El Joan l'altre dia, parlant del seu propi pare, deia que en vida no es queixava sinó que era positiu en quasi tots els moments que ell en té record. Sempre vital. Com ell mateix, el fill.
El Joan veu oportunitats en la majoria de les circumstàncies que se li presenten i pren una part molt activa per a aconseguir els molts somnis que encara té a ple rendiment. Des que el conec, ja fa varis anys, sempre el visualitzo perseguint somnis, molt actiu i implicat en allò que fa, en ajudar, en crear; i perseguint un altre projecte que a mi em feia patir una mica per si no ho assolia: aconseguir una merescuda jubilació plàcida. Un desig que finalment ha pogut acomplir i jo ho he pogut anar a veure al seu costat uns dies a la seva nova llar.
Sempre penso que l'edat cronològica no és significativa - a no ser que hi hagi greus problemes de salut-. L'edat mental, la d'esperit, és la que compta. Ell és un clar exponent que hi ha gent que sempre serà jove doncs ell tot sencer n'és per dins. I en canvi hi ha persones de curta edat cronològica que semblen ancianes internament, porugues, passives, preocupades per amagar els anys que tenen, acomplexades per la idea de fer-se grans, diria fins i tot obsessionades sense acceptar aquest pas del temps en sí. Però no saben que l'edat es du en l'actitud vital i aquesta pot ser eternament jove. Com ell. (Jo també em sento una mica així, eternament d'esperit alegre i jove i plena de curiositat i gaudi infantil.)
Ell diu: "He tingut molta sort a la vida", explicant moltíssimes anècdotes de joventut que ho proven. Una altra persona amb la mateixa vida faria una observació totalment diferent o contrària. Però la seva actitud és de que les coses li van bé, de que ell ho propicia, de que ell s'entusiasma amb el que li passa i amb ampliar horitzons, coneixements, tenir sempre nous projectes. I el fet és que ha tingut i té una vida apassionant: aventurera, viatgera, polifacètica, inquieta.
Al final les coses són , com diu la sàvia frase, del color del vidre amb el que es miren. I saber mirar el bo de les coses és no tan sols un do sinó també una qualitat que es pot fer cultivar i créixer, com una planta que primer és minúscula i al final es fa gran, alta, forta. Es pot aprendre a veure les coses amb més amabilitat i benevolència cap a nosaltres i als altres. I a acceptar el que ve com una benedicció, meravelladament. Ell ho fa així pel que explica i observo.
I contagia felicitat i irradia pau. Ara més que mai du la vida que vol i ple de llibertat, transmet la frescura de l'alegria interna i de tenir al cap la millora constant.. Pícaro, coqueto, curiós, tendre. Independent. No tothom als darrers anys de la vida emprendria un camí sol, a un lloc nou i allunyat de la xarxa que tenia, començant de zero. No té por. La por es pot fer marxar, i ell en sap. Saber veure-la i fer que passi de llarg, no fer-li gaire cas. Com un detall sense importància en un camí ple de reptes i coses interessants a aprendre.
Amb ell hem rigut a dojo, sense poder parar, de les moltes situacions a vegades estressants amb les criatures, de les batalletes, de cada cosa que ha anat succeïnt i que hem pres amb el millor dels somriures, com a fets que ens han omplert de complicitat i per tant unit més. Tots cinc com cinc criatures hem viscut noves aventures sense moure'ns de la seva ciutat.
I hem irradiat felicitat.
Gràcies Joan per la teva hospitalitat, cuidados, amor i eterna joia!!! T'estimem!!!
