Relat de l''Escapada

Avui per fi, després de varis anys de no practicar-ho, hem aconseguit marxar soles un cap de setmana. Sí! És cert!

Mentre agafem el cotxe havent deixat els nostres petits a les respectives "cangurs" ens envaeixen un munt d'emocions d'allò més variades. La primera,  certa sensació d'irrealitat, d'incredulitat, com d'estar somiant despertes el mateix instant. Tots els astres per fi s'han alineat; hem trobat les persones adients i generoses per a ajudar-nos, aquestes han tingut disponibilitat quasi immediata, no ha emmalaltit ningú amb prou virulència, cap contratemps ha arribat en mala hora, com pot passar, etc., etc.

Tot seguit, un silenci persisteix al llarg dels minuts següents i aquest no es trenca en cap moment des dels seients posteriors del cotxe, i ens va constatant que és un somni però real. Ens mirem, somriem, sense paraules, estranyades i admirades alhora, còmplices.

Mentre els quilòmetres ens van allunyant cada cop més dels nostres "retoños" una creixent sensació de llibertat i enyorança recorre les nostres ments i les nostres goles respectivament.
Mirem de reüll, ara una ara l'altra, els seients buits de les cadiretes infantils, mentre el motor del vehicle ronca cada vegada a més velocitat. Aquest cop sí: l'escapada a dues va de debò!!
L'eufòria s'incrementa mentre en cap moment deixem de notar com el cordó umbilical es tensa. Intentem ignorar aquesta sensació, pugem el volum de la música i ens sentim poc menys que Thelma i Louise en les escenes on se senten volar.

Un munt d'aventures a viure recorren els nostres capets inquiets i comencem a verbalitzar tot allò que voldríem fer el cap de setmana, pluja d'idees inacabable que faria pensar que en lloc de marxar 48 hores ens en anéssim sis mesos. Tanta és la set d'estar sense rellotge: de viure el temps d'una forma quasi oblidada.

Deixem anar camí enllà les espectatives perquè aquestes no ens aixafin res d'aquesta aventura única, i agafem les corbes cap al retir tan preuat, amb lleugeresa i il.lusió infantil compartides.


NOTA: En especial agraïment a la iaia L i a les amigues R i L i els seus petits, per a fer-ho possible i tan fàcil!!!

Regalet de sant

Avui és un dia de cada dia, aparentment com qualsevol altre. Però cada dia és únic, i sovint tenim coses a celebrar. Avui és el sant de la mare, de la iaia Lurdes. Una persona generosa, amb un cor gegant i plena de creativitat, malgrat no s'ho acabi de creure mai.

Cada cop més propera, gaudint dels seus néts i passant amb prou salut de la seixantena.

Avui, mare, et vull felicitar des del bloc que sé que segueixes, i donar les gràcies pel teu amor, respecte absolut, prudència i entrega.  Agraïr-te també ser aprop sempre malgrat la distància física, i el regalar-nos amb altruïsme la il.lusió amb la que ens cuides.

Que per moltíssims anys puguem seguir celebrant tantes dates importants de les que amb alegria anem acumulant!!!

Slowly

Segueixo amb aquest llibre que ahir descobria a la biblioteca, nous fragments que resumeixen un propòsit que comparteixo amb l'autor: fer més a poc a poc cada vegada, degustant més, vivint més per a córrer menys, acariciar tot allò que l'instant present, únic, ens ofereix a cada volta.

El córrer només ens porta a fugir, a fugir del que és una fotografia irrepetible, bella, que ens du la plenitud que sempre volem anar a cercar en l'instant següent, aquell que no existeix.

Ell diu:

"Entiéndase que la lentitud a la que me voy a referir no es un rasgo de carácter sino una elección vital: convendría no precipitar el tiempo ni dejarnos atropellar por él, una tarea saludable, urgente, en una sociedad que nos acucia, a menudo con nuestro consentimiento.
He querido describir algunas actividades que dejan espacio a esta lentitud y nos aseguran un alma invariable:
Vagar: tomarnos tiempo, dejarnos guiar por nuestros pasos, por un paisaje.
Escuchar: ponernos a disposición de otra palabra a la que concedemos crédito. 
El aburrimiento: no el no querer nada, sino la aceptación y el gusto por lo que se repite hasta la insignificancia.
Soñar: instalar en nosotros una conciencia crepuscular pero alerta, sensible.
Esperar: con el fin de ampliar el horizonte de la forma más vasta y más libre posible.
La provincia interior: la parte marchita de nuestro ser, una representación de lo anacrónico.
Escribir: para que poco a poco se abra paso en nosotros la verdad.
(...)

En todas las experiencias, la lentitud (...) se reconoce en la voluntad de no precipitar el tiempo, de no dejarse atropellar por él, y también de aumentar nuestra capacidad de acoger al mundo y de no olvidarnos de nosotros mismos en el proceso.
(...) Tomemos en cuenta la preocupación de vivir, por lo tanto de permanecer, en los lugares con los que nos sentimos de acuerdo."

Per últim afegeixo que sense passar lentament se'ns escapen entre els dits per sempre més moltes imatges (i seqüències, sensacions,...) dignes de ser assaborides, digerides i incorporades al nostre ésser.

Cuinar tranquil ( tot recordant l'avi Martí)

Ahir llegia el següent fragment del llibre de Pierre Sansot titulat "Del buen uso de la lentitud":

"A mis ojos, la lentitud era sinónimo de ternura, de respeto, de la gracia de la que los hombres y los elementos a veces son capaces."

i m'ha fet recordar el meu avi Martí. La imatge de veure'l com cuinava, tot pausat, oblidat de qualsevol altra cosa que no fos el que estava manegant. De com tallava les verdures amb una calma de la que jo no crec haver estat mai capaç. La cura i l'afecte que l'avi posava en el seu fer concentrat és un dels records més bonics que per sort puc tenir de la meva infantesa.

Cap a l'autenticitat de l'instant present

Fa uns quants anys vaig veure una pel.lícula: Into the Wild  (Eddie Vedder), traduïda al castellà com "Hacia rutas salvajes". És molt bonica i també d'alta intensitat, com la que citava en el post d'ahir. Res millor que el tastet que ve a continuació en el vídeo que adjunto per a plasmar-la.

I per a parlar del mindfulness o atenció plena. Vaig fer un curs fa uns quants mesos sobre aquest recurs per a fomentar la capacitat de viure el moment present de forma més concisa i tan àmplia com ens sigui possible, acceptant allò que hi ha al present, sense jutjar l'experiència i mirant de fer que la ment es distregui el menys possible.
Faré altres entrades al respecte doncs és un tema que dóna per a molt i sobre el que estic llegint i formant-me més. 
Per ara aviam si les següents imatges us evoquen aquest viure en l'Aquí i ara, l'actitud mindfulness.

El costat positiu de cada cosa

Feia molt de temps que no escrivia al meu estimat bloc, però les ganes i l'enyorança per a no fer-ho són molt grans. 
Avui per fi he trobat dos motius de pes per a fer-ho.
Un, la publicació de la primera entrevista a la meva parella a un web, cosa que em fa molta il.lusió i en la qual he pogut col.laborar humilment. Us en  deixo l'enllaç aquí.
L'altre, una pel.lícula que he anat a veure el cinema, en podeu veure el tràiler aquí dalt. Tracta, amb frescura, humor i una bona part de realisme sobre un tema que conec d'aprop, el de la salut mental i les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental.

Manté un ritme vibrant i atractiu creixent al llarg de la seva durada. Enganxa, diverteix, fa plorar, riure, pensar i sentir a parts iguals i amb la intensitat elevada que a mi personalment m'agrada que un film em transmeti.

Com que no m'agrada donar gaire pistes de les pel.lis, amb el dit fins aquí i el tràiler n'hi ha més que suficient per a fer boca.

I de les conclusions finals, si la veieu, ja valorareu vosaltres, però jo les comparteixo totalment!!!

Per ara només dir que vull tornar ben aviat doncs tinc moltes coses a compartir per aquí, però avanço alguna cosa:

vull viure la vida amb tota la seva magnitud: la còmica, la tràgica (no en negarem la part que en té també), la sentimental, la racional que també m'agrada cultivar, i sobretot aprendre cada dia a cuidar i cuidar-me més i més. Tots formem part del mateix vaixell, la vida de cadascú és uin instant tan sols, un instant únic i irrepetible, per això quasi tots el volem eternitzar. Però també vull ser conscient que la humanitat segueix i seguirà més enllà d'una mateixa, i que per tant els altres tenen importància per igual, valor i drets, tots per igual.

Descoberta de la Tamarita

Les meves escapades són variades i donen per a descobrir raconets encantats com aquests jardins, que he conegut avui casualment. 
En endinsar-se en aquests jardins el soroll del trànsit es va difuminant i el substitueix a cada nova passa la remor de l'aigua dels tolls i sortidors, i pels cants de variats ocells que animen la tarda.

Està ple de racons a anar endevinant, una delícia. En qualsevol dels bancs és fàcil evadir-se fins allà on la imaginació doni de sí. No gaire lluny sento els crits dels nens que juguen en una era brillant d'herba.


Les fotos són fetes per mi.