Retalls de vida en paraules. L'amor, l'amistat, la maternitat, "filosofades", els moments únics...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges
dimecres, 10 d’abril del 2013
La maternitat no és un llit de roses
Entre nous escenaris transcorren aquests primers anys de criança , escenaris que abans no coneixia de res. Com quan mai has estat en un país exòtic i per molt que n'hagis sentit a parlar o vist fotografies, no et fas ni una remota idea de com és en realitat doncs no en tens cap vivència directa. La realitat de la maternitat és com si et deixés k.o.. Les amistats que tenies i tens i que segueixen sense fills (en el meu cas són la gran majoria d'elles) de cop les pots sentir en un món que ja no és el teu, i per elles el teu món també se'ls fa, en molts casos, abstracte i limitat . Has de reconèixer que els temes de conversa solen ser escassos i bona part d'ells giren entorn dels "xurumbeles".
Els horaris, els lligams, el poc marge, l'estar supeditada a ells, els petits, els protas, els que tot ho volen i necessiten de tu, tot factors que et fan perdre el teu propi nord. Perds fins i tot la pròpia identitat a nivell social, et converteixes en "la mami de...", la que va amb la criatura, l'acompanyant, la cuidadora,... Ja no ets l'atracció de gaires mirades com quan havies sigut jove i pogut ser interessant per a més gent; l'edat va avançant i això tampoc juga massa a favor.
En algun punt d'aquest moment present, cinc anys més tard que comencés aquest gran canvi,i encara emmig de tanta voràgine, però una mica menys (el petit està fent un gran salt a nivell d' autonomia, la gran en té molta en comparació a ell) comences a sentir la necessitat de reinventar-te, d'escapar del rol de mare i prou, de fer quelcom que trenqui amb tot. De tenir ales noves. Ja no pots ser la jove sense compromisos d'abans però no et vols quedar en la maternitat pura i dura d'ara.
Vols ser una dona diferent, barreja de passat, sobretot nou present i anar cap a un futur més apassionant que el que ara divises. Fa cinc anys que estic en aquest nou país una mica estrany, i encara ara vaig perduda i m'hi sento una mica sola. Sort del contacte amb altres mares i altres amigues mares que estan en el mateix punt, el sentit de l'humor que compartim, les vivències similars i absurdes des del que no les ha passat, els moments a vegades complicats i els de xerrar superficialment sobre qualsevol cosa, fan tot plegat més lleuger.
Tan de bo la meva "renovació" desitjada sigui allò que la meva imaginació vol
abarcar. Procuraré, tanmateix i per si de cas, tenir les expectatives a ratlla,
dimarts, 9 d’abril del 2013
Entrada caòtica
Avui he tingut una d'aquelles tardes que a una li agradaria més de poder oblidar. Un "matxambrat" de moments caòtics i nefastos, lluitant per a superar-se uns als altres i per destrossar la meva ja fràgil paciència no abundant en dies de crispació com aquest.
Els dos nens han estat reclamant-me de mala manera des del minut zero de recollir-los al cole. D'entrada el nen duia el cabell "engominat" amb unes quantes capes de restes del dinar, que es veu que s'havia entretingut a escampar-se animadament...minuts després recollíem a la petita. Quan hi anem l'habitual és que el nen es vagi portant gradualment pitjor a cada instant i es tira a terra sense voler caminar tan bon punt entrem a l'escola.
Ella per la seva banda arrencava la nostra tarda junts amb una de les seves potents al.lèrgies als ulls que la fan cridar i plorar desesperada com si li anés la vida emmig del carrer sense que cap de les improvitzades cures la tranquil.litzés. Ell proseguia reclamant tota l'atenció que estava acabant de perdre instant rera instant: feia just tot el que sap que no ha de fer, fent-se caca com a traca final; segons després jo comprovava que no duia cap tovalloleta humida on sempre n'hi sol haver, i que cap mare era aprop per a demanar-li auxili. Ell tirat per terra, resistint-se al minut següent a que el lligués al cotxet, la nena bramant sobre l'asfalt.
L'emoció s' ha mantingut tota la tarda sense minut de treva; hem perdut tots els autobusos pel camí - com ja és habitual- i aconseguint molta estona després pujar-ne en un que encara estic dubtant de que no fos una llauna de sardines. Una nena li ha pres el seient a la nostra petita quan aquesta estava a un centímetre d' asseure's, davant la impassible mirada de la mare, que encara ara li ha de dir res... a tot això el meu nivell d'ira ja era tan elevat que he optat per no obrir la boca i insultar-la davant de les criatures (la llengua encara la tinc morada) però la meva fulminant mirada cap a tal exemple d'educació a la infància me la puc imaginar i jo mateixa m'espanto.
Amb gaire dies horribilis més com aquests seguits, no dubto que el meu volum de canes augmentarà exponencialment!
Els dos nens han estat reclamant-me de mala manera des del minut zero de recollir-los al cole. D'entrada el nen duia el cabell "engominat" amb unes quantes capes de restes del dinar, que es veu que s'havia entretingut a escampar-se animadament...minuts després recollíem a la petita. Quan hi anem l'habitual és que el nen es vagi portant gradualment pitjor a cada instant i es tira a terra sense voler caminar tan bon punt entrem a l'escola.
Ella per la seva banda arrencava la nostra tarda junts amb una de les seves potents al.lèrgies als ulls que la fan cridar i plorar desesperada com si li anés la vida emmig del carrer sense que cap de les improvitzades cures la tranquil.litzés. Ell proseguia reclamant tota l'atenció que estava acabant de perdre instant rera instant: feia just tot el que sap que no ha de fer, fent-se caca com a traca final; segons després jo comprovava que no duia cap tovalloleta humida on sempre n'hi sol haver, i que cap mare era aprop per a demanar-li auxili. Ell tirat per terra, resistint-se al minut següent a que el lligués al cotxet, la nena bramant sobre l'asfalt.
L'emoció s' ha mantingut tota la tarda sense minut de treva; hem perdut tots els autobusos pel camí - com ja és habitual- i aconseguint molta estona després pujar-ne en un que encara estic dubtant de que no fos una llauna de sardines. Una nena li ha pres el seient a la nostra petita quan aquesta estava a un centímetre d' asseure's, davant la impassible mirada de la mare, que encara ara li ha de dir res... a tot això el meu nivell d'ira ja era tan elevat que he optat per no obrir la boca i insultar-la davant de les criatures (la llengua encara la tinc morada) però la meva fulminant mirada cap a tal exemple d'educació a la infància me la puc imaginar i jo mateixa m'espanto.
Amb gaire dies horribilis més com aquests seguits, no dubto que el meu volum de canes augmentarà exponencialment!
diumenge, 3 de març del 2013
Els temps
M'havia promès a mi mateixa avui anar a dormir a una hora decent, les 23h com a molt, i aquí estic, fent just tot el contrari...al matí de nou maleïré la meva inconsciència i eufòria noctàmbules.
Però és que els moments nocturns són únics, silenciosos, espaiosos, un tresor, vaja; una creuria que no té obligacions, mil coses a solucionar cada dia, és com un petit oasi que sempre vull allargar més i més.
De moments propis, allò que se'n diu propis, només en puc rascar uns pocs al llarg de la setmana, i algun d'aquests es dóna quan a la nit encara tinc un bri d'energia i alguna que altra neurona sembla que vol funcionar.
Aleshores, com ara mateix, m'agrada fer volar el pensament, la imaginació i per què no? la paraula, vers un racó serè on sentir-me jo, la que era, la que no tenia tants compromisos ni horaris, ni dues personetes meravelloses però esgotadores al meu càrrec, a més d'una feina que cada cop em vol robar més del meu escassíssim temps nocturn.
Recordo la que era anys, molts anys abans de tantes aventures intenses i apassionants.O les que vam ser durant set anys abans de tenir la prole. Fent i desfent plans i aventures, viatjant i sense haver de fixar horaris ni calendaris. Quins temps aquells!!
Vam prendre les decisions correctes i molt i molt meditades, del tot desitjades, amb el fet de voler la maternitat múltiple. Sabíem perfectament a què suposava renunciar. Cada una havia viscut ja una vida pròpia, igual que després vam poder viure una vida pròpia com a parella. Tot i així, no cal dir el que no és: un cop a sobre, el més enyorat és el gran marge de llibertat que ja no torna, almenys en varis anys, quan s'és mare.
Sí, es veu que darrerament el temps i la forma de viure'l, els ritmes, o el fet de tenir un temps per a cada cosa, estan molt presents en el meu cap.
Seguirem donant voltes i aprenent una mica més cada dia a modular els temps.
Però és que els moments nocturns són únics, silenciosos, espaiosos, un tresor, vaja; una creuria que no té obligacions, mil coses a solucionar cada dia, és com un petit oasi que sempre vull allargar més i més.
De moments propis, allò que se'n diu propis, només en puc rascar uns pocs al llarg de la setmana, i algun d'aquests es dóna quan a la nit encara tinc un bri d'energia i alguna que altra neurona sembla que vol funcionar.
Aleshores, com ara mateix, m'agrada fer volar el pensament, la imaginació i per què no? la paraula, vers un racó serè on sentir-me jo, la que era, la que no tenia tants compromisos ni horaris, ni dues personetes meravelloses però esgotadores al meu càrrec, a més d'una feina que cada cop em vol robar més del meu escassíssim temps nocturn.
Recordo la que era anys, molts anys abans de tantes aventures intenses i apassionants.O les que vam ser durant set anys abans de tenir la prole. Fent i desfent plans i aventures, viatjant i sense haver de fixar horaris ni calendaris. Quins temps aquells!!
Vam prendre les decisions correctes i molt i molt meditades, del tot desitjades, amb el fet de voler la maternitat múltiple. Sabíem perfectament a què suposava renunciar. Cada una havia viscut ja una vida pròpia, igual que després vam poder viure una vida pròpia com a parella. Tot i així, no cal dir el que no és: un cop a sobre, el més enyorat és el gran marge de llibertat que ja no torna, almenys en varis anys, quan s'és mare.
Sí, es veu que darrerament el temps i la forma de viure'l, els ritmes, o el fet de tenir un temps per a cada cosa, estan molt presents en el meu cap.
Seguirem donant voltes i aprenent una mica més cada dia a modular els temps.
dissabte, 4 de juny del 2011
Tendre com un Cotonet
| La foto la vaig fer jo, detall del preciós ram que ens va fer la iaia Lu pel seu naixement |
Molt temps de cap per avall i tot de potes amunt... ara, ens anem tornant a posar en marxa. Es tracta d'una marxa curta; som quatre en un vehicle molt lent, que va per un caminet molt allunyat de les grans autopistes. Es una carretereta plena de verd, on ens aturem sovint a olorar les flors, a escoltar el cant dels ocells i guaitar com saltironegen i juguen lliures. La Petitesa.
Segur que tot el temps entorn a l'arribada del Martí no ha tingut res a veure a com ho esperàvem, pero ha sigut i és temps de molts descobriments.
Ell completa i omple de tendresa la nova família que som.
Etiquetes de comentaris:
família,
fill meu,
maternitat,
tendresa
dissabte, 12 de març del 2011
Quasi , en part
| La foto és meva, 11/03/11 |
Ens trobem de ple en una muntanya russa. Ara sembla que ja vols venir, ara no, era falsa alarma.
I tot a punt perquè la cosa pot anar de sèrio en qualsevol moment. Quina emoció conèixe't!!!
La meva panxa és com un volcà en erupció , fa no res ballaves com un descosit, les cames fent força contra el ventre semblava que anaven a sortir directes, quin efecte!
Ets pura comunicació, pura vitalitat.
Part de mi? En part sí.
dijous, 24 de febrer del 2011
Vents de canvi

Aquests darrers dies el meu cap va fent els seus càlculs i hipòtesis sobre el radi d'acció que em concedirà el metge dilluns quan presumiblement em doni la "llibertat vigilada"... Em podré moure per casa ja? I sortir del pis? Potser allunyar-me de la nostra illa cases? O fins i tot... em deixarà anar més enllà, fins els límits del barri o de la ciutat???
Noto que m'està passant quelcom estrany ...
Serà que em creixen ales??
dimecres, 19 de gener del 2011
Celebrant que anem avançant!!!
Avui han vingut a mi aquesta cançó i respectiu vídeoclip dels Pet Shop Boys ("Together"), juntament amb les positives paraules del metge conforme tot segueix endavant a bon ritme en el meu ventre.
Alegria que vull compartir!!!
dilluns, 10 de gener del 2011
De retir

Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc
D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.
PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.
Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.
Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.
O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.
Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.
I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.
No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.
Etiquetes de comentaris:
aprenentatges,
interiors,
maternitat,
slow
dimarts, 4 de gener del 2011
Buscant la teva cançó
Una amiga de tota la vida m'ha visitat i passat un text interessant sobre una tribu africana que sap trobar la cançó que a cada nadó li és pròpia, i fer-ne un ús socialitzador, curatiu i savi al llarg de tota la seva existència.
Aquí el comparteixo ... i espero saber trobar i recordar-li al Martí la seva cançó en els moments clau de la seva vida. També poder-ho fer amb la resta de la meva gent quan ho necessitin.
Cuando una mujer de cierta tribu de África sabe que está embarazada, se interna en la selva con otras mujeres y juntas rezan y meditan hasta que aparece la canción del niño.
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".
Tolba Phanem, poeta afrikana
Etiquetes de comentaris:
amistat,
amor,
aprenentatges,
maternitat,
música,
xarxa social
dilluns, 20 de desembre del 2010
Vital i salvatge
Són dies viscerals i salvatges, d'aventures exteriors i interiors, coses que no paren de passar, el Martí cada dia més actiu i guerrer en el meu ventre, em sento com el que sóc, un animal amb un altre a dins que es fa camí per sí mateix. Es quelcom indescriptible. Emocions desbordades , extremes, patir i gaudir a tope. Parlar amb mares que pateixen i han hagut de patir molt pels fills, pares que es desmaien pel mateix.
La nostra petita, em fa explotar el cor de tan amor!!!
I a ell: La gran il.lusió per conèixe'l, la por perquè tot vagi bé i haver de fer una bondat extrema.
Viatge interior cap a la paciència, l'espera, les hores, solitud i també alegries, companyia , visites molt desitjades amb detalls totes elles a agraïr.
Persones que s'enyoren, que no hi són, no connecten, que recol.loques,.. per a no tornar a pensar en comptar-hi més que per fer una mica de gresca un cop l'any.
I tot va endavant tanmateix, imparable, vital, com un riu a punt de desbordar-se.
No m'agrada viure a mitges, i a fe que no ho faig.
Etiquetes de comentaris:
emocions,
fill meu,
filla meva,
interiors,
maternitat,
superació
divendres, 15 d’octubre del 2010
La quarta flor ha resultat ser...l'homenet de la casa

Sí, ha arribat l'hora de comentar que està de camí a casa nostra un nou component de la família.
Ell és persistent en fer-se molt gran aviat, no para de fer créixer la meva corba de la felicitat.
Plena d'incògnites i d'emocions, i sobretot un nou repte: educar un petit noiet en un món de dones en gran majoria.
I amb tanta exaltació sóc un mussol, demà com cada matí quan sona el despertador, me'n recordaré dels meus "vols de nit".
Imatge: Aitana Carrasco. Ramona la mona
dijous, 18 de febrer del 2010
Mare o dona?

Parlàvem avui amb una amiga que també és mare, de que a partir de l'arribada dels fills s'inicia un estil de vida a part, en que canvies el títol de dona, o noia, al de mare a seques.
Cries bona part del temps, l'altra part treballes fora i dins de casa i la condició de dona es difumina, sembla perdre's pel camí a un lloc que no logres localitzar, desconcertada. Tot es torna més confús perquè és com si t'haguessin tret part important de la teva identitat de fins el moment.
Aquella dona autònoma, plena de projectes propis, mobilitat, que es cuida, mima, a
grada, diverteix, està per la parella, surt i gaudeix despreocupada , de sobte sembla haver desaparegut.Ha de fer un rol de protectora, cuidar a, dedicar-se i prioritzar el benestar de la petita criatura,sobretot en els primers temps, on el contrast abans-després és més abrupte.
Pot sonar dramàtic, i potser hi ha dones que no experimenten això malgrat que ho dubto. Potser aquelles que compten amb una xarxa social de suport prou estable i potent per a compaginar la maternitat amb l'autonomia personal.
També la parella passa per un llarg temps de trànsit que no sap ben bé cap a on durà, ni fins quan. Tot l'establert a dos està en qüestió en moltes ocasions amb l'arribada i permanença del petit, que es situa "emmig" i demana constantment.
Amb la meva amiga parlàvem de la necessitat de prendre consciència de que seguim sent dones i cal rescatar aquest paper fonamental, trobar les maneres de reprendre certa part de la vida anterior adaptant-la a la nova realitat. Com sempre el canvi es pot fer si s'ha pres consciència de la seva necessitat i avantatges, i un@ es posa en marxa amb convicció i motivació suficients.
SEns dubte recuperar la identitat individual i certa llibertat de moviment serà avantatjós per a tota la família.
dilluns, 8 de febrer del 2010
Calma per (a) educar
S'hauria de poder tenir fills i alhora tenir certa calma, certa pau a poder-los transmetre i deixar que a ells se'ls encomanés, que passés a formar part del seu funcionar d'alguna manera.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest
sentit.
ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.
Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest
sentit.ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.
Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
"Juno"

A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.
És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.
A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.
Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.
Etiquetes de comentaris:
amor,
cinema,
dona,
maternitat,
superació
dimecres, 30 de setembre del 2009
"El último día del resto de tu vida"

Escarxofada a la butaca del cinema em disposava a deixar-me dur.
La pel.li prometia, això m'havien dit persones en els gustos de les quals confio. Tenia , pel que em comentaven, una faceta còmica. Una altra més dramàtica. Però com la vida mateixa, sense exageracions.
No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.
No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.
Sí que diré que m'ha fet adonar encara més del fet de que tenir fills és una gran muntanya russa constant, on tot el que els passa i vius amb ells et commou possiblement com cap altra experiència.
M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!
La banda sonora és molt bona, contundent, molt important en el film.M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!
Potser no és una pel.lícula molt original, i pot pecar de ser una mica ensucrada. Però és ideal per a sortir somrient, amb bon gust de boca, valorant i reflexionant, i on molta gent pot veure's identificada.
Em fa pensar en com em sento de satisfeta de la pinya familiar que som a casa. I quantes aventures encara per compartir!!
dimarts, 22 de setembre del 2009
Alliberament?
M'ho preguntava una amiga : "Com pot ser?". Jo també ho trobo del tot curiós. Que la petita hagi començat a anar a l'escola bressol hauria de ser una cosa que a les mares ens oferís més temps i flexibilitat per a fer altres coses. Doncs no, sobretot de flexibilitat ben poca, i ara tenim menys temps.
Estem lligades a uns horaris més rígids, ens llevem més d'hora per a preparar-ho tot (també hi deu haver falta de pràctica). Després portar-la i recollir-la, és també estona d'esperar busos, etc A continuació les obligacions a casa i a les tardes ara més que mai és un no parar. CAP minut propi, pràcticament. Ajjjj. Però ja trobarem la manera, com sempre és anar ajustant tot.
Doncs sí, les aparences poden enganyar. Ens venen que hi ha moltes coses que ens alliberen , però que ens poden convertir en grans esclaves i i esclaus.
Que ens ho diguin a les dones , tant lluitar per a treballar fora de casa i ho vam aconseguir: ara treballem a dins i a fora. Visca l'alliberament!!
Estem lligades a uns horaris més rígids, ens llevem més d'hora per a preparar-ho tot (també hi deu haver falta de pràctica). Després portar-la i recollir-la, és també estona d'esperar busos, etc A continuació les obligacions a casa i a les tardes ara més que mai és un no parar. CAP minut propi, pràcticament. Ajjjj. Però ja trobarem la manera, com sempre és anar ajustant tot.
Doncs sí, les aparences poden enganyar. Ens venen que hi ha moltes coses que ens alliberen , però que ens poden convertir en grans esclaves i i esclaus.Que ens ho diguin a les dones , tant lluitar per a treballar fora de casa i ho vam aconseguir: ara treballem a dins i a fora. Visca l'alliberament!!
divendres, 18 de setembre del 2009
"Teràpia" al parc

- Doncs sí, ara quan li donem sòlid no el vol, i a l'escola bressol em diu la mestra que n'hi donaran més. Veuràs com s'aprimarà. (...)
- Sí, és un tema que a nosaltres també ens amoïna!
- I amb les vacances més d'una nit ha tornat a dormir al llit amb nosaltres
- mmm sí clar, a nosaltres igual: vam arribar a l'hotel molt tard i ja no li anàvem a demanar bressol, ens ha passat el mateix.
- Ara a tu quan et fa la migdiada?
- Doncs mira portem molt de descontrol. Amb l'adaptació a l'escola tots els horaris estan canviant, i anem tots ben perduts a casa. Però toca fer-ho tot molt més d'hora.
-Sí, i a més ve l'hivern i amb els dies tan curts aviat a casa, dutxa ràpida, que sopi i al llit.
Bla Bla bla bla bla .......
Bla bla bla....
Aquestes coses són les que et fan veure que t'has convertit en un ésser una mica diferent a abans, a la resta dels que no tenen fills o dels que ja els tenen grans. Necessites parlar de molts detalls del teu dia a dia més que absorvent, però amb les amistats habituals no ho faràs massa si no tenen criatures. Per ells es pot convertir en una mena de tortura, jo ho entenc. Encara me'n puc enrecordar de quan era una dona lliure! Amb els de la feina, si comentes la jugada massa sovint ja et comencen a mirar extrany,... Arriba un punt que començaries a desfogar-te amb el primer que passés pel carrer quan vas amb el cotxet amunt i avall. Però no és plan.

Així que quan arribes en aquesta mena d'oasi que és el parc, trobes la comprensió buscada, la complicitat amb gent que si no fos pels fills no haguessis conegut mai; si segurament ni tan sols teniu cap altra afinitat ni semblança! Però allà la connexió sol ser immediata, i si no hi vas trobes a faltar alguna cosa. Ben bé som tot de mames - i algun papa- fent una mena de teràpia.
(Clar que amb les quilometrades de la Nora pel parc, crec que no he pogut acabar ni un sol cop una conversa...)
dissabte, 23 de maig del 2009
La nostra filla

Nora de colors, d'on has tret tanta alegria?
Filleta dels meus amors, portes la gràcia, l'encant, el "duende" a dins, ben endins al cor.
Aquesta tarda petitona meva, m'has fet tan feliç...!
Els teus abraços guareixen la meva ànima i l'omplen de tendresa. Els teus somriures, carícies, salts, corredisses, les mirades picarones, tan presumida...! Quan et xerres al mirall admirant les teves gràcies, o balles abstreta en la música les mames bavegem, dutes pels teus mil i un encants.
Estic sota el teu embruix, espurna de cel, àngel ... Ho omples tot de sentit.
diumenge, 29 de març del 2009
Retall de Diumenge de Festa
Estic escrivint al meu diari.
La Nora apareix amb el seu cotxet carregat amb dues nines. Va tota decidida fins que s'encalla amb l'armari. Llavors ve cap al llit, em mira, s'amaga rera l'edredó i treu el cap rient amb cara de bitxo. Moment de joia intensa: ric amb el cor explotant.

Dóna la volta al llit i ve. Em demana del iogur amb cereals que esmorzo, n'hi dono una mica i se'n va ràpidament cap al mirall a parlar amb la seva doble: riuen i xerren a parts iguals.
Estoy escribiendo en mi diario.
La Nora aparece con su cochecito cargado con dos muñecas. Va muy decidida hasta que se encalla en el armario. Entonces viene hacia la cama, me mira, se esconde detrás del edredón y asoma la cabeza riendo con cara de bichito. Momento de felicidad intenso: me rio con el corazón explotando.
Da la vuelta a la cama y viene directa a mi. Me pide del yogur y cereales que estoy desayunando, le doy un poco y se va rápidamente hacia el espejo a hablar con su doble: charlan y rien a partes iguales.
La Nora apareix amb el seu cotxet carregat amb dues nines. Va tota decidida fins que s'encalla amb l'armari. Llavors ve cap al llit, em mira, s'amaga rera l'edredó i treu el cap rient amb cara de bitxo. Moment de joia intensa: ric amb el cor explotant.
Dóna la volta al llit i ve. Em demana del iogur amb cereals que esmorzo, n'hi dono una mica i se'n va ràpidament cap al mirall a parlar amb la seva doble: riuen i xerren a parts iguals.
Estoy escribiendo en mi diario.
La Nora aparece con su cochecito cargado con dos muñecas. Va muy decidida hasta que se encalla en el armario. Entonces viene hacia la cama, me mira, se esconde detrás del edredón y asoma la cabeza riendo con cara de bichito. Momento de felicidad intenso: me rio con el corazón explotando.
Da la vuelta a la cama y viene directa a mi. Me pide del yogur y cereales que estoy desayunando, le doy un poco y se va rápidamente hacia el espejo a hablar con su doble: charlan y rien a partes iguales.
dimecres, 18 de març del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



