Vital i salvatge

Són dies viscerals i salvatges, d'aventures exteriors i interiors, coses que no paren de passar, el Martí cada dia més actiu i guerrer en el meu ventre, em sento com el que sóc, un animal amb un altre a dins que es fa camí per sí mateix. Es quelcom indescriptible. Emocions desbordades , extremes, patir i gaudir a tope. Parlar amb mares que pateixen i han hagut de patir molt pels fills, pares que es desmaien pel mateix.

La nostra petita, em fa explotar el cor de tan amor!!!

I a ell: La gran il.lusió per conèixe'l, la por perquè tot vagi bé i haver de fer una bondat extrema.

Viatge interior cap a la paciència, l'espera, les hores, solitud i també alegries, companyia , visites molt desitjades amb detalls totes elles a agraïr.

Persones que s'enyoren, que no hi són, no connecten, que recol.loques,.. per a no tornar a pensar en comptar-hi més que per fer una mica de gresca un cop l'any.

I tot va endavant tanmateix, imparable, vital, com un riu a punt de desbordar-se.

No m'agrada viure a mitges, i a fe que no ho faig.

Limitacions??

Pensar que no podré m'és tan propi com després aconseguir-ho, com qui no vol la cosa, com qui no ha fet esforços enormes durant mesos, eternitats, fins que ... voilà!
Passar pàgina i quedar lleugera. La mala memòria té avantatges. Tot és nou, full en blanc.

Com deia un savi "de carrer", dels que mola descobrir en una fira com la de Santa Llúcia a la Catedral (barba blanca i pinta de hippie perenne) : "Discuteix sobre les teves limitacions i, no ho dubtis, seran teves!".

Crazy Heart

Si cregués en la reencarnació, em seria fàcil pensar que en una de les vides anteriors vaig viure a algunes de les zones àrides dels Estats Units. Com descrivia en un post antic em fascinen aquells paisatges, com també moltes road movies que estan filmades allà, els ambients rudes que s'hi creen,...
Una d'aquestes road movies que m'ha agradat darrerament és "Crazy Heart" (aquí s'anomena "Corazón Rebelde"), que explica una història que té lloc a les terres eixutes de Santa Fe (i a d'altres indrets). En Jeff Bridges (actor que admiro), hi fa un gran paper, pel qual va guanyar un òscar.
REcomano aquesta bonica història d'amor, soledat, lluita personal i superació.

notes sobre saber perdonar

" PErdonar allibera l'ànima i dissipa el temor"
ÉS una cita del personatge de Mandela a la pel.lícula "Invictus".

"Deixar enrere el passat, els rencors, mirar cap al futur amb inspiració."

Una pel.lícula interessant de com Mandela va saber fer les coses anant més enllà de la limitació del ressentiment i de la por, hagués sigut més fàcil guardar tot l'odi del món als africaners, però menys intel.ligent i sobretot més destructiu pel país.

Quan s'aconsegueix estar a gust en la pròpia pell, el que els altres "ens facin" perd molt de pes , es fa més portaner. Perquè pots veure clarament que el problema és de l'altr@ i que prou càrrega té amb allò, no t'hi entretens gaire més. De seguida tornes a mirar cap al teu propi projecte, i si per força has de comptar amb la seva col.laboració, estaràs donant exemple i fent possible una feina conjunta més pacífica.

Arribarà la calma

Quan acabi aquest llarg hivern, recorda que hi haurà flors arreu i el teu cor bategarà més tranquil, haurà superat les estacions difícils, haurà fet possible l'impossible.

Malgrat en plena tempesta no t'hi vegis, recorda com després la mar en calma apaivaga qualsevol patiment i guareix tota ferida. Sempre ha estat així, els cicles ho comporten.


Dedicat a aquella gent que actualment lluita i pateix, que passa per moments tensos i li costa veure'n el final.

Placidesa

En aquest bloc hi ha molta quietud.

No pas en el transcórrer dels nostres dies des que ha començat l'any, però es veu que alguna cosa està més calmada.
És una quietud plàcida, en el fons de l'activitat alguna cosa s'ha aturat a respirar i a gaudir.

Sento les dues noietes cantant plegades, cada vegada entenc millor quines cançons canta la petita. Cada vegada som un equip més sòlid.
Com costa fer equip quan de dues persones es passa a ser-ne tres! Quants moviments s'han de succeir, sentiments, organització i entesa hi ha d'haver.
I que bé quan ja hi ha aquesta quietud de quan l'equip ja juga bons partits!

La foto és meva, novembre 2009, St Jaume de Frontanyà

Entranyables

Tinc la gran sort de treballar al servei de persones que són, moltes d'elles, entranyables. Sovint han suportat i suporten grans dosis de patiment, d'incomprensió social, d'aïllament respecte als altres. Poden sentir-se inferiors,disminuïts finsitot en alguns casos, diferents en molts, estranys, canviats, que no són com el model ideal de persona que se'ns ven actualment (competitiu, d'èxit, aconseguint sempre el que es vol,...)

Ells, en relació amb tots aquests cànons, són d'un altre planeta. A mi aquest seu planeta diferent m'agrada. M'agrada el que expliquen i com ho fan, m'agrada la seva particularitat, la de cada un. La manera tan sensible de captar les coses, d'una intel.ligència a vegades superior, al contrari del que pot pensar més d'una persona "sana".

La importància que poden arribar a donar a quelcom diminut, el seu desig i lluita per a trobar-se amb l'altre.

Els joves que jo atenc em fan sentir plena amb la meva professió, per tot aquest molt que em donen al compartir-hi les hores.

L'obra de la imatge és una pintura d'Andrea Himsalam anomenada "Tendresa"

Save energy

Em vinc sentint en aquestes darreres setmanes com si fos un telèfon mòbil quan la darrera ratlleta de bateria parpadeja. Al límit de forces. Sempre hi ha una minúscula reserva que deu ser la que fa que segueixi tivant. Puc notar el benefici de cada segon de respir i relaxació del que puc disposar, per breu que acabi sent. Quin benestar, quan s'està al límit, poder estalviar una mica d'energia!

Les meves nenes malaltes. La casa i la feina no permeten baixar la guàrdia en cap moment.

Però també em sento més valenta. He vist que puc amb molt. Que les persones sempre ens n'acabem ensortint. I ben aviat crec que ens serà possible celebrar tot plegat i passar full sense mirar gaire enrere.

"Juno"

A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.

És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.

A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.

Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.

Escletxes de llum

Passa el què passa
passa que vols que tot passi i no passa
i el què et fereix, agredeix i t'avoca al pitjor no esdevé passatger, sinó que ja sembla immutable.

Però saps què? Que la pell, imperceptiblement, es va fent més gruixuda, les faltes de segons qui llisquen sobre la pell fresca, i t'adones que tota la resta, al teu voltant, és bonic , desitjable i únic, per a ser immensament celebrat.


I amb això em quedo!