En un dia com avui

Un mantell de núvols posa el cel al nostre abast;
qualsevol cosa es fa possible entre els raigs d'aquest sol,
pel camins d'aquest llit d'arbres, per les noves escletxes que s'endevinen...
Qui sap on duran...


La foto és meva, feta ahir 30/01/10

era a dins

Has mirat en miralls equivocats
mentre que la persona que volies ser era dins teu.
Ara resta re-conèixe't en ella
i apropiar-te d'aquesta comoditat.
És teva i ningú mai més te l'ha de prendre.

Placidesa

En aquest bloc hi ha molta quietud.

No pas en el transcórrer dels nostres dies des que ha començat l'any, però es veu que alguna cosa està més calmada.
És una quietud plàcida, en el fons de l'activitat alguna cosa s'ha aturat a respirar i a gaudir.

Sento les dues noietes cantant plegades, cada vegada entenc millor quines cançons canta la petita. Cada vegada som un equip més sòlid.
Com costa fer equip quan de dues persones es passa a ser-ne tres! Quants moviments s'han de succeir, sentiments, organització i entesa hi ha d'haver.
I que bé quan ja hi ha aquesta quietud de quan l'equip ja juga bons partits!

La foto és meva, novembre 2009, St Jaume de Frontanyà

Panoràmica de detalls

Egon Schiele. Casa con ropas colgadas.


Una bona estona de NO FER RES.

Podria això,
podria allò.....
quedava pendent aquella altra cosa...

Però simplement i en silenci,
en la foscor més acollidora,
amb estímul exterior pràcticament zero
resto estirada
i tinc TOT el que es pot demanar.

Miro la panoràmica d'allò viscut,
balanç de l'any que acaba,
m'aturo en alguns detalls,
i valoro els aprenentatges, els regals, les hores, les batalles i les facilitats...
la gent, sempre la gent. Les persones...
com omple de sentit el tracte amb les persones que anem escollint! tot i que a vegades és complexe, i a vegades màgicament simple i simplement màgic.

També visualitzo els millors dels desitjos pel que arriba
i , encara assaborint les darreres trucades d'aquesta tarda de veus que estimo,
sento present un munt de gent, aquí o allà.
No em vull deixar ningú. El cor s'eixampla.

Col.lecció de moments (caga tió FLG)

Arribem de la trobada anual de la FLG per a celebrar Nadal i que els petits facin cagar el tió. La triomfal arribada allà de la nostra filla, i com es manega en situacions socials grans em deixa perplexa.
Es velluga com peix a l'aigua, com més al seu aire millor, anant per les taules dels desconeguts i fent-se al grup escollit com si en formés part de sempre. Fent amistat amb petits i grans. DEmanant braços als que li cauen millor d'aquest segon grup i fent adéu a les mames del pal: "Me'n vaig amb fulanito, amb vosaltres dues ja ens veurem."
Tirant-se al tobogàn "a lo camikaze" i jo amb els pèls de punta veient la baixada salvatge, a ella com més perillosa més l'emociona!!
Veient-la amb les amistats que ja reconeix, anomena i ... i també si pot domina , com quan li prenia al Jan els seus àlbums i , ai de tu que li agafessis a ella!!! Ell tot conformat li explicava com es posaven les enganxines.
Si no li dones el què vol quan ho exigeix, te la lia que no saps ni cap a on mirar ni què dir.
L'estona en que es cantaven ranxeres ella ballava, aplaudia apassionadament en acabar-se les cançons.Tota ocasió és bona per a encomanar alegria d'existir.
Col.leccionem moments que seran per a la memòria, que m'ajuden a conèixer-la més i a sorprendre'm totalment.
El que més m'agrada és la sociabilitat, l'entusiasme i autonomia que té...calculo que als deu anys ja farà plans d'emancipació , això segur que ja no m'agradarà tant. De moment: a disfrutar ella i tots els que l'envoltem!!!!

El català

La meva llengua em fa sentir plena. És tan bonica, sona tan bé, n'estic enamorada!!!
Com no , és una qüestió totalment emocional, visceral.
Si me la prenguessin seria tan pobra que no em quedaria gaire.

La gent que la rebutja jo em pregunto: renunciarien ells a la seva pròpia llengua? Aquí a Catalunya en alguns àmbits hi ha gent amb altres llengües maternes que se sent exclosa perquè el català és demanat sovint (a nivell formatiu, laboral,...). Però en realitat volem preservar-lo, i no és a cas la nostra terra per a poder demanar que s'utilitzi el català? O a Cáceres demanaran que es parli i escrigui en una llengua que no sigui el castellà?

Sí. Reconec que sóc de les que es passa amb facilitat al castellà si l'interlocutor no canvia al català. Sí, sé que ho faig malament perquè no faig cap favor a la meva llengua, que no és precisament majoritària en el món. A vegades segueixo parlant en català peti qui peti i aleshores em sento satisfeta. I cada vegada més estic trobant gent que no canvia al castellà mai, si no és que parlin amb algú de fora de Catalunya que no entengui la nostra llengua.

I molta d'altra gent castellano parlant que quan se'ls parla el català finalment perden la vergonya i es van atrevint a respondre en català.

És curiós perquè mai m'he definit com a nacionalista però m'identifico amb la cultura catalana, no gens amb l'espanyola. Com s'entén? Jo no m'entenc gaire...

I als que us hi atreviu: què us passa a vosaltres?


La foto és de la GRAN Festa del Vi de Poboleda d'aquest any.

Entusiasme

Viure per a l'entusiasme!!! La mateixa paraula "entusiasme" convoca una gran força, una atracció irresistible per allò que ens agrada. Deixar-se arrossegar amb valentia per nous camins, per la improvització, espontanietat i passió.

No és això estar aquí? No és de debò fer-se un collaret amb allò que realment ens empeny a saltar, a gaudir, a superar?

Entusiasme és una paraula que ja encomana de tota la bona energia per a sortir de camins monòtons i fer una nova via, lliure, plena.