La meva llengua em fa sentir plena. És tan bonica, sona tan bé, n'estic enamorada!!!
Com no , és una qüestió totalment emocional, visceral.
Si me la prenguessin seria tan pobra que no em quedaria gaire.
La gent que la rebutja jo em pregunto: renunciarien ells a la seva pròpia llengua? Aquí a Catalunya en alguns àmbits hi ha gent amb altres llengües maternes que se sent exclosa perquè el català és demanat sovint (a nivell formatiu, laboral,...). Però en realitat volem preservar-lo, i no és a cas la nostra terra per a poder demanar que s'utilitzi el català? O a Cáceres demanaran que es parli i escrigui en una llengua que no sigui el castellà?
Sí. Reconec que sóc de les que es passa amb facilitat al castellà si l'interlocutor no canvia al català. Sí, sé que ho faig malament perquè no faig cap favor a la meva llengua, que no és precisament majoritària en el món. A vegades segueixo parlant en català peti qui peti i aleshores em sento satisfeta. I cada vegada més estic trobant gent que no canvia al castellà mai, si no és que parlin amb algú de fora de Catalunya que no entengui la nostra llengua.
I molta d'altra gent castellano parlant que quan se'ls parla el català finalment perden la vergonya i es van atrevint a respondre en català.
És curiós perquè mai m'he definit com a nacionalista però m'identifico amb la cultura catalana, no gens amb l'espanyola. Com s'entén? Jo no m'entenc gaire...
I als que us hi atreviu: què us passa a vosaltres?
La foto és de la GRAN Festa del Vi de Poboleda d'aquest any.
