Els temps

M'havia promès a mi mateixa avui anar a dormir a una hora decent, les 23h com a molt, i aquí estic, fent just tot el contrari...al matí de nou maleïré la meva inconsciència i eufòria noctàmbules.
Però és que els moments nocturns són únics, silenciosos, espaiosos, un tresor, vaja; una creuria que no té obligacions, mil coses a solucionar cada dia, és com un petit oasi que sempre vull allargar més i més.

De moments propis, allò que se'n diu propis, només en puc rascar uns pocs al llarg de la setmana, i algun d'aquests es dóna quan a la nit encara tinc un bri d'energia i alguna que altra neurona sembla que vol funcionar.
Aleshores, com  ara mateix, m'agrada fer volar el pensament, la imaginació i per què no? la paraula, vers un racó serè on sentir-me jo, la que era, la que no tenia tants compromisos ni horaris, ni dues personetes  meravelloses però esgotadores al meu càrrec, a més d'una feina que cada cop em vol robar més del meu escassíssim temps nocturn.
Recordo la que era anys, molts anys abans de tantes aventures intenses i apassionants.O les que vam ser durant set anys abans de tenir la prole. Fent i desfent plans i aventures, viatjant i sense haver de fixar horaris ni calendaris. Quins temps aquells!!
Vam prendre les decisions correctes i molt i molt meditades, del tot desitjades, amb el fet de voler la maternitat múltiple. Sabíem perfectament a què suposava renunciar. Cada una havia viscut ja una vida pròpia, igual que després vam poder viure una vida pròpia com a parella. Tot i així, no cal dir el que no és: un cop a sobre, el més enyorat és el gran marge de llibertat que ja no torna, almenys en varis anys, quan s'és mare.
Sí, es veu que darrerament el temps i la forma de viure'l, els ritmes, o el fet de tenir un temps per a cada cosa, estan molt presents en el meu cap. 
Seguirem donant voltes i aprenent una mica més cada dia a modular els temps.

Petjada a la xarxa

He desaparegut del bloc. No és que ja l'hagi abandonat. L'enyoro, enyoro el meu pas per aquí i deixar petits retalls, aquells inicis en que podia aturar-m'hi i recrear-me en poemes, moments breus, detalls i posar els sentits en cada post.

Ara el temps escassíssim em té raptada però tinc més ganes que mai de seguir deixant aquesta petita petjada a la xarxa.

I a cau d'orella dic: Fins ben aviat, això no s'acaba aquí...

Limitacions??

Pensar que no podré m'és tan propi com després aconseguir-ho, com qui no vol la cosa, com qui no ha fet esforços enormes durant mesos, eternitats, fins que ... voilà!
Passar pàgina i quedar lleugera. La mala memòria té avantatges. Tot és nou, full en blanc.

Com deia un savi "de carrer", dels que mola descobrir en una fira com la de Santa Llúcia a la Catedral (barba blanca i pinta de hippie perenne) : "Discuteix sobre les teves limitacions i, no ho dubtis, seran teves!".

Els dies són únics

El temps avança cap a "enlloc"/ El tiempo avanza hacia ninguna parte.

Això he pensat després de llegir un post del blog que segueixo "El Malentendido", de Ricardo. Ell parla d'una canço de Calamaro (el qual, per cert, detesto) que diu que "el tiempo es muy poco". En això estaria d'acord amb ell.

A mi pensar en aquesta brevetat de tot, i finsitot constatar-la sovint, m'agrada. És el que realment posa les pil.les, el fet de veure clar que això, des del mateix moment que va començar, es pot acabar. Que la vida és finita i no va amb contemplacions. Que cada petita cosa bona és immensa si penses en les moltes males notícies que podries estar rebent.

Donar gràcies llavors, per mi, no és un acte ingenu o forçat sinó quelcom que si tinguéssim més humiltat, menys ambicions, més saber valorar, brollaria de dins i faríem gairebé constantment. Això i assaborir els dies com una bona presa de deliciosa xocolata negra al paladar....

Ja ho he dit.

Imatge de Mónica Lowenberg, "Pensando en ti"

El curioso caso de Benjamin Button

Després de veure i gaudir d' aquesta pel.licula, unes quantes coses en les que m'ha fet pensar:

el pas del temps ho pot quasi tot

hi ha sentiments que ni la mort pot destruir

Què és el temps???

Jo em sento igual a mida que passen els anys però el cos va canviant, igual que el de la gent del volt i tot el què hi ha; canvia el cos i algunes coses en la forma de ser, de pensar malgrat poden ser imperceptibles; tots ens fem grans, i al final -si hi ha sort en la majoria dels casos- arribem a vells. Canvien els paisatges, els llocs, tot. "En el canvi hi ha la permanència", deia el filòsof (Heràclit, eres tu?)

Cada cop m'adono que hi ha molta més gent jove que jo i menys gent més gran.

Val la pena exprémer cada minut.

D'un moment a l' altre tot pot canviar molt, radicalment. El fer o deixar de fer alguna cosa en un moment determinat, el dir o no dir, demostrar o no, per insignificant que pugui semblar a vegades pot canviar radicalment quelcom de les nostres vides.

Si tenim sort, un dia morirem de vellesa, havent gaudit d'un munt de sensacions noves, diferents, apassionants. Havent triat els camins que ens semblaven millors, conegut i estimat molta gent, molta de la qual desapareixerà abans que nosaltres, i molta d'altra que ens sobreviurà.

Està més a les nostres mans del què pensem l'haver pogut experimentar una vida plena. Quins beneficis aporta viure sentint-se víctima de l'exterior? Paga la pena viure autocompadint-se quan el preu que es paga és amargar-se la vida i deixar-la passar?

La intel.ligència crec que ha de servir per a aprendre a simplificar: trobar així el sentit positiu del què ens passa (tot i que a vegades es fa dur d'"aguantar el tipus" en segons quines situacions); però a vegades és més fàcil o aparentment beneficiós per segons qui recrear-se en el "quina mala sort que tinc" en comptes de fer front al què realment hi ha: la capacitat de ser valents i agafar el timó.