dimecres, 28 d’octubre del 2009

Indesitjables!!



Estava pensant en algunes de les coses que m'irriten i m'han vingut al cap aquell tipus de persones que més al.lèrgia em provoquen, que són les que anomenaré "de caràcter crític negatiu destructiu". Són aquelles que sempre necessiten remarcar tot el què no fan bé els altres (excepte els seus "escollits" i elles mateixes, clar), que estan centrades en tot el dolent de fora, sempre apunt per a criticar, matxacar i fer mal a les persones que tenen com a víctimes o centre de la seva mirada sempre malèvola. Gent que es creu per damunt dels altres, del bé i el mal, però que si les mires atentament notes que no se suporten a sì mateixes.

Per mi són una espècie a tenir tan lluny com les meves cames i cervell permetin, lluny a milers de quilómetres si pot ser. Llàstima que en l'entorn quotidià sempre n'hi sol haver alguna més o menys aprop que t'has de menjar amb patates, perquè el guió ho exigeix.

M'he arribat a fer bastant bona en saber capejar a gent així. I ho dic amb la satisfacció de quan has fet grans esforços i han valgut la pena.

En tot cas reivindico la crítica constructiva, la persona valenta que si té res amb algú li ho diu, que no apunyala per l'esquena, que sap fer del seu viure un aprenentatge positiu, no una pila de brossa immensa que només fa que perjudicar els altres, però sobretot a sí mateix@!!!

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Save energy




Em vinc sentint en aquestes darreres setmanes com si fos un telèfon mòbil quan la darrera ratlleta de bateria parpadeja. Al límit de forces. Sempre hi ha una minúscula reserva que deu ser la que fa que segueixi tivant. Puc notar el benefici de cada segon de respir i relaxació del que puc disposar, per breu que acabi sent. Quin benestar, quan s'està al límit, poder estalviar una mica d'energia!

Les meves nenes malaltes. La casa i la feina no permeten baixar la guàrdia en cap moment.

Però també em sento més valenta. He vist que puc amb molt. Que les persones sempre ens n'acabem ensortint. I ben aviat crec que ens serà possible celebrar tot plegat i passar full sense mirar gaire enrere.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

"Juno"




A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.

És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.


A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.


Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Mots



Ja ha arrencat.

Unes deu o dotze paraules ho canvien tot. Perquè trenquen amb el seu aïllament de tots aquests mesos de vida per permetre que entenguem què vol, sent, què necessita o li agrada, què ha vist i ho pot compartir.

Paraules que ens apropen molt més, creix la complicitat!!

Per això deu ser que aquests dies està especialment, enormement contenta, radiant. Reparteix petons, abraçades, xerrades, discursos inintel.ligibles en el seu noranta per cent.

El bon humor que ella porta és el millor aire fresc que pot entrar a casa aquests dies.


La il.lustració és d'un llibre que es diu "Cuento para contar mientras se come un huevo frito", de Mariona Cabassa

dimarts, 13 d’octubre del 2009

On vull ser

De com un paisatge pot guarir un cor que pateix...

dimecres, 30 de setembre del 2009

"El último día del resto de tu vida"


Escarxofada a la butaca del cinema em disposava a deixar-me dur.

La pel.li prometia, això m'havien dit persones en els gustos de les quals confio. Tenia , pel que em comentaven, una faceta còmica. Una altra més dramàtica. Però com la vida mateixa, sense exageracions.

No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.

Sí que diré que m'ha fet adonar encara més del fet de que tenir fills és una gran muntanya russa constant, on tot el que els passa i vius amb ells et commou possiblement com cap altra experiència.
M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!

La banda sonora és molt bona, contundent, molt important en el film.

Potser no és una pel.lícula molt original, i pot pecar de ser una mica ensucrada. Però és ideal per a sortir somrient, amb bon gust de boca, valorant i reflexionant, i on molta gent pot veure's identificada.

Em fa pensar en com em sento de satisfeta de la pinya familiar que som a casa. I quantes aventures encara per compartir!!

dimarts, 29 de setembre del 2009

Fins on imagines




Resistiré. No deixaré que la voràgine del dia a dia , sobretot laboral, se m'empassi. Ja no.
Ara la imaginació, aquest altre món bonic i ple de projectes em té plena a vessar d'energia i empenta.

"(...) Ahora tengo dos locales. Pero a veces me parece que son dos jardines imaginarios que he creado en mi cabeza. Unos jardines de ensueño. En ellos he plantado flores, he instalado fuentes. Los he creado con sumo cuidado, parecen muy reales. La gente viene, bebe, escucha música, habla y luego se va. ¿Y por qué crees que, noche tras noche, tanta gente se gasta tanto dinero en venir a tomar una copa aquí? Pues porque todo el mundo en mayor o menor medida, busca un lugar imaginario. Y la gente viene aquí para ver un jardín fantástico creado de forma exquisita que parece flotar en el aire y para verse a sí misma incluida dentro de esta escena."

Haruki Murakami "A sur de la frontera, al oeste del sol"

Es tracta sota el meu punt de vista d'anar més enllà del que ve a diari, cap allà on IMAGINEM possible per a nosaltres. O no?