell, el que els altres "ens facin" perd molt de pes , es fa més portaner. Perquè pots veure clarament que el problema és de l'altr@ i que prou càrrega té amb allò, no t'hi entretens gaire més. De seguida tornes a mirar cap al teu propi projecte, i si per força has de comptar amb la seva col.laboració, estaràs donant exemple i fent possible una feina conjunta més pacífica.

"Juno"

A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.

És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.

A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.

Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.

"El último día del resto de tu vida"

Escarxofada a la butaca del cinema em disposava a deixar-me dur.

La pel.li prometia, això m'havien dit persones en els gustos de les quals confio. Tenia , pel que em comentaven, una faceta còmica. Una altra més dramàtica. Però com la vida mateixa, sense exageracions.

No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.

Sí que diré que m'ha fet adonar encara més del fet de que tenir fills és una gran muntanya russa constant, on tot el que els passa i vius amb ells et commou possiblement com cap altra experiència.
M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!

La banda sonora és molt bona, contundent, molt important en el film.

Potser no és una pel.lícula molt original, i pot pecar de ser una mica ensucrada. Però és ideal per a sortir somrient, amb bon gust de boca, valorant i reflexionant, i on molta gent pot veure's identificada.

Em fa pensar en com em sento de satisfeta de la pinya familiar que som a casa. I quantes aventures encara per compartir!!

El curioso caso de Benjamin Button

Després de veure i gaudir d' aquesta pel.licula, unes quantes coses en les que m'ha fet pensar:

el pas del temps ho pot quasi tot

hi ha sentiments que ni la mort pot destruir

Què és el temps???

Jo em sento igual a mida que passen els anys però el cos va canviant, igual que el de la gent del volt i tot el què hi ha; canvia el cos i algunes coses en la forma de ser, de pensar malgrat poden ser imperceptibles; tots ens fem grans, i al final -si hi ha sort en la majoria dels casos- arribem a vells. Canvien els paisatges, els llocs, tot. "En el canvi hi ha la permanència", deia el filòsof (Heràclit, eres tu?)

Cada cop m'adono que hi ha molta més gent jove que jo i menys gent més gran.

Val la pena exprémer cada minut.

D'un moment a l' altre tot pot canviar molt, radicalment. El fer o deixar de fer alguna cosa en un moment determinat, el dir o no dir, demostrar o no, per insignificant que pugui semblar a vegades pot canviar radicalment quelcom de les nostres vides.

Si tenim sort, un dia morirem de vellesa, havent gaudit d'un munt de sensacions noves, diferents, apassionants. Havent triat els camins que ens semblaven millors, conegut i estimat molta gent, molta de la qual desapareixerà abans que nosaltres, i molta d'altra que ens sobreviurà.

Està més a les nostres mans del què pensem l'haver pogut experimentar una vida plena. Quins beneficis aporta viure sentint-se víctima de l'exterior? Paga la pena viure autocompadint-se quan el preu que es paga és amargar-se la vida i deixar-la passar?

La intel.ligència crec que ha de servir per a aprendre a simplificar: trobar així el sentit positiu del què ens passa (tot i que a vegades es fa dur d'"aguantar el tipus" en segons quines situacions); però a vegades és més fàcil o aparentment beneficiós per segons qui recrear-se en el "quina mala sort que tinc" en comptes de fer front al què realment hi ha: la capacitat de ser valents i agafar el timó.

Recomiendo

De vez en cuando escribiré en castellano, abandonando mi amada lengua catalana por unos momentos. Hay alguna persona amiga que no entiende el catalán por ser de, y vivir en otro país, que me pidió que lo hiciera.

Hoy recomendar de nuevo un post del blog "100Volando", publicado a fecha de hoy y titulado "Filosofía del entusiasmo 2".


Por otro lado una película del director Ferzan Ozpetek -del que hablé en otro post-; la peli se llama "No basta una vida" (en italiano se titula "Saturno Contro"), triste pero muy humana. Un canto a la amistad, al amor, a empezar de nuevo.

La película me pone en contacto con algo que a menudo tengo en mente: la fugacidad de todo. La importancia de vivir en el aquí y en el ahora con toda amplitud de miras y lejos de la apatía, la monotonía y el victimismo/pasividad. La importancia de valorar, cuidar, compartir.

La foto es de este film.

Regal de cine

Feia dies que estava tot lligat i ben coordinat amb els meus cunyats: ens cuidarien a la Nora, i gràcies a això ens podíem procurar un regal: una sessió de cinema de mitja tarda de diumenge, com en els vells temps. Un luxe del que no gaudíem des de feia una deu mesos.

La cosa era escollir bé: volíem una pel.li amb xispa, de les que et deixen amb bon cos.

"Mamma mia!" ho ha aconseguit - i això que jo no les tenia totes...Els musicals no em solen agradar, em sonava a pel.li tonta, etc-.

Hem tingut dues hores de diversió, de música d'Abba -m'encanta!-, missatges tipus Treu-te el corsé que no val la pena anar tan incòmoda per la vida, desmelena't, ves cap on més t'agradi, fes el pallasso,...


M'ha retornat, a més, a les illes gregues i els seus meravellosos paisatges,a sentiments del tot positius com a filla, parella i mare, a certes nostàlgies,... molt de riure i més d'una llàgrima.

No apta per a estómacs amb molta racionalitat i poc sentit de l'humor i de la diversió. I si no t'agrada Abba...xungo.

Per cert també he trobat de molt bon gust els detalls de decoració i il.luminació mediterrànies, el vestuari i toc hippie que es respira... I les escenes finals no tenen desperdici!!

La Meryl Streep està divertidíssima, i no desmereixen gens les dues actrius que fan d'amigues seves, ni el Colin Firth.

Woody Allen

I parlant de llibres.
Per aquells que siguin 'woody fans': es veu que avui surt a la venda un llibre molt complet que es diu:"Conversaciones con Woody Allen" d'Eric Lax . Són unes 500 pàgs. sobre el brillant director on parla d'ell, la seva vida, ...a través de les preguntes que l'autor li va fent.
També hi ha un munt de fotografies de la seva vida i carrera.
Tot un caramel!!

Ferzan Ozpetek

Ferzan Ozpetek és un director de cinema italoturc, que m'ha commogut en les tres pel.lícules seves que he pogut veure: "Hamam baño turco"(1997), "El hada ignorante"(2000) i "La ventana de enfrente"(2003).


Són històries força properes a la vida real, que parlen sobretot de l'amor, la mort, la nostàlgia, l'amistat, la comunitat, el que no sabem i que pot estar passant davant dels nostres ulls, la màgia de la vida quotidiana que està amagada i pendent de ser degustada per aquelles persones que es fixen en els petits detalls.

Històries senzilles però opino que amb molt d'encant. El que m'agrada és això: que justament sense massa pretensions aquest home m'ha fet passar moments molt bons amb les relacions que explica, però en la meva opinió sense caure en el tòpic de la típica història d'amor buida i tonta.


Diumenge vam veure "La ventana de enfrente",i ens vam quedar amb molt bon sabor de boca; no m'agrada explicar massa ni que m'expliquin les pel.lis, només dir que, entre d'altres coses fa reflexionar sobre diversos tipus de relació amorosa (les que duren anys, i les que són més tòrrides i passionals, les que estan prohibides, ...), i també hi ha una reflexió històrica ,arrel d'un personatge d'entrada força intrigant.


Miraré de trobar d'altres pel.lícules d'aquest director. Tinc pendents, que jo sàpiga , "No basta una vida" (2007) i ,més antiga, "El último harén" (1999´).