Prémer el botó de "Pausa"

Segueixo llegint, recreant-me i citant aquí fragments del llibre sobre la lentitud "Del buen uso de la lentitud"( Pierre Sansot, editorial Tusquets) que tinc a la tauleta de nit ben acompanyat d'altres llibres, lectures combinades segons el moment i la capacitat neuronal del mateix...

"Pienso que vivir constituye, en lo que a mí respecta, una oportunidad que no me será concedida una segunda vez: una oportunidad no porque la vida nos haga regalos y porque en una balanza ideal la suma de los placeres sea superior a la de las penas, sino porque valoro a cada momento la suerte que tengo de estar vivo, de acceder cada mañana a la luz y cada noche a las sombras, de que las cosas no hayan perdido su brillo inicial y perciba enseguida el principio de una sonrisa, el principio de una contrariedad en un rostro; en una palabra, de que el mundo me hable.

La vida misma como ondulación, como despliegue, la vida en pequeñas gotas más que como un tornado o un río impetuosos. Una luz más que una fuerza."

Al meu entendre l'autor fa un cant a la vida acceptant que és agredolça, sense mitificar-la, veu que és com és, però que en qualsevol cas ens és donada i cal treure el pilot automàtic que portem i que ens arrossega, i apretar el botó de pausa i de pas a pas, frenar, enlentir i notar sabors, matisos, remors. De nou la crida de la lentitud per a una persona inquieta i impulsiva i ben immersa en la precipitació de la nostra cultura. Per sort, trec el cap de tant en tant i m'aturo a respirar, a vagar, a mirar de retrobar-me.

Marxa el gener

Acomiado el gener amb melodia de piano. Alegria quieta que crema a dins.

I un fragment d'una novel.la llegida recentment i que narra una història que val la pena de llegir. Es diu "Los olivos de Belchite" d'Elena Moya (editorial Suma de Letras). I diu així:

"Nunca se tiene todo a la vez en esta vida - dijo, perdiendo la mirada en el vacío-. La vida es como un gran jardín; unas veces los naranjos dan su fruto, luego les toca a los limoneros y, después, a los almendros. Pero no florecen todos a la vez. Hay que saber dónde están, acercarse a ellos cuando sea su época y dejarlos estar cuando se agotan para acudir al que esté a punto de florecer. A veces esperamos un fruto que no está por florecer y olvidamos que, mientras, hay otras alternativas a nuestro alrededor. Siempre florece algo. Siempre, aunque no sea lo que inicialmente queríamos."

Em pregunto per què és més fàcil caure en perseguir els impossibles perquè se'ns resisteixen, que buscar amb la mirada aquelles oportunitats que alhora hi són i no veiem. Requereixen molta menys energia perquè és el seu moment, es poden obtenir amb naturalitat. Les tenim davant dels ulls però els impossibles ens les tapen.

Nota: Gràcies a la S, per conduir-me fins aquesta cançó, i a l'A. i la M. per regalar-me la novel.la.

Plaers del tot confessables

Estic enlentint tot el que puc el final de la lectura de la novel.la de la que gaudeixo fa dies, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, així com també i alhora ho faig amb les darreres mossegades del pa amb tomàquet i pernil de paletilla que les meves papil.les gustatives adoren.

Ah! I les teves patadetes fan el contrapunt.

Es pot demanar més? Jo no.

El vincle, l'afecte ,els angelets,...

Pintura d'Auguste Macke, expressionista alemany (1887-1914)

Una cosa que vaig aprendre és que les persones essencials, "els angelets" que un bon dia vam tenir la sort de trobar i mantenir en el nostre camí, es manifesten i donen cada una en el seu llenguatge propi, que pot ser ( o no) molt diferent al que nosaltres tenim. És bo llegir entre lìnies per adonar-nos de que un altre ens estima i ens cuida. Quan no ho feia em perdia detalls que parlen tendrament. Ara ja quasi mai em sento sola, i quan em passa és perquè m'oblido momentàniament dels molts regals que la vida i els soletes del volt m'ofereixen.

Gràcies a totes i tots els angelets que sé que m'acompanyeu!! Sé qui sou perquè en els moments difícils m'heu ajudat, cadascú al seu pas.

PEr acabar unes cites per pensar sobre el vincle i l'afecte, d'un llibre interessant:

" Per construir un vincle afectiu cal que siguem presents en la vida de l'altra persona, fa falta presència i temps compartit, estabilitat."

"Quan ens vinculem a una persona, passem a formar part del relat de la seva vida per sempre. Per a bé o per a mal, adquirim un privilegi i una responsabilitat sobre ella, ja sigui adulta o infant."

"Interactuar amb una persona i vincular-nos-hi són coses diferents. Per vincular-nos amb algú, hi ha d'haver implicació afectiva."

Són cites del llibre "Eduquem l'afecte", de Pepa Horno Gocoechea.

Restar

Foto:Zúrich Alessandro Della Bella

El temps em du a entendre més coses que abans em resultaven injustes o alienes, a tirar endavant, i m'ensenya a prendre el que hi ha, però també a no resignar-me si puc. I si ho haig de fer , fer-ho amb més humor.


MÉS VIDA (Miquel Martí i Pol, del llibre "L'àmbit de tots els àmbits", 1980)

Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir.
Tanquem, si cal, les portes
i convertim la casa en un reducte
on cada cosa, a poc a poc, reprengui
dimensions comprensibles i amigues.

Res no ens limita fora del refús
d'aquest espai. En la incertesa granen
veus i més veus i al lluny el mar proposa
l'impuls del vent i la llum de les rutes.

Sempre el ponent convoca focs i aurores.

Saber restar, vet ací la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en que proclama, altiu, més vida.

Fins on imagines

Resistiré. No deixaré que la voràgine del dia a dia , sobretot laboral, se m'empassi. Ja no. Ara la imaginació, aquest altre món bonic i ple de projectes em té plena a vessar d'energia i empenta.

"(...) Ahora tengo dos locales. Pero a veces me parece que son dos jardines imaginarios que he creado en mi cabeza. Unos jardines de ensueño. En ellos he plantado flores, he instalado fuentes. Los he creado con sumo cuidado, parecen muy reales. La gente viene, bebe, escucha música, habla y luego se va. ¿Y por qué crees que, noche tras noche, tanta gente se gasta tanto dinero en venir a tomar una copa aquí? Pues porque todo el mundo en mayor o menor medida, busca un lugar imaginario. Y la gente viene aquí para ver un jardín fantástico creado de forma exquisita que parece flotar en el aire y para verse a sí misma incluida dentro de esta escena."

Haruki Murakami "A sur de la frontera, al oeste del sol"

Es tracta sota el meu punt de vista d'anar més enllà del que ve a diari, cap allà on IMAGINEM possible per a nosaltres. O no?

Haruki Murakami

Estic ben enganxada a les novel.les d'aquest escriptor japonès.

Em preguntava què és el que em captiva dels personatges dels seus llibres i ve't aquí algunes respostes que he trobat:

- actuen segons les pròpies necessitats, conviccions, tenen una forma de ser pròpia més enllà de la societat i les seves convencions, no els interessa per res seguir el corrent social.

-no jutgen

- accepten el què els va passant sense lamentacions, ho capegen tal i com ve, no solen analitzar-ho, disseccionar-ho, "simplement" tiren endavant.



En Toru, de "Tòkio Blues", o en Nakano i en Kafka, de "Kafka a la platja", són personatges que són ben bé així: bona gent amb els seus destins tràgics, però fets "de bona pasta", i com que cauen bé llegeixes i llegeixes i t'importa ràpidament allò que els passi.

També sovint són persones que estan soles completament en el món, tancats amb fantasmes i malsons opacs, i el patiment que es respira a través d'ells provoca desassossec, incomoditat. Estan aturmentats i alguns estan desequilibrats. Però és un desequilibri lúcid que fa pensar en qui està realment malament del cap, ells o la resta de la societat.

I quan es coneixen uns als altres aquesta soledat s'escurça temporalment, però és només una treva ja que finalment du a una nova separació sense cap concessió més que la del record.

Imagino que al Japó hi ha molta d'aquesta soledat en la multitud, que provoca no pocs suïcidis i una vida plena d'incomunicació en un dels països més "avançats" del planeta.

També hi ha un component fantasiós que dóna una bona dosi de misteri a cada història, i aquestes es van entrellaçant fins que tot sol acabar prenent un sentit, que no sempre ofereix les respostes desitjades.

Les històries d'en Murakami tenen tot això , em creen una addicció que no sé si arribaré a poder parar fins haver devorat tots els llibres que se'm posin a l'abast.

Còmics

Darrerament tinc més afició que abans pels còmics. Estic pendent dels que em recomanen i sempre que puc els agafo a la biblio o compro. Les novel.les gràfiques han sigut un grat descobriment a casa.

En citaré uns quants que m'ho han fet passar molt bé.
Vaig descobrir l'Alison Bechdel, que amb la seva sèrie de còmics de "Unas bollos de cuidado" he tingut moments genials.Molts dels seus personatges han inspirat els de la sèrie "The L World", al meu entendre.


I una novel.la gràfica de la mateixa autora que val molt la pena és "Fun Home,una familia tragicómica".

Si us agrada el món del còmic: a llegir!!!

Darreres lectures

Vull parlar d'alguns llibres llegits darrerament/actualment, reprenent el fil dels comentaris que algunes persones vau fer en el post "Llibres que recomaneu", del 10 de setembre:


"El déu de les coses petites" d' Arundhati Roy: me'l va regalar la meva tieta fa molt, però fins aquest estiu no l'he llegit complet: molt vívida cada descripció, transporta a l'Índia a través de moltes sensacions. hi ha algun succés dur; intriga amb les històries narrades a través de flashbacks, que muntes com un puzzle.
"Los reglones torcidos de Dios" de Torcuato Luca de Tena : ara l'estic llegint a estones quan puc, és "un totxo" de gruixut, succeeix en un sanatori mental de no fa tants anys: amb un panorama força desolador, com es pot imaginar. Hi ha un rerefons de misteri. M'està agradant força.

"Persépolis" de Marjane Satrapi :el recomano molt per damunt de la pel.li, o en tot cas veure aquesta un cop gaudit el llibre, com sol passar. És en format còmic. Va arrasar en el seu moment perquè és original i tota una lliçó d'història de l'Iran molt amena de llegir i mirar.

"Omple'm de petons. Com criar els vostres fills amb amor." De Carlos González. És una visió allunyada i crítica amb teories pediàtriques rotllo "mètode estivill", més propera a entendre el nen i el que deu sentir, no tant a pensar que el nen fa rebequeries perquè està mal acostumat, i aquest tipus de discursos.

"El celler." Noah Gordon. Novel.la que viatja per la Catalunya (i a estones per l'Espanya) del segle XIX, per terres viticultores, de la mà d'un protagonista que es fa cada cop més entranyable per ser senzill i alhora intel.ligent ,i pencaire(molt català).

Llibres que recomaneu

Estimades i estimats: us volia demanar un favor: teniu llibres,especialment novel.les -però no necessàriament- que pugueu recomanar? (Ho podeu deixar a "Comentaris").
Quan m'escapi a la biblio miraré d'anar-ne agafant per les estonetes lliures...