Des que tenia 15 anys més o menys que he anat a cada edició al Festival de Jazz de Terrassa (excepte quan vaig estar a Alemanya una temporadeta, i quan va néixer la Nora, fa un any).
Era una cria... ara ja tinc una petita que aquest any per primer cop va ser al picnic-jazz a Vallparadis.
Per mi és al.lucinant aquest sentiment de pas del temps, de que cada any a la cita al festival he anat tenint una història diferent, els meus primers amors, amistats variades, bones companyies, gent amb que repetim des dels inicis i encara tenim aquell bon rotllo, com si no haguéssin passat 20 anys (20 ANYS, DÉU MEU!!!).
La cita al festival de jazz, el gaudir de bones melodies, espectacles variats i càlids,..l'excusa ideal per quedar i anar amb, sentir-se acompanyada: envoltada de la gent maca en una història semblant, donant-nos cita allà, ritual...
En total relax, a l'exterior i amb l'arribada del bon temps, veient cares conegudes i d'altres a penes recordades, d'altres finsitot apreses de trobar-nos any rera any aprop en les actuacions. Gent de totes les edats, gaudint alhora.
Des de criatures de molt pocs mesos a avis molt ancians, marxosos ells, vestits amb corbata, camisa i jaqueta esport, o fumant puro des de cadires de càmping,, ventre prominent, famílies amb neveres tamany congelador de restaurant, etc etc Aquest any finsitot hi havia una taula enorme parada emmig de l'herba, amb les estovalles i tot el parament com si es tractés d'una gran família a casa seva,...
Vivint en una gran ciutat com és Barcelona, però tornant a rememorar l'ambient de la ciutat on vaig néixer i créixer , amb el què té de lloc més petit on hi ha la possibilitat més real de sortir de l'anonimat i de retrobar "gent del barri", de l'escola, d'antigues feines,... és un agradable contrast.
