Retalls de vida en paraules. L'amor, l'amistat, la maternitat, "filosofades", els moments únics...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprenentatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprenentatges. Mostrar tots els missatges
divendres, 30 d’agost del 2013
Retalls del viatge al País Valencià I: GAndia i el Joan
El Joan l'altre dia, parlant del seu propi pare, deia que en vida no es queixava sinó que era positiu en quasi tots els moments que ell en té record. Sempre vital. Com ell mateix, el fill.
El Joan veu oportunitats en la majoria de les circumstàncies que se li presenten i pren una part molt activa per a aconseguir els molts somnis que encara té a ple rendiment. Des que el conec, ja fa varis anys, sempre el visualitzo perseguint somnis, molt actiu i implicat en allò que fa, en ajudar, en crear; i perseguint un altre projecte que a mi em feia patir una mica per si no ho assolia: aconseguir una merescuda jubilació plàcida. Un desig que finalment ha pogut acomplir i jo ho he pogut anar a veure al seu costat uns dies a la seva nova llar.
Sempre penso que l'edat cronològica no és significativa - a no ser que hi hagi greus problemes de salut-. L'edat mental, la d'esperit, és la que compta. Ell és un clar exponent que hi ha gent que sempre serà jove doncs ell tot sencer n'és per dins. I en canvi hi ha persones de curta edat cronològica que semblen ancianes internament, porugues, passives, preocupades per amagar els anys que tenen, acomplexades per la idea de fer-se grans, diria fins i tot obsessionades sense acceptar aquest pas del temps en sí. Però no saben que l'edat es du en l'actitud vital i aquesta pot ser eternament jove. Com ell. (Jo també em sento una mica així, eternament d'esperit alegre i jove i plena de curiositat i gaudi infantil.)
Ell diu: "He tingut molta sort a la vida", explicant moltíssimes anècdotes de joventut que ho proven. Una altra persona amb la mateixa vida faria una observació totalment diferent o contrària. Però la seva actitud és de que les coses li van bé, de que ell ho propicia, de que ell s'entusiasma amb el que li passa i amb ampliar horitzons, coneixements, tenir sempre nous projectes. I el fet és que ha tingut i té una vida apassionant: aventurera, viatgera, polifacètica, inquieta.
Al final les coses són , com diu la sàvia frase, del color del vidre amb el que es miren. I saber mirar el bo de les coses és no tan sols un do sinó també una qualitat que es pot fer cultivar i créixer, com una planta que primer és minúscula i al final es fa gran, alta, forta. Es pot aprendre a veure les coses amb més amabilitat i benevolència cap a nosaltres i als altres. I a acceptar el que ve com una benedicció, meravelladament. Ell ho fa així pel que explica i observo.
I contagia felicitat i irradia pau. Ara més que mai du la vida que vol i ple de llibertat, transmet la frescura de l'alegria interna i de tenir al cap la millora constant.. Pícaro, coqueto, curiós, tendre. Independent. No tothom als darrers anys de la vida emprendria un camí sol, a un lloc nou i allunyat de la xarxa que tenia, començant de zero. No té por. La por es pot fer marxar, i ell en sap. Saber veure-la i fer que passi de llarg, no fer-li gaire cas. Com un detall sense importància en un camí ple de reptes i coses interessants a aprendre.
Amb ell hem rigut a dojo, sense poder parar, de les moltes situacions a vegades estressants amb les criatures, de les batalletes, de cada cosa que ha anat succeïnt i que hem pres amb el millor dels somriures, com a fets que ens han omplert de complicitat i per tant unit més. Tots cinc com cinc criatures hem viscut noves aventures sense moure'ns de la seva ciutat.
I hem irradiat felicitat.
Gràcies Joan per la teva hospitalitat, cuidados, amor i eterna joia!!! T'estimem!!!
Etiquetes de comentaris:
amistat,
aprenentatges,
bons moments,
entusiasme,
viatges
dimecres, 28 d’agost del 2013
L'aquí i ara en la pràctica del mindfullness de la mà de Thich Nhat Hanh
Gràcies a una amiga que em va passar aquest vídeo que adjunto, he pogut gaudir i aprendre una mica més sobre coses essencials per a mi.
Ja havia parlat en alguna entrada més antiga del terme "mindfullness" , traduible com la pràctica de l'atenció plena. Bé, doncs, el document és una sàvia xerrada del monjo i poeta zen Thich Nhat Hanh al respecte.
Ell parla de que estar a l'aquí i ara mitjançant la pràctica de l'atenció plena no és fàcil ja que implica estar una estona sense fer res més que centrar-se en la pròpia respiració, el cos, endinsar-se en els propis estats mentals i físics. Ell destaca però que el fet de realitzar-la permet estar en contacte amb el benestar i amb el malestar en tota la seva magnitud , que sempre hi són malgrat pensem que vindran en un futur, també permet fomentar l'esperança en el futur.
També, i amb estil serè i del tot humil, descriu que practicar l'atenció plena és estar en contacte amb els aspectes meravellosos de la vida, com la nostra respiració, com la perfecció i miracle que és tenir i valorar el nostre cos: com el fet d'apreciar el no tenir dolor quan no en sentim, com que els propis ulls que funcionin bé, ja que ells són una finestra a la meravella del món, i la grandesa que és tenir un cor que vagi bé i abraçar-lo amb la pràctica. I la importància de cuidar i no posar-li més difícil al nostre cor (fumant, bebent, menjant insanament,...), que no hi pensem però que està sempre treballant amb extrema precisió, dia i nit, per al nostre benestar.
I gràcies a la pràctica del mindfullness fer una bon consum a nivell de l'alimentació; poder notar quins aliments són bons per a mi, en quina quantitat per a que el meu cos segueixi funcionant bé.
Nodrir-se i sanar-se, utilitzant el contacte ple amb el benestar com a via.
Poder saber observar, reconèixer, acceptar i abraçar també les coses negatives pròpies i les del nostre entorn: enfado, por, tristera, dolor, no deixant que aquestes ens dominin i sense sentir-se'n víctima.
Totes aquestes i algunes més són les coses que diu aquest savi. Molt per a aprendre!! Practicant.
Etiquetes de comentaris:
amor,
aprenentatges,
aquí i ara,
felicitat,
mindfulness,
psicologia
dilluns, 22 d’abril del 2013
Creuar el riu cap a la mort
Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una
estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.
Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,
I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.
Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una
estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.
Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,
I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.
Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...
dimarts, 19 de març del 2013
Idealismes, armes de doble tall
Fa dies que li vinc donant voltes. Mai havia mirat aixi tan d'aprop els idealismes, o ideals potser per ser més precisa, d'aquesta forma. Però no els ideals socials, ara parlo dels personals. D'aquelles coses que un/a va construïnt en avançar, fites, però també aquelles idees preconcebudes i que pel sol fet de pensar-les les donem per vàlides, lògiques, veritables. El que els cognitius-conductuals en diuen o diem "pensaments erronis", també hi ha els "pensaments automàtics", en molts casos. En pensar-los ens fan sentir malament. Però són tan inconscients, ràpids, que només deixen l'estela de l'emoció que no saps d'on surt.( O bé l'emoció porta cap a aquest tipus de pensament, però aquest ja seria un altre debat...)
Sí , ens els creiem, està estudiat que tothom en té i que en dubta poc o gens fins que no coneix que existeixen, de forma intuitiva o bé des d'una aproximació més racional...
D'altra banda però, hi ha els ideals o creences que ajuden a tirar endavant, les creences que,veritables o no, ens fan sentir que podrem solucionar, millorar, avançar. Projectem en el nostre futur allò somiat, allò que volem ser de grans, el que també socialment ens ha anat calant que fa feliç a la gent, malgrat potser sigui mentida, o no generalitzable a la majoria, o no aplicable a una mateixa.
Però fins a quin punt algunes idees que creiem que ens ajuden, en realitat no ens estan enverinant ?
Com desitjar tenir la família ideal. Es totalment inconscient però ben incorporat en molts casos. Segurament les pel.lícules americanes tenen molt la culpa d'aquest idealisme vers la família. Un gran número de germans, parents, el pare i la mare units malgrat vents i marees, els germans fent pinya, amics allà, un poti.poti de penya que al final s'ajuda i s'hi pot comptar. I quan aquesta cosa ideal no es compleix. Ai! Quants de dolors per a molta gent! Que ho preguntin a molts per Festes de Nadal. El dolor que aquestes causen té molt a veure amb el contacte amb la realitat, tan i tan diferent de totes aquestes pel,lícules (i no pel.lícules) emmetzinades.
Ara miro més amb lupa allò que sempre havia vist, en el meu propi camí, com quelcom que m'ajudava a lluitar pel que somio. Ull amb el que somiem, doncs també en no tenir-ho, pot causar un gran dolor a dins, que ni sabem d'on ve...
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Zapatero a tus zapatos!

Moltes vegades m'he perdut pels suposats camins de la ment d'altres: allò de pre-suposar, imaginar, quedar-me atrapada en segons quines actituds xocants de gent del meu volt a la que desconeixia força. Eren personatges als que idealitzava, temia,.. en definitiva feien néixer en mi certs prejudicis, recel, admiració...
Bé, sento que això va canviant, ara em cal no fer crítiques tan agosarades sobre la gent, i menys si es tracta de persones "noves" per a mi. I és que abans creia molt més en les primeres impressions com a indicadors clars de la forma de ser de qui em trobava. "Em cau bé" o no, molta vehemència i energia malgastada. Una qüestió de pell... Fins i tot sé que en força ocasions no m'equivocava, notava que de certes persones millor mantenir-se'n ben lluny, i encara m'hi mantinc a distància d'algunes d'elles.
En el present però, intento fixar la mirada a més profunditat i llarg plaç de conèixer algú, d'entendre motius d'actituds que volen parlar d'una cosa i en realitat en poden amagar unes altres de ben diferents. Miro de copsar els molts i diversos llenguatges que hi ha, cada persona té els seus codis, alguns són allunyats als que jo conec, però no per això pitjors, o millors.
També cada cop estic més convençuda de que les coses s'han de viure en primera persona per a poder opinar. Hi ha experiències que quan li toquen a un altre tenim claríssim què faríem i què fa malament fulanet, menganeta, però després quan em passen a mi... ui! Com canvia la cosa! Resulta que de cop entenc aquella persona i la seva circumstància.
Simplisme, quedar-se en les aparences: possiblement és poc intel.ligent. És com assegurar saber com és una casa sense passar de la porta d'entrada. Pots endur-te tantes sorpreses si saps esperar, intentar entrar, observar, interessar-te...
Sento que és millor camí per a tothom no jutjar si es pot evitar. Cadascú a les seves coses, "zapatero a tus zapatos". Viure, deixar viure. Però això no garanteix que no torni a cagar-la moltes vegades. I tornaré a començar.
dilluns, 10 de gener del 2011
De retir

Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc
D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.
PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.
Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.
Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.
O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.
Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.
I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.
No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.
Etiquetes de comentaris:
aprenentatges,
interiors,
maternitat,
slow
dimarts, 4 de gener del 2011
Buscant la teva cançó
Una amiga de tota la vida m'ha visitat i passat un text interessant sobre una tribu africana que sap trobar la cançó que a cada nadó li és pròpia, i fer-ne un ús socialitzador, curatiu i savi al llarg de tota la seva existència.
Aquí el comparteixo ... i espero saber trobar i recordar-li al Martí la seva cançó en els moments clau de la seva vida. També poder-ho fer amb la resta de la meva gent quan ho necessitin.
Cuando una mujer de cierta tribu de África sabe que está embarazada, se interna en la selva con otras mujeres y juntas rezan y meditan hasta que aparece la canción del niño.
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".
Tolba Phanem, poeta afrikana
Etiquetes de comentaris:
amistat,
amor,
aprenentatges,
maternitat,
música,
xarxa social
dimecres, 29 de setembre del 2010
Equilibris

No heu tingut mai la sensació d'haver d'estar fent constantment malabars, mil coses que costen i malgrat avances i molts temes es van resolent , has de seguir fent les mil i una en reptes nous o de ja coneguts que retornen?
Em pregunto si és alguna mena de tendència massoquista que se m'escapa o un comú entre els humans.
Moments d'equilibris emocionals, muntanya russa hormonal que no ho fa precisament més senzill...
La il.lustració en plastilina és d'Irma Gruenholz (clica per veure bloc amb la seva obra)
dijous, 17 de juny del 2010
Dins la capsa
Aquesta setmana puc posar dins d' una preciosa capsa que m'han regalat (que és per a ficar-hi paperets on escriure-hi bons moments i coses positives experimentades), vàries aportacions, com ara:

- Un consell rebut: "recorda aprofitar i gaudir el màxim de tots i cada un dels bons moments que tinguis al teu abast. La resta, deixa-la a la vora del cami i no miris enrera mentre t'allunyes."
- Una sortida nocturna recent amb el grup d'amigues ,tan divertida com feia molt que no recordo haver tingut.
- Les paraules que m'acaba de dir la tieta, que passa per un moment delicat de salut, afirmant que tot plegat li és una gran oportunitat. Em trec el barret!!
- Un consell rebut: "recorda aprofitar i gaudir el màxim de tots i cada un dels bons moments que tinguis al teu abast. La resta, deixa-la a la vora del cami i no miris enrera mentre t'allunyes."
- Una sortida nocturna recent amb el grup d'amigues ,tan divertida com feia molt que no recordo haver tingut.
- Les paraules que m'acaba de dir la tieta, que passa per un moment delicat de salut, afirmant que tot plegat li és una gran oportunitat. Em trec el barret!!
dimecres, 14 d’abril del 2010
En aquests moments

Uns projectes que neixen i creixen amb rapidesa sense a penes esperar-los.
Passió per les coses i els detalls.
Una vida viscuda com a única , fugaç i també intensa.
Són moments a no passar per alt, de pur creixement.
Igualment, de certs dolors escassos però punyents en la seva incertesa.
També de moltes alegries.
I sobretot l'actitud, tenir l'actitud valenta i positiva, sempre si es pot, fa un gran gran bé.
Per cert, que torni la República!!
dilluns, 8 de febrer del 2010
Calma per (a) educar
S'hauria de poder tenir fills i alhora tenir certa calma, certa pau a poder-los transmetre i deixar que a ells se'ls encomanés, que passés a formar part del seu funcionar d'alguna manera.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest
sentit.
ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.
Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest
sentit.ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.
Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Restar

Foto:Zúrich Alessandro Della Bella
El temps em du a entendre més coses que abans em resultaven injustes o alienes, a tirar endavant, i m'ensenya a prendre el que hi ha, però també a no resignar-me si puc. I si ho haig de fer , fer-ho amb més humor.
MÉS VIDA (Miquel Martí i Pol, del llibre "L'àmbit de tots els àmbits", 1980)
Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir.
Tanquem, si cal, les portes
i convertim la casa en un reducte
on cada cosa, a poc a poc, reprengui
dimensions comprensibles i amigues.
Res no ens limita fora del refús
d'aquest espai. En la incertesa granen
veus i més veus i al lluny el mar proposa
l'impuls del vent i la llum de les rutes.
Sempre el ponent convoca focs i aurores.
Saber restar, vet ací la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en que proclama, altiu, més vida.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Indesitjables!!

Estava pensant en algunes de les coses que m'irriten i m'han vingut al cap aquell tipus de persones que més al.lèrgia em provoquen, que són les que anomenaré "de caràcter crític negatiu destructiu". Són aquelles que sempre necessiten remarcar tot el què no fan bé els altres (excepte els seus "escollits" i elles mateixes, clar), que estan centrades en tot el dolent de fora, sempre apunt per a criticar, matxacar i fer mal a les persones que tenen com a víctimes o centre de la seva mirada sempre malèvola. Gent que es creu per damunt dels altres, del bé i el mal, però que si les mires atentament notes que no se suporten a sì mateixes.
Per mi són una espècie a tenir tan lluny com les meves cames i cervell permetin, lluny a milers de quilómetres si pot ser. Llàstima que en l'entorn quotidià sempre n'hi sol haver alguna més o menys aprop que t'has de menjar amb patates, perquè el guió ho exigeix.
M'he arribat a fer bastant bona en saber capejar a gent així. I ho dic amb la satisfacció de quan has fet grans esforços i han valgut la pena.
En tot cas reivindico la crítica constructiva, la persona valenta que si té res amb algú li ho diu, que no apunyala per l'esquena, que sap fer del seu viure un aprenentatge positiu, no una pila de brossa immensa que només fa que perjudicar els altres, però sobretot a sí mateix@!!!
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Mots

Ja ha arrencat.
Unes deu o dotze paraules ho canvien tot. Perquè trenquen amb el seu aïllament de tots aquests mesos de vida per permetre que entenguem què vol, sent, què necessita o li agrada, què ha vist i ho pot compartir.
Paraules que ens apropen molt més, creix la complicitat!!
Per això deu ser que aquests dies està especialment, enormement contenta, radiant. Reparteix petons, abraçades, xerrades, discursos inintel.ligibles en el seu noranta per cent.
El bon humor que ella porta és el millor aire fresc que pot entrar a casa aquests dies.
La il.lustració és d'un llibre que es diu "Cuento para contar mientras se come un huevo frito", de Mariona Cabassa
Etiquetes de comentaris:
aprenentatges,
família,
felicitat,
filla meva
dimarts, 29 de setembre del 2009
Fins on imagines

Resistiré. No deixaré que la voràgine del dia a dia , sobretot laboral, se m'empassi. Ja no. Ara la imaginació, aquest altre món bonic i ple de projectes em té plena a vessar d'energia i empenta.
"(...) Ahora tengo dos locales. Pero a veces me parece que son dos jardines imaginarios que he creado en mi cabeza. Unos jardines de ensueño. En ellos he plantado flores, he instalado fuentes. Los he creado con sumo cuidado, parecen muy reales. La gente viene, bebe, escucha música, habla y luego se va. ¿Y por qué crees que, noche tras noche, tanta gente se gasta tanto dinero en venir a tomar una copa aquí? Pues porque todo el mundo en mayor o menor medida, busca un lugar imaginario. Y la gente viene aquí para ver un jardín fantástico creado de forma exquisita que parece flotar en el aire y para verse a sí misma incluida dentro de esta escena."
Haruki Murakami "A sur de la frontera, al oeste del sol"
Es tracta sota el meu punt de vista d'anar més enllà del que ve a diari, cap allà on IMAGINEM possible per a nosaltres. O no?
dijous, 20 d’agost del 2009
Primer aniversari
Avui aquest blog fa un any. Per aquest motiu llegia els posts inicials i he conclòs que m'agraden, i quan ara els repassoo em transporto a una època que en certa manera em sembla ja molt allunyada, noto alguns canvis forts que he experimentat degut a circumstàncies vitals.
Cada post va ser triat amb molta cura, fet amb ganes de transmetre el gust per la lectura, el cinema, la música, els bons i mals moments, les emocions sense embuts, la maternitat, l'amor, l'amistat,... En un modest viatge per a compartir i alhora anar més enllà del què diran els altres, mostrar i mostrar-se, en companyia sobretot de la meva gent.
Cada post va ser triat amb molta cura, fet amb ganes de transmetre el gust per la lectura, el cinema, la música, els bons i mals moments, les emocions sense embuts, la maternitat, l'amor, l'amistat,... En un modest viatge per a compartir i alhora anar més enllà del què diran els altres, mostrar i mostrar-se, en companyia sobretot de la meva gent.

D'altra banda he estat pensant en el nou post que volia escriure. En coses que em ballen pel cap.
Una d'elles és el fet que és fàcil deixar-se dur per les circumstàncies, pel voltant, per la gent que tenim aprop, per les demandes externes en definitiva. No ens n'adonem i podem estar actuant sovint per allò que se suposa que hem de fer, que els altres ens atribueixen que anhelem.
Però, on queda allò que dins nostre, de forma salvatge i inconeguda, brota i vol sorgir, i ni ens aturem a mirar? "Què vull? Què desitjo? Què necessito realment?". Tornar a fer-se les interessants preguntes que poden dur a una vida més sincera amb la pròpia manera de ser, l'autèntica, la no condicionada.
Sento que la resposta cal escoltar-la, tenir-ne cura i fer-la realitat en la mesura que es pugui. No fer-ho penso que és una manera d'anar en contra de la pròpia natura, de la necessitat que sempre es perd quan es prioritza allò que té a veure amb l'entorn, amb les circustàncies, amb el que ve però que realment no és anat a buscar per nosaltres.
En aquestes coses i d'altres navego aquests dies... de més hores pròpies per a pensar, llegir...
La imatge és de la flor "Hoya carnosa" o coneguda de forma comú com a flor de nàcar o flor de porcellana. La foto és feta per "Anastacia", da la pàgina "Arte y fotografía".
Una d'elles és el fet que és fàcil deixar-se dur per les circumstàncies, pel voltant, per la gent que tenim aprop, per les demandes externes en definitiva. No ens n'adonem i podem estar actuant sovint per allò que se suposa que hem de fer, que els altres ens atribueixen que anhelem.
Però, on queda allò que dins nostre, de forma salvatge i inconeguda, brota i vol sorgir, i ni ens aturem a mirar? "Què vull? Què desitjo? Què necessito realment?". Tornar a fer-se les interessants preguntes que poden dur a una vida més sincera amb la pròpia manera de ser, l'autèntica, la no condicionada.
Sento que la resposta cal escoltar-la, tenir-ne cura i fer-la realitat en la mesura que es pugui. No fer-ho penso que és una manera d'anar en contra de la pròpia natura, de la necessitat que sempre es perd quan es prioritza allò que té a veure amb l'entorn, amb les circustàncies, amb el que ve però que realment no és anat a buscar per nosaltres.
En aquestes coses i d'altres navego aquests dies... de més hores pròpies per a pensar, llegir...
La imatge és de la flor "Hoya carnosa" o coneguda de forma comú com a flor de nàcar o flor de porcellana. La foto és feta per "Anastacia", da la pàgina "Arte y fotografía".
dimecres, 15 de juliol del 2009
La llavor
S'escapa, s'escapa i no torna
una manera de fer antiga
res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.
Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.
Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.
El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz
una manera de fer antiga
res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.
Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.
Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.
El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz
dilluns, 25 de maig del 2009
Viatge cap a la salut

Sento que hi ha molts aprenentatges que semblen estar superats i no, em tornen a venir situacions que els fan trontollar.
I no es pot dir que sigui gens agradable però és el que hi ha i estic en millor disposició que dies enrera per a mirar quina és aquella feina pendent que costa mil i un esforços però que em sortirà a compte tirar endavant.
PEr una banda protegir-se de malestars externs, que com molta gent experimentem actualment genera la inestabilitat econòmica, laboral,...sobretot a les grans ciutats aquest clima tens es capta i esquitxa sovint.
L'Alfons, que és una de les persones que em mereix més confiança en el referent a la salut, en comentar plegats aquesta situació, em parlava de trobar el punt a dins des d'on sentir-me bé amb mi mateixa i protegida, des d'on observar amb més serenitat allò que passa a fora, sense que cali.
Penso en com poder trobar aquest punt interior des del qual les manifestacions d'aquesta incertesa social actual, com són la por, la ràbia, la impotència, la tristesa,...no arribin a desmuntar en alguns moments allò propi que dóna sentit i força, alegria i benestar.
És el punt de dir "sóc com sóc" i és el què em val. No cediré davant les influències negatives que els altres (alguns) puguin necessitar avocar. Amb mi no ho podran fer. Peti qui peti.
Per si a algú també li pot servir o pot dir la seva pròpia experiència al respecte.
dissabte, 17 de gener del 2009
Yeah!!!
dimecres, 29 d’octubre del 2008
Lluny de l'Àfrica (malauradament)
Llibre: "Orígenes: 365 pensamientos de maestros africanos"
Cito uns quants dels textos d'aquest bonic llibre, que a part d'imatges espectaculars té frases clarividents, que provenen de la tradició oral dels grans iniciats de diferents pobles africans.
Perquè em fan reflexionar i sentir.

"El hombre debe constituir la finalidad de todo desarrollo" Ebénézer Njoh Mouelle
"Los aspectos más íntimos del desarrollo son casi indefinibles e impalpables, como la felicidad, la salud, la alegría" Joseph Ki-Zerbo
"Si eres rico pero no eres generoso es como si no tuvieras nada." Tradición oral basar.
"En verdad no es una nueva aceleración lo que el mundo necesita ahora, sino una cama, una cama donde acostarse para que su alma se conceda una tregua. En nombre de la salud! Existe civilización alguna al margen del hombre y su disponibilidad? El hombre civilizado no es acaso un hombre disponible?" Cheikh Hamidou Kane
"Compartir! Ésta es la palabra clave. La palabra esencial! Ken Bugul
"Adquiere conciencia de estar implicado en algo mucho mayor que tú mismo." Sobofu Somé
"En el ámbito del poblado, lo esencial es comunicar, exponer ante todo el mundo los problemas comunes." Joseph Ki-Zerbo
Casi ná!!
Cito uns quants dels textos d'aquest bonic llibre, que a part d'imatges espectaculars té frases clarividents, que provenen de la tradició oral dels grans iniciats de diferents pobles africans.
Perquè em fan reflexionar i sentir.

"El hombre debe constituir la finalidad de todo desarrollo" Ebénézer Njoh Mouelle
"Los aspectos más íntimos del desarrollo son casi indefinibles e impalpables, como la felicidad, la salud, la alegría" Joseph Ki-Zerbo
"Si eres rico pero no eres generoso es como si no tuvieras nada." Tradición oral basar.
"En verdad no es una nueva aceleración lo que el mundo necesita ahora, sino una cama, una cama donde acostarse para que su alma se conceda una tregua. En nombre de la salud! Existe civilización alguna al margen del hombre y su disponibilidad? El hombre civilizado no es acaso un hombre disponible?" Cheikh Hamidou Kane
"Compartir! Ésta es la palabra clave. La palabra esencial! Ken Bugul
"Adquiere conciencia de estar implicado en algo mucho mayor que tú mismo." Sobofu Somé
"En el ámbito del poblado, lo esencial es comunicar, exponer ante todo el mundo los problemas comunes." Joseph Ki-Zerbo
Casi ná!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



