Vallparadís

Llac de Vallparadís (Terrassa), imatge extreta de google.
 

Sento el meu cos volar per tota la vastíssima llargada d'aquest parc, com els milers d'ocells que constantment el creuen i l'habiten.

 

Està ple de verdor d'humida aroma, racons infantils -àrees per a nens arreu-, torrents que li donen un aspecte mutant a cada tram, algun que altre escenari per a concerts i obres teatrals, zones especialment adients per a anar en bici, patinar, fer el ronso, banyar-se,.... A part dels molts animals que en frueixen, també hi ha persones de les edats més variades fent-ne usos múltiples: els dels gossos fan una àmplia xarxa social amb samarretes que en parlen i tot, esportistes ancians amb equipament de trekking, adolescents en bicicleta (tres en una fins i tot!), corredores i corredors ben entrenats suant la gota gorda, parelles en els bancs absortes en les seves coses, amistats arreglant el món. I mooltes altres varietats possibles de combinatòria de gent -molta!!- i tanmateix amplitud d'espai, gens de sensació de massificació.

La Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Foto de google.

I el camí sinuós o ampli, freqüentat o tranquil, a estones, ignora similars detalls d'humanitat, segur del seu trajecte, enamorat de sí mateix per la bellesa, la pau, l'harmonia en cada metre dels més de tres quilòmetres del seu recorregut de punta a punta.

El parc de Vallparadís és de les millors coses que he vist fer en una ciutat, aprofitant torrenteres abans brutes i descuidades per la població. Una ciutat , més concretament el seu nucli o centre, en constant procés de cirurgia estètica que ha donat, al meu veure, bons resultats, deslliurat de cotxes i amb carrers peatonals arreglats. I encara més: la clau ha sigut la construcció, cura i millora constant d'aquest pulmó immens que la creua tota i la posa en contacte arreu amb el més fonamenal: la natura.

Volta inèdita

No m'ho creia però finalment he constatat que tenia entre les meves mans una oportunitat única, aquesta tarda, i sense que servís de precedent, he tingut unes quantes hores per a mi soleta, sense ningú que m'esperés a casa, hores senceres, verges, de punta a punta. Havia treballat matí i tarda i sortia tota estranyada per aquesta circumstància quasi inèdita.



He decidit posar en pràctica el meu nou hobby i diversió esportiva de fa uns dies i desde que tinc 40 anys: anar a córrer per les muntanyes properes al meu barri, melena al vent o millor dit: cua al vent. Les vistes que ofereix tota ruta  són precioses, i hi ha un ampli ventall de caminets sinuosos per anar descobrint, que porten a un munt de racons diferents, vistes marítimes o muntanyoses a banda i banda dels turons. M'he divertit redescobrint passeigs del nostre antic barri, i enllaçant-lo amb l'actual. TAmbé veia els avis asseguts xerrant o mirant l'infinit distretament, molta gent passejant el gos, d'altres corrent acompanyats o en solitari, creuant mirades de complicitat amb la pell brillant i respiració ràpida. I moltes persones en definitiva fent vida social i sana. M'he sentit acompanyada per tots  ells, i sobretot per la quasi permanent visió del mar preciós al fons. El sol anava baixant, contràriament al meu ànim, que cada cop s'apropava més a les alçades!!

Després de fer exercici, l'adrenalina i totes les hormones que s'havien disparat tornen a la calma, de fet tot el cos i la ment hi tornen , i llavors és quan ve el regal final: aquesta pau, energia i alegria que t'omplen i que voldries compartir amb la humanitat sencera.

 I d' aquí ve el meu desig de fer-ho arribar a través de l'Aquí i Ara, posant un bocinet d'aquesta volta a disposició de qui la vulgui imaginar.