L'aquí i ara en la pràctica del mindfullness de la mà de Thich Nhat Hanh

Gràcies a una amiga que em va passar aquest vídeo que adjunto, he pogut gaudir i aprendre una mica més sobre coses essencials per a mi.

Ja havia parlat en alguna entrada més antiga del terme "mindfullness" , traduible com la pràctica de l'atenció plena. Bé, doncs, el document és una sàvia xerrada del monjo i poeta zen Thich Nhat Hanh al respecte.

Ell parla de que estar a l'aquí i ara mitjançant la pràctica de l'atenció plena no és fàcil ja que implica estar una estona sense fer res més que centrar-se en la pròpia respiració, el cos, endinsar-se en els propis estats mentals i físics. Ell destaca però que el fet de realitzar-la permet estar en contacte amb el benestar i amb el malestar en tota la seva magnitud , que sempre hi són malgrat pensem que vindran en un futur, també permet fomentar l'esperança en el futur.

També, i amb estil serè i del tot humil, descriu que practicar l'atenció plena és estar en contacte amb els aspectes meravellosos de la vida, com la nostra respiració, com la perfecció i miracle que és tenir i valorar el nostre cos: com el fet d'apreciar el no tenir dolor quan no en sentim, com que els propis ulls que funcionin bé, ja que ells són una finestra a la meravella del món, i la grandesa que és tenir un cor que vagi bé i abraçar-lo amb la pràctica. I la importància de cuidar i no posar-li més difícil al nostre cor (fumant, bebent, menjant insanament,...), que no hi pensem però que està sempre treballant amb extrema precisió, dia i nit, per al nostre benestar.

I gràcies a la pràctica del mindfullness fer una bon consum a nivell de l'alimentació; poder notar quins aliments són bons per a mi, en quina quantitat per a que el meu cos segueixi funcionant bé.

Nodrir-se i sanar-se, utilitzant el contacte ple amb el benestar com a via.

Poder saber observar, reconèixer, acceptar i abraçar també les coses negatives pròpies i les del nostre entorn: enfado, por, tristera, dolor, no deixant que aquestes ens dominin i sense sentir-se'n víctima.

Totes aquestes i algunes més són les coses que diu aquest savi. Molt per a aprendre!! Practicant.

Sobre les emocions positives

Avui vull parlar d'emocions positives com: l'alegria, la serenitat, la il.lusió, la gratitud, l'amor, la curiositat o interès, l'esperança, la satisfacció, la diversió, la inspiració,...

 

Els estudis de psicologia sobre les emocions parlen d'uns clars avantatges  d'experimentar aquest tipus d'emocions positives, però d'una manera que pugui sorgir natural, no forçada (quina dificultat forçar l'aparició de l'alegria, l'amor,...!!). Sense descuidar que  les emocions negatives també compleixen funcions molt útils i del tot necessàries quan són adaptatives, i lluny de les teories extremadament positivistes que pràcticament "obliguen" a ser feliç i atribueixen a la persona que es pot ser feliç en tot moment si un vol. Aquestes teories són perilloses i fan més mal que bé doncs no són realistes.

Cal acceptar que hi ha emocions negatives i positives, però de forma natural i sempre que es pugui, si es pot fomentar el sentir una mica més sovint les segones ajuda a viure amb millor qualitat.

Us deixo unes suggerències de Marsha Linehan (2003):

 1) Construir experiències positives. 

 2) Posar-se metes que signifiquin aconteixements positius i treballar en la   consecució dels mateixos.

 3) Atendre les relacions personals.

 4) Fer front a les dificultats, no evitar-les.

 

 

I per acabar de completar aquesta informació, aquí tenim el que els autors experts sobre el tema diuen d'aquest tipus d'emocions:

1)      Ajuden a emmagatzemar repertoris de pensaments, reaccions i altres recursos que són necessaris en moments crítics.

2)      Permeten un funcionament cognitiu flexible, més predisposat al canvi i a assimilar i incorporar noves aportacions.

3)      Pensament i emoció s’influeixen i potencien recíprocament cosa que afavoreix una més adient presa de decisions perquè s’han descobert més alternatives.

4)      Inhibeixen les emocions negatives i desfan els efectes fisiològics que aquestes provoquen.

5)      Augmenten d’energia, entusiasme i disponibilitat per a fer front a nous reptes.

 

 

Emocions com l’amor o la tendresa activen el sistema nerviós parasimpàtic afavorint un estat de tranquil.litat i satisfacció que ajuden a la convivència.

Jutges o flexibles?

Tens raó, som persones constantment canviants, en certa forma no som ben bé la mateixa persona ahir, que avui, que demà, en les diferents situacions en les que ens anem trobant, segons amb qui ens relacionem, segons l'estat d'ànim, les experiències viscudes aquell dia,.... Som persones amb petites parcel.les en cada una de les quals actuem d'una forma concreta i força irrepetible. No és el mateix  el "Pepet pare", que el "Pepet company de feina", que el "Pepet amic", etc. Mai es donen ben bé els mateixos factors per a poder dir que actuem sempre igual.

Vist així doncs, el canvi en els éssers humans és constant, modifiquem en funció de molts factors la forma d'actuar i fins i tot de ser. Les persones som l'oposat a estàtiques. Això m'agrada de pensar-ho així. M'atrau molt la idea de ser modelables, plàstiques -que no implica necessàriament ser manipulables- de tenir una gran capacitat per a poder millorar coses, si ens ho proposem fermament i ens hi apliquem amb constància i prou motivació. I és un fet que en som.

D'altra banda, i tenint en compte el dit fins ara, no es pot jutjar una persona per quelcom que faci aquesta, i posar-li una etiqueta global. No s'hauria de fer. Tampoc a un/a mateix/a. Si t'equivoques no pensis que no vals res, pensa que ho has fet malament. I tothom és falible, o a cas coneixem algú que no s'equivoqui, una i mil vegades? Igualment per a terceres persones. Per gran que sigui l'errada comesa, no es pot "desterrar" ningú de per vida, o a mi em sembla que en aquest sentit seria bo ser més flexibles.

A què ve tanta arrogància quan ens veiem superiors als altres? O tant automenyspreu quan ens sentim inferiors?

Quant més desterrats tingui els judicis absoluts, més amplitud de mires, més apertura al món.

Segurament molts grans absolutismes a escala més global comencen per personalitats molt rígides, persones que n'exclouen radicalment a d'altres, degut a pors, estereotips, incapacitats ,...
Vàries d'aquestes reflexions les dec a la conversa d'ahir amb la Natalia. Gràcies!
La imatge és d'una escultura de Joan Priego. 

Idealismes, armes de doble tall

Fa dies que li vinc donant voltes. Mai havia mirat aixi tan d'aprop els idealismes, o ideals potser per ser més precisa, d'aquesta forma. Però no els ideals socials, ara parlo dels personals. D'aquelles coses que un/a va construïnt en avançar, fites, però també aquelles idees preconcebudes i que pel sol fet de pensar-les les donem per vàlides, lògiques, veritables. El que els cognitius-conductuals en diuen o diem "pensaments erronis", també hi ha els "pensaments automàtics", en molts casos. En pensar-los ens fan sentir malament. Però són tan inconscients, ràpids, que només deixen l'estela de l'emoció que no saps d'on surt.( O bé l'emoció porta cap a aquest tipus de pensament, però aquest ja seria un altre debat...)
 Sí , ens els creiem, està estudiat que tothom en té i que en dubta poc o gens fins que no coneix que existeixen, de forma intuitiva o bé des d'una aproximació més racional...

D'altra banda però, hi ha els ideals o creences que ajuden a tirar endavant, les creences que,veritables o no, ens fan sentir que podrem solucionar, millorar, avançar. Projectem en el nostre  futur allò somiat, allò que volem ser de grans, el que també socialment ens ha anat calant que fa feliç a la gent, malgrat potser sigui mentida, o no generalitzable a la majoria, o no aplicable a una mateixa.

Però fins a quin punt algunes idees que creiem que ens ajuden, en realitat no ens estan enverinant ?
Com desitjar tenir la família ideal. Es totalment inconscient però ben incorporat en molts  casos. Segurament les pel.lícules americanes tenen molt la culpa d'aquest idealisme vers la família. Un gran número de germans, parents, el pare i la mare units malgrat vents i marees, els germans fent pinya, amics allà, un poti.poti de penya que al final s'ajuda i s'hi pot comptar. I quan aquesta cosa ideal no es compleix. Ai! Quants de dolors per a molta gent! Que ho preguntin a molts per Festes de Nadal. El dolor que aquestes causen té molt a veure amb el contacte amb la realitat, tan i tan diferent de totes aquestes pel,lícules (i no pel.lícules) emmetzinades.

Ara miro més amb lupa allò que sempre havia vist, en el meu propi camí, com quelcom que m'ajudava a lluitar pel que somio. Ull amb el que somiem, doncs també en no tenir-ho, pot causar un gran dolor a dins, que ni sabem d'on ve...

Playing

Avui a la xerrada per pares de l'escoleta del Martí ens han parlat sobre el joc.
Jugar no té una utilitat directament pràctica com actualment es busca en la majoria de coses: uns beneficis directes, immediats, evidents. 

Però el joc és tan important que el primer vincle mare-criatura o cuidador/a-infant s'estableix a través del mateix.

No es pot estimar sense conèixer, sense confiança, ens explicava la mestra que ens ha fet la xerrada.
Descobriment, coneixement, estimació són els passos que fa l'infant. i el mateix fa a l'hora de jugar. Fa vincle amb les persones  i amb els objectes, amb les joguines.

No sempre cal estar jugant amb els nens però és important mostrar-los un interès per allò que fan mentre juguen. Un interès real, doncs en la infància la capacitat de detectar allò que transmetem no verbalment està molt accentuada, i per tant els nens notaran si estem atenent-los o bé si estem allà de cos present però pensant en una altra cosa.

En anglès, a diferència del que passa amb el català o el castellà, no s'usa la mateixa paraula per referir-se a "play" que per dir "game", o sigui que diferencien lèxicament el joc dels jocs. To play pot ser una actitud davant la vida. Ha remarcat la importància de transmetre a les criatures l'actitud lúdica vers tot, les ganes de jugar malgrat les circumstàncies més o menys desfavorables que a les persones els toqui passar.

Ha recordat la Mary Poppins i la cançó "A spoonful of Sugar" on diu que tot es pot fer jugant. Aquí podeu gaudir d'aquest deliciós fragment.





Si transmetem això als fills serà molt més apassionant viure, per ells, i també mitjançant els joc els podrem fer entendre més les coses i fer que siguin més flexibles.

També ha parlat de que cal educar posant límits i per a la frustració, ensenyant-los que en el joc, com en la vida, es perd també, no s'obté sovint tot el que es vol. Ha posat l'exemple del tortell de Reis. Ara a l'hora de comprar el tortell et pregunten quantes corones vols. Però si, de fet, el joc tracta de que només la persona que tingui la figura a dins el seu tros tindrà la corona, i paga qui té la fava; però de corones en donen vàries per si hi ha varis fills, per allò de que cap se'n quedi sense. Això afavoreix que privem als nens del disgust, no els prepara per tots els contratemps que de forma natural s'aniran trobant, pels nos que hi ha cada dos per tres.

Per acabar, una cita que vaig llegir i em va agradar molt:
"Según como nosotros, los adultos, nos comportemos y vivamos en el amor, podremos ser modelos y guías adecuados para nuestros hijos. Lo que somos  enseña a los niños mucho más que lo que decimos, de manera que debemos ser lo que queremos que nuestros hijos sean." Joseph Chilton Pearce, Introducció a Teaching Children to Love, de Doc Lew Childre.

El vincle, l'afecte ,els angelets,...

Pintura d'Auguste Macke, expressionista alemany (1887-1914)

Una cosa que vaig aprendre és que les persones essencials, "els angelets" que un bon dia vam tenir la sort de trobar i mantenir en el nostre camí, es manifesten i donen cada una en el seu llenguatge propi, que pot ser ( o no) molt diferent al que nosaltres tenim. És bo llegir entre lìnies per adonar-nos de que un altre ens estima i ens cuida. Quan no ho feia em perdia detalls que parlen tendrament. Ara ja quasi mai em sento sola, i quan em passa és perquè m'oblido momentàniament dels molts regals que la vida i els soletes del volt m'ofereixen.

Gràcies a totes i tots els angelets que sé que m'acompanyeu!! Sé qui sou perquè en els moments difícils m'heu ajudat, cadascú al seu pas.

PEr acabar unes cites per pensar sobre el vincle i l'afecte, d'un llibre interessant:

" Per construir un vincle afectiu cal que siguem presents en la vida de l'altra persona, fa falta presència i temps compartit, estabilitat."

"Quan ens vinculem a una persona, passem a formar part del relat de la seva vida per sempre. Per a bé o per a mal, adquirim un privilegi i una responsabilitat sobre ella, ja sigui adulta o infant."

"Interactuar amb una persona i vincular-nos-hi són coses diferents. Per vincular-nos amb algú, hi ha d'haver implicació afectiva."

Són cites del llibre "Eduquem l'afecte", de Pepa Horno Gocoechea.

El Bé d'escriure

Estava llegint un post d'un bloc que m'agrada i que parla dels beneficis d'escriure.

En la meva experiència tant personal com professional he comprovat una i moltíssimes vegades que, com diu Rozitchner, l'escriptura ens ajuda a conèixe'ns a nosaltres mateix@s, i és una forma d'expressió molt potent, curativa; en el moment en que poses en paraula el que et passa, mou, motiva,... tot es va ordenant en l'interior, el malestar va deixant lloc a una sensació d'alliberament plaent, d'estar buidant i alhora omplint-se de nova energia.

Sí, l'escriptura, més enllà de la seva qualitat, és curació per se.

El full es va omplint, també l'ànima.

Entranyables

Tinc la gran sort de treballar al servei de persones que són, moltes d'elles, entranyables. Sovint han suportat i suporten grans dosis de patiment, d'incomprensió social, d'aïllament respecte als altres. Poden sentir-se inferiors,disminuïts finsitot en alguns casos, diferents en molts, estranys, canviats, que no són com el model ideal de persona que se'ns ven actualment (competitiu, d'èxit, aconseguint sempre el que es vol,...)

Ells, en relació amb tots aquests cànons, són d'un altre planeta. A mi aquest seu planeta diferent m'agrada. M'agrada el que expliquen i com ho fan, m'agrada la seva particularitat, la de cada un. La manera tan sensible de captar les coses, d'una intel.ligència a vegades superior, al contrari del que pot pensar més d'una persona "sana".

La importància que poden arribar a donar a quelcom diminut, el seu desig i lluita per a trobar-se amb l'altre.

Els joves que jo atenc em fan sentir plena amb la meva professió, per tot aquest molt que em donen al compartir-hi les hores.

L'obra de la imatge és una pintura d'Andrea Himsalam anomenada "Tendresa"

Patiments

Hi ha una cosa que ens fa més mal que bé: és creure que "tot ha de sortir bé", que les coses seran fàcils, que el patiment es pot evitar i que llavors serem més lliures.

EL PATIMENT SEMPRE HI ÉS, QUAN S'ACCEPTA COM A COMPANY DE VIATGE S'OFEREIXEN MENYS RESISTÈNCIES I LLAVORS EL VIATGE ÉS MÉS LLEUGER.

No són necessàriament els altres els que ens provoquen tot patiment. Com que som animals socials és quan estem en contacte amb els altres que poden sortir moltes pors i inseguretats.



PErò és en un mateix la clau, no en l'altre, al que solem donar les culpes.

L'"altre desagradable" és el què ens posa -sense ell ni saber-ho- cara a cara amb les pròpies mancances. Estem en el fons rebutjant una part pròpia, la que pitjor ens fa sentir amb nosaltres mateixos.

En comptes de seguir negant aquesta pròpia "part lletja" cal ser valents , mirar-la fit a fit i tenir el ferm desig i voluntat d'acceptar-la ; llavors posar-nos a fer quelcom al respecte, amb molta paciència.

Bé, com sempre és el meu punt de vista subjectiu i humil , el moment que em ronda interiorment.


Sufrimientos

Hay algo que nos hace más mal que bien: es creer que todo tiene que salir bien, que las cosas serán fáciles, que el sufrimiento se puede evitar y que entonces seremos más libres.

EL SUFRIMIENTO SIEMPRE ESTÁ, CUANDO SE ACEPTA COMO COMPAÑERO DE VIAJE SE OFRECEN MENOS RESISTENCIAS Y ENTONCES EL CAMINO ES MÁS LIGERO.

No tienen porqué ser los demás los que nos provocan sufrimiento. Como somos animales sociales es cuando estamos con los demás que pueden surgir muchos miedos e inseguridades.

Pero es uno mismo la clave, no el otro al que solemos dar las culpas.

El "otro desagradable" es el que nos pone -sin él ni saberlo- cara a cara con los propios déficits. Estamos en el fondo rechazando una parte propia, la que peor nos hace sentir con nosotros mismos.

En vez de seguir negando esta "propia parte fea" hace falta ser valientes, mirarla fijamente a los ojos y tener el firme deseo y voluntad de aceptarla; y entonces ponernos a hacer algo al respecto, con mucha paciencia.

Como siempre este es mi punto de vista subjetivo y humilde, el momento que me ronda interiormente.

Adolescències,apunts

Voldria compartir per aquí algunes de les moltes idees interessants exposades per aquest psicòleg: Eugenio Díaz (Fundació Cassià Just), que participa en varis projectes interessants amb adolescents/joves, en la primera de les sessions formatives que ens dóna a la meva feina actualment.
Ell fa una proposta que és treballar conjuntament des de diferents sabers en una construcció de casos, evitant el situar-se en que 'uns saben i altres no', suggerint una col.laboració on es posen en comú els coneixements de varis.

Algunes idees que em van agradar, amb les que ell pretenia contextualitzar aquest seminari sobre les adolescències actuals, són referents a la realitat social actual:

-Quan els pares o professionals no saben com tractar el noi te l'envien; hi ha casos on els pares o professionals arriben a dimitir per aquesta causa, tiren la tovallola amb aquell noi.

-estem en una època de més llibertats i alhora de més vulnerabilitat (terme de "societat líquida" de Z.Bauman, temps puntillista, no linial, cultura de "l'ara mateix" o nowist culture, hurried culture; més processos de segregació, ...)

- època on busquem trobar la causa genètica de tot tipus de coses; que vol classificar cada malestar: tot és una síndrome, un trastorn, un trauma,...NO TOT EL DOLOR S'HA DE COVERTIR EN UN TRAUMA

-Forta medicalització ( que té la màxima expressió als EEUU,on s'ha arribat a l'extrem d' exigir a nois amb diagnòstic amb TDAH que es mediquin i sinó no podran anar a l'escola "x").

- de tot es fa estadística. Això produeix un efecte d'angoixa.

- el concepte d'autoritat ha canviat, cal repensar-lo. Aquesta autoritat te la guanyes com a persona, amb el teu exemple, segons com actues.
- convé que hi hagi un desig veritable cap a l'altre: explica que es refereix a , per exemple: "desitjo que puguis trobar una solució al teu conflicte". "Desitjo que puguis trobar un lloc al món", "desitjo que puguis trobar el teu propi desig".
Com col.laborar a que l'altre tingui un bon lloc per a sí mateix.

Que no és poc i a més són frases, les darreres, d'una bellesa extraordinària.
Si les persones treballéssim amb aquest desig cap a l'altre, d'ajudar en menys o més grau a que trobés el seu propi desig -no el nostre- penso que estaríem col.laborant de debò, amb tot el cor. I si a les famílies hi pugués haver aquest desig també, no hi hauria, si més no, alguns dels problemes greus que en algunes existeixen.

Per acabar avui (un altre dia, potser, més):
" Quan ignorem quelcom ens rendim fàcilment, però llavors és quan cal explorar les impossibilitats - amb desig- i portar-les fins a l'extrem.Però no, ràpidament diem : no sé què fer", la immediatesa, com nens petits.".

Recomanacions

Un post que m'agradaria recomanar:
"Responsabilidad: otra forma de pensarla, y de sentirla"
a www.100volando.blogspot.com
d'Alejandro Rozitchner
del 8 d'octubre de 2008

Teniu algun blog o post que voldríeu recomanar aquí? Endavant!