L'aquí i ara en la pràctica del mindfullness de la mà de Thich Nhat Hanh

Gràcies a una amiga que em va passar aquest vídeo que adjunto, he pogut gaudir i aprendre una mica més sobre coses essencials per a mi.

Ja havia parlat en alguna entrada més antiga del terme "mindfullness" , traduible com la pràctica de l'atenció plena. Bé, doncs, el document és una sàvia xerrada del monjo i poeta zen Thich Nhat Hanh al respecte.

Ell parla de que estar a l'aquí i ara mitjançant la pràctica de l'atenció plena no és fàcil ja que implica estar una estona sense fer res més que centrar-se en la pròpia respiració, el cos, endinsar-se en els propis estats mentals i físics. Ell destaca però que el fet de realitzar-la permet estar en contacte amb el benestar i amb el malestar en tota la seva magnitud , que sempre hi són malgrat pensem que vindran en un futur, també permet fomentar l'esperança en el futur.

També, i amb estil serè i del tot humil, descriu que practicar l'atenció plena és estar en contacte amb els aspectes meravellosos de la vida, com la nostra respiració, com la perfecció i miracle que és tenir i valorar el nostre cos: com el fet d'apreciar el no tenir dolor quan no en sentim, com que els propis ulls que funcionin bé, ja que ells són una finestra a la meravella del món, i la grandesa que és tenir un cor que vagi bé i abraçar-lo amb la pràctica. I la importància de cuidar i no posar-li més difícil al nostre cor (fumant, bebent, menjant insanament,...), que no hi pensem però que està sempre treballant amb extrema precisió, dia i nit, per al nostre benestar.

I gràcies a la pràctica del mindfullness fer una bon consum a nivell de l'alimentació; poder notar quins aliments són bons per a mi, en quina quantitat per a que el meu cos segueixi funcionant bé.

Nodrir-se i sanar-se, utilitzant el contacte ple amb el benestar com a via.

Poder saber observar, reconèixer, acceptar i abraçar també les coses negatives pròpies i les del nostre entorn: enfado, por, tristera, dolor, no deixant que aquestes ens dominin i sense sentir-se'n víctima.

Totes aquestes i algunes més són les coses que diu aquest savi. Molt per a aprendre!! Practicant.

Amsterdam!

En aquest Moment nocturn tan preuat, estoneta de calma a casa on la fresca de fora s'escola pels poros de la pell assedegada, donant una treva a la calor comencen a venir a la meva ment records del viatge recent a Amsterdam, em deixo dur per la música que sona de fons i pels flaixos d'aquella aventura a dos tan somiada, tan necessària.

Per les aigües dels canals, la verdor que els acompanya en llurs passeigs entre els edificis, endutes per l'ambient ciclista (ja els nadons comencen la seva vida sobre rodes, i fins la més avançada senectud fan rodar els seus vehicles ecològics, plens de salut), la gent simpàtica, amb el seu anglès sempre apunt per a oferir un cable, els carrers del Jordaan, barri que em va captivar en especial, ple de botigues  que feien goig d'anar descobrint.




 El Museu VAn Gogh, amb l'obra i la vida del qual tant em vaig emocionar.

Els immensos mercats plens de flors, menjars i curiositats de tota mena.






















I l'aventura amb el Simon de Cadaqués, la Nicolina i companyia, encantadors, coneguts en una terrassa un diumenge solejat i que ens van convidar, ben hospitalaris a casa seva i improvitzar una festa a plena tarda.

I fotos, moooltes fotos, de cada bonic detall i sense treva. Les que he penjat són algunes de les que vaig fer.

 

Aire pur

Darrerament m'està passant una cosa molt bona -bé una no, moltes!!- o bé estic propiciant-la jo també en el que puc, inconscient i ja finalment conscientment. Estan venint persones amb qui tinc una bona onda especial, senzilles, directes, tal qual. 

Gent de paraula cristal.lina, que m'ensenyen a ser més transparent i a seguir la línia recta en les relacions. Aire pur i bon fer, amb respecte i sense massa complicacions.
Alguna d'aquesta gent s'havia mig perdut pel camí del meu passat i la vida ens ha tornat a portar per camins comuns, i ens hi hem agafat de bon grat, doncs haviém compartit moments molt profunds i d' altres molt divertits, però tots d'una elevada complicitat i molt d'amor.
Així doncs, estic d'enhorabona perquè, la solitud, com menciona l'Òscar en una dedicatòria que m'ha fet recentment, era massa amiga íntima i no la vull sentir tan en carn viva quan no és desitjada. Però m'he hagut d'abraçar a ella per a poder ara trobar aquests tresors de persones mencionades.

Convencionalismes versus llibertat

Tot d'una penso, arrel d'un home que he vist a la tele (TV3 al programa "Per sempre (o no)" ), com d'estreta de mires pot ser la visió de la criatura humana convencional. Convencional en el sentit de tenir la mentalitat de seguidora de ramat sense plantejar-se que aquesta pot estar diametralment allunyada del bon fer propi. M'adono del condicionament social i de com aquest va mermant per dins si no t'atures, repenses: reflexiones de dins cap a fora, no a l'inversa, borreguilment.

Aquest home que he mencionat, pare solter heterosexual català que va tenir la seva filla mitjançant un ventre de lloguer d'una dona dels Estats Units (amb l'òvul d'una altra noia, fecundat per l'esperma del citat home) , plantejava certa indignació davant fets que s'ha anat trobant arrel de la seva paternitat, com ara que algunes de les seves pròpies amigues li qüestionessin si ell, essent home, sabria tenir cura de la criatura. Ell els responia: " I qui si us hagués fet aquesta mateixa pregunta a vosaltres, no us haguéssiu ofuscat? De què parlem quan parlem de sexisme?" M'ha fet agradat molt la seva visió pròpia de tota aquesta qüestió de la seva paternitat en solitari i de com força gent del seu entorn li plantejava els propis prejudicis envers si sabria fer ell sol el rol de pare i mare alhora, sense ell immutar-se pels mateixos, amb unes idees tan clares que feia goig d'escoltar-lo. 

Aquest bon home irradiava una felicitat immensa amb la seva petitona de tres anys, com la cuidava, li explicava com una mama dels EEUU havia deixat el seu ventre per a fer possible que ella arribés al món, i sobretot, comentava que volia anar-li ja explicant tot això ben bé per a que ella pogués entendre el molt desitjada que era i tots els passos que hi havia hagut per a fer real aquest somni d'estar els dos junts, pare i filla. Això és una criatura desitjada carai! Explicava: "La Mariona recordarà que algú ha fet un súper esforç per a que ella estigués aquí , i recordarà que aquest és el seu pare i que ell ha fet un procés és diferent a la resta però que és un procés normal. "

I tota aquesta colla d'ignorants que pretenen donar lliçons de moral i, encara molt més greu: decidir qui pot ser o no pare o mare? Quina vergonya!!! Com si ells fossin algun model a seguir, aquests conservadors de doble moral i sovint doble vida ,ells són algú per a dir que tan sols les famílies tradicionals són capaces d'estimar? 

Tornant a asserenar-me evoco la imatge del papi citat recollint la filleta a l'escola amb tanta il.lusió, explicant amb fermesa la seva forma de pensar , i em replantejo aquells meus esquemes que encara estan massa subjectes al pensar borreguil, per aviam si puc anar-los fent caure un a un i ser cada dia una mica més lliure.

Regalet de sant

Avui és un dia de cada dia, aparentment com qualsevol altre. Però cada dia és únic, i sovint tenim coses a celebrar. Avui és el sant de la mare, de la iaia Lurdes. Una persona generosa, amb un cor gegant i plena de creativitat, malgrat no s'ho acabi de creure mai.

Cada cop més propera, gaudint dels seus néts i passant amb prou salut de la seixantena.

Avui, mare, et vull felicitar des del bloc que sé que segueixes, i donar les gràcies pel teu amor, respecte absolut, prudència i entrega.  Agraïr-te també ser aprop sempre malgrat la distància física, i el regalar-nos amb altruïsme la il.lusió amb la que ens cuides.

Que per moltíssims anys puguem seguir celebrant tantes dates importants de les que amb alegria anem acumulant!!!

Una Entusiasta empedreïda

En un post antic parlava de la gent entusiasta, de tenir la sort de poder trobar-se aprop de persones que desprenen alegria i positivitat arreu i cada dia.

Doncs bé, en els darrers temps he anat coneixent més i més a una persona així, diria que és la més entusiasta que mai hagi tingut la sort de tractar.

Ella és una dona coratge, tot empenta, tot energia renovadora, en cap moment fa fallida, quan arriba l'aire es purifica i s'impregna de vitalitati festivitat, i em trobo fent un somriure gran i inevitable tot observant-la i parlant-hi.

Així mateix, té l'enorme virtut, suposo que en total acordància amb el seu temperament, de fer les coses amb amor, total entrega. Paradigma de l'"estar aquí i ara" que tant important trobo, i alhora difícil d'aconseguir.

El resultat d'allò que fa és una mena d'obra d'art, és l'entrega i atenció total posada, manifestada sobre les coses que ha modificat al seu pas, torrent d'energia insegotable.

El bo, a més, és que hi ha algun ingredient ben contagiós en aquesta actitud seva, i tan bon punt deixa casa nostra, ens quedem amb motla més alegria i la sensació que ens ha cuidat un àngel que tenim la sort de tenir a la vora.

La imatge és d una obra de Hundertwasser, artista austríac.

Buscant la teva cançó

Una amiga de tota la vida m'ha visitat i passat un text interessant sobre una tribu africana que sap trobar la cançó que a cada nadó li és pròpia, i fer-ne un ús socialitzador, curatiu i savi al llarg de tota la seva existència.

Aquí el comparteixo ... i espero saber trobar i recordar-li al Martí la seva cançó en els moments clau de la seva vida. També poder-ho fer amb la resta de la meva gent quan ho necessitin.

Cuando una mujer de cierta tribu de África sabe que está embarazada, se interna en la selva con otras mujeres y juntas rezan y meditan hasta que aparece la canción del niño.
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".

Tolba Phanem, poeta afrikana

La quarta flor ha resultat ser...l'homenet de la casa

Sí, ha arribat l'hora de comentar que està de camí a casa nostra un nou component de la família.

Ell és persistent en fer-se molt gran aviat, no para de fer créixer la meva corba de la felicitat.

Plena d'incògnites i d'emocions, i sobretot un nou repte: educar un petit noiet en un món de dones en gran majoria.

I amb tanta exaltació sóc un mussol, demà com cada matí quan sona el despertador, me'n recordaré dels meus "vols de nit".

Imatge: Aitana Carrasco. Ramona la mona

El vostre tapís

Del blog www.tapicesenbatik.blogspot.com

La molt bona disposició de les persones estimades de l'entorn per a ajudar és quelcom que no deixa de commoure'm. Crec que no estic mai prou feta a la idea de que la xarxa social (i no estic parlant del Facebook o altres, NOOO!!) funcionarà realment quan es necessiti; quina idea més falsa la meva!

És un engranatge extraordinari, i una de les millors experiències. Un teixit que si es pugués representar, per exemple en un tapís, tindria una bellesa indescriptible.

Gràcies una i mil vegades a cadascú que doneu sense esperar, amb tot l'amor . D'allò aparentment petit neix el més gran.

Un miracle quotidià

La Revetlla !!!

Demà és la gran nit, la més curta, de celebració del solstici d'estiu i la revetlla de Sant Joan.
Una de les meves predil.lectes, si no la que més.

La màgia blanca, les fogueres, els rituals per a conjurar els millors designis.
Bruixes de colors, akelarres lluminosos i festius. Les herbes avui tindran les millors propietats...

Reunió amb altres insomnes disposades a celebrar, dansar i desitjar.

El bany sota la lluna (plena a poder ser) o, en el seu defecte, un bon lloc al descobert on assaborir l'aire fresc i la nit lluminosa, un espai des d'on sentir-se fluir amb l'univers i compartir alegria arreu.

Femenina, enigmàtica, eterna.

Allà on us trobeu...hi sou més que mai!!!


Veniu, a pler, records
i atieu la foguera -la foguera joana!
Tot aquest bosc
ja només és estelles
i el llenyataire
ha perdut el passos.
Cal canviar de pressa el decorat
perquè pugui florir a temps la berbena.

Mª Mercè Marçal a Bruixa de dol. Foguera joana

Dins la capsa

Aquesta setmana puc posar dins d' una preciosa capsa que m'han regalat (que és per a ficar-hi paperets on escriure-hi bons moments i coses positives experimentades), vàries aportacions, com ara:


- Un consell rebut: "recorda aprofitar i gaudir el màxim de tots i cada un dels bons moments que tinguis al teu abast. La resta, deixa-la a la vora del cami i no miris enrera mentre t'allunyes."

- Una sortida nocturna recent amb el grup d'amigues ,tan divertida com feia molt que no recordo haver tingut.

- Les paraules que m'acaba de dir la tieta, que passa per un moment delicat de salut, afirmant que tot plegat li és una gran oportunitat. Em trec el barret!!

El vincle, l'afecte ,els angelets,...

Pintura d'Auguste Macke, expressionista alemany (1887-1914)

Una cosa que vaig aprendre és que les persones essencials, "els angelets" que un bon dia vam tenir la sort de trobar i mantenir en el nostre camí, es manifesten i donen cada una en el seu llenguatge propi, que pot ser ( o no) molt diferent al que nosaltres tenim. És bo llegir entre lìnies per adonar-nos de que un altre ens estima i ens cuida. Quan no ho feia em perdia detalls que parlen tendrament. Ara ja quasi mai em sento sola, i quan em passa és perquè m'oblido momentàniament dels molts regals que la vida i els soletes del volt m'ofereixen.

Gràcies a totes i tots els angelets que sé que m'acompanyeu!! Sé qui sou perquè en els moments difícils m'heu ajudat, cadascú al seu pas.

PEr acabar unes cites per pensar sobre el vincle i l'afecte, d'un llibre interessant:

" Per construir un vincle afectiu cal que siguem presents en la vida de l'altra persona, fa falta presència i temps compartit, estabilitat."

"Quan ens vinculem a una persona, passem a formar part del relat de la seva vida per sempre. Per a bé o per a mal, adquirim un privilegi i una responsabilitat sobre ella, ja sigui adulta o infant."

"Interactuar amb una persona i vincular-nos-hi són coses diferents. Per vincular-nos amb algú, hi ha d'haver implicació afectiva."

Són cites del llibre "Eduquem l'afecte", de Pepa Horno Gocoechea.

Sant Jordi

Un Sant Jordi ambdues senzilles roses, un llibre i un passeig ple de parcs on jugar i agafar motos de plàstic, amb berenar a la xocolateria com a regal final. Una altra diada rodona.



Que els dracs bressolin princeses sota l'esguard de sols i llunes...


La il.lustració és d'Anna Silivonchik

Crazy Heart

Si cregués en la reencarnació, em seria fàcil pensar que en una de les vides anteriors vaig viure a algunes de les zones àrides dels Estats Units. Com descrivia en un post antic em fascinen aquells paisatges, com també moltes road movies que estan filmades allà, els ambients rudes que s'hi creen,...
Una d'aquestes road movies que m'ha agradat darrerament és "Crazy Heart" (aquí s'anomena "Corazón Rebelde"), que explica una història que té lloc a les terres eixutes de Santa Fe (i a d'altres indrets). En Jeff Bridges (actor que admiro), hi fa un gran paper, pel qual va guanyar un òscar.
REcomano aquesta bonica història d'amor, soledat, lluita personal i superació.

Picnic del 29è Festival de Jazz de Terrassa

Bon rotllo al picnic jazz, cada any millor. Hi ha qui va ballar i gaudir un cop més sent el centre...

Love is in the air... !!

Gimcana de sorpreses

D'acord, no hem tingut dies fàcils aquest darrer mes.

Però fem possibles una i altra vegada noves oportunitats.
Perquè tu regues la planta del nostre amor a cada pas, sempre que pots.

Com que ets molt detallista i darrerament no exercies tant, et vaig llençar la indirecta, quan tu ja en portaves alguna de cap...

Avui he arribat a casa i m'he trobat una sorpresa: m'havies preparat una gimcana del tot divertida i plena de detalls...amb un escrit final dels que deixen sense paraules, plena de quelcom essencial que fa que cada dia renovis les meves ganes d'estar amb tu.

Gràcies per taaant!!!!

Placidesa

En aquest bloc hi ha molta quietud.

No pas en el transcórrer dels nostres dies des que ha començat l'any, però es veu que alguna cosa està més calmada.
És una quietud plàcida, en el fons de l'activitat alguna cosa s'ha aturat a respirar i a gaudir.

Sento les dues noietes cantant plegades, cada vegada entenc millor quines cançons canta la petita. Cada vegada som un equip més sòlid.
Com costa fer equip quan de dues persones es passa a ser-ne tres! Quants moviments s'han de succeir, sentiments, organització i entesa hi ha d'haver.
I que bé quan ja hi ha aquesta quietud de quan l'equip ja juga bons partits!

La foto és meva, novembre 2009, St Jaume de Frontanyà

Panoràmica de detalls

Egon Schiele. Casa con ropas colgadas.


Una bona estona de NO FER RES.

Podria això,
podria allò.....
quedava pendent aquella altra cosa...

Però simplement i en silenci,
en la foscor més acollidora,
amb estímul exterior pràcticament zero
resto estirada
i tinc TOT el que es pot demanar.

Miro la panoràmica d'allò viscut,
balanç de l'any que acaba,
m'aturo en alguns detalls,
i valoro els aprenentatges, els regals, les hores, les batalles i les facilitats...
la gent, sempre la gent. Les persones...
com omple de sentit el tracte amb les persones que anem escollint! tot i que a vegades és complexe, i a vegades màgicament simple i simplement màgic.

També visualitzo els millors dels desitjos pel que arriba
i , encara assaborint les darreres trucades d'aquesta tarda de veus que estimo,
sento present un munt de gent, aquí o allà.
No em vull deixar ningú. El cor s'eixampla.

"Juno"

A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.

És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.

A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.

Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.