Punt de llum (o vicisituds I)

Deixo que els darrers raigs de llum s'esquitllin entre les meves parpelles quasi closes. Fatiga, emocions pesants, sense treves fins els darrers instants, quan arriba un alè d'aire fresc, pur, puc veure una escletxa en l'horitzó.

La foto és meva. Novembre de 2012, Cabanes (Alt Empordà).

Creuar el riu cap a la mort

Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una

estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.

Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges  dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,

I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.

Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que  probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...

De retir

Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc

D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.

PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.

Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.

Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.

O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.

Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.

I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.

No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.

Vital i salvatge

Són dies viscerals i salvatges, d'aventures exteriors i interiors, coses que no paren de passar, el Martí cada dia més actiu i guerrer en el meu ventre, em sento com el que sóc, un animal amb un altre a dins que es fa camí per sí mateix. Es quelcom indescriptible. Emocions desbordades , extremes, patir i gaudir a tope. Parlar amb mares que pateixen i han hagut de patir molt pels fills, pares que es desmaien pel mateix.

La nostra petita, em fa explotar el cor de tan amor!!!

I a ell: La gran il.lusió per conèixe'l, la por perquè tot vagi bé i haver de fer una bondat extrema.

Viatge interior cap a la paciència, l'espera, les hores, solitud i també alegries, companyia , visites molt desitjades amb detalls totes elles a agraïr.

Persones que s'enyoren, que no hi són, no connecten, que recol.loques,.. per a no tornar a pensar en comptar-hi més que per fer una mica de gresca un cop l'any.

I tot va endavant tanmateix, imparable, vital, com un riu a punt de desbordar-se.

No m'agrada viure a mitges, i a fe que no ho faig.

Save energy

Em vinc sentint en aquestes darreres setmanes com si fos un telèfon mòbil quan la darrera ratlleta de bateria parpadeja. Al límit de forces. Sempre hi ha una minúscula reserva que deu ser la que fa que segueixi tivant. Puc notar el benefici de cada segon de respir i relaxació del que puc disposar, per breu que acabi sent. Quin benestar, quan s'està al límit, poder estalviar una mica d'energia!

Les meves nenes malaltes. La casa i la feina no permeten baixar la guàrdia en cap moment.

Però també em sento més valenta. He vist que puc amb molt. Que les persones sempre ens n'acabem ensortint. I ben aviat crec que ens serà possible celebrar tot plegat i passar full sense mirar gaire enrere.

Naufragar

Quan hi ha hagut una tempesta llarga i crua l'endemà la mar es desperta plena de restes, de brutícia, proves de la lluita incansable, aigües ressacoses que porten fulles mortes, desfetes, les ones trenquen a la sorra monòtones ,estabornides, exhaustes.

Després de cent nits de tempesta , resto estirada a la platja, entre més restes del naufragi.

La llavor

S'escapa, s'escapa i no torna
una manera de fer antiga

és substituida per un nou saber

res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.

Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.

Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.


El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz

Interiors

Situació extranya, temps aturat, inutilitat;
més enllà de les ombres brilla el sol però no el puc veure encara, tot just l'endevino o més aviat el somio,
busco l'energia sense sort
atrapada en aquesta penombra que ara sembla la meva llar.

Situación extraña, tiempo detenido, inutilidad;
más allá de las sombras brilla el sol pero no puedo verlo aún, a penas lo adivino o más bien sueño con él, busco la energía sin suerte atrapada en esta penumbra que ahora parece mi hogar.

Foto: detall en el poble de Barcena Mayor (Santander)