dijous, 20 d’octubre del 2011

Passeig per la tardor

Mini caminada entranyable pels volts del poble.
Alegre, fàcil, amb complicitats: la primera caminada amb el petit, la petita que ja no n'és tant, estic admirada de com camina tota ella autònoma, decidida i responsable, plena d'il.lusió d'estar passejant en el paisatge de tardor. Tota una senyoreta, ja ho diem, ja.

De dies tan rodons com aquest n'hi ha pocs, per això es gaudeixen tant més.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Zapatero a tus zapatos!


Moltes vegades m'he perdut pels suposats camins de la ment d'altres: allò de pre-suposar, imaginar, quedar-me atrapada en segons quines actituds xocants de gent del meu volt a la que desconeixia força. Eren personatges als que idealitzava, temia,.. en definitiva feien néixer en mi certs prejudicis, recel, admiració...

Bé, sento que això va canviant, ara em cal no fer crítiques tan agosarades sobre la gent, i menys si es tracta de persones "noves" per a mi. I és que abans creia molt més en les primeres impressions com a indicadors clars de la forma de ser de qui em trobava. "Em cau bé" o no, molta vehemència i energia malgastada. Una qüestió de pell... Fins i tot sé que en força ocasions no m'equivocava, notava que de certes persones millor mantenir-se'n ben lluny, i encara m'hi mantinc a distància d'algunes d'elles.

En el present però, intento fixar la mirada a més profunditat i llarg plaç de conèixer algú, d'entendre motius d'actituds que volen parlar d'una cosa i en realitat en poden amagar unes altres de ben diferents. Miro de copsar els molts i diversos llenguatges que hi ha, cada persona té els seus codis, alguns són allunyats als que jo conec, però no per això pitjors, o millors.

També cada cop estic més convençuda de que les coses s'han de viure en primera persona per a poder opinar. Hi ha experiències que quan li toquen a un altre tenim claríssim què faríem i què fa malament fulanet, menganeta, però després quan em passen a mi... ui! Com canvia la cosa! Resulta que de cop entenc aquella persona i la seva circumstància.

Simplisme, quedar-se en les aparences: possiblement és poc intel.ligent. És com assegurar saber com és una casa sense passar de la porta d'entrada. Pots endur-te tantes sorpreses si saps esperar, intentar entrar, observar, interessar-te...

Sento que és millor camí per a tothom no jutjar si es pot evitar. Cadascú a les seves coses, "zapatero a tus zapatos". Viure, deixar viure. Però això no garanteix que no torni a cagar-la moltes vegades. I tornaré a començar.

divendres, 7 d’octubre del 2011

En suspensió

I el bloc segueix així, en suspensió, dia rere dia, setmana rere setmana, i això que tinc en llista de coses importants a fer el reviure'l. Ja ningú es recorda d'ell, penso. I què? Es la meva petita creació, una gota d'aigua emmig de l'oceà internàutic. Però és meu i m'omple de ganes de seguir, més que suficient.

Em penso que ens tornarem a trobar en aquest punt molt aviat.

Serà cert que cal allunyar-se per reemprendre amb més il.lusió? D'aquesta segona me'n sobra.


La foto és d'aquest cap de setmana, quan l'homenet de la casa es va estrenar amb les farinetes de verdura, tot un emprenedor!!





dissabte, 4 de juny del 2011

Tendre com un Cotonet

La foto la vaig fer jo, detall del preciós ram que ens va fer la iaia Lu pel seu naixement

Molt temps de cap per avall i tot de potes amunt... ara, ens anem tornant a posar en marxa. Es tracta d'una marxa curta; som quatre en un vehicle molt lent, que va per un caminet molt allunyat de les grans autopistes. Es una carretereta plena de verd, on ens aturem sovint a olorar les flors, a escoltar el cant dels ocells i guaitar com saltironegen i juguen lliures. La Petitesa.

Segur que tot el temps entorn a l'arribada del Martí no ha tingut res a veure a com ho esperàvem, pero ha sigut i és temps de molts descobriments.

Ell completa i omple de tendresa la nova família que som.

dissabte, 12 de març del 2011

Quasi , en part

La foto és meva,  11/03/11


Ens trobem de ple en una muntanya russa. Ara sembla que ja vols venir, ara no, era falsa alarma.
I tot a punt perquè la cosa pot anar de sèrio en qualsevol moment. Quina emoció conèixe't!!!

La meva panxa és com un volcà en erupció , fa no res ballaves com un descosit, les cames fent força contra el ventre semblava que anaven a sortir directes, quin efecte!

Ets pura comunicació, pura vitalitat.

Part de mi? En part sí.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Tres espelmes

Érets un nadó menut i de son plàcida. Fa tres anys estaves abrigadeta al llitet de la clinica, amb ulls orientals i actitud zen. Una emoció intensíssima recorria el meu cos de dalt a baix en tot moment en aquells primers dies de cuidar-te. Recordo el sentiment de que , de sobte, no creia que la vida hagués tingut lloc abans sense tu, la teva importància i existència omplien i omplen cada racó.

Ara, transcorreguts aquests anys, bufaràs ja tres espelmes i veurem, com cada dia, que t'has convertit en una nena més gran, lluny de ser un bebito; que prens decisions, et fas entendre molt bé, amb gest enèrgic, mirada clara i activitat quasi permanent. Entonaràs alguna cançó de les teves, d'aquelles amb les que alegres tot l'autobús ple de gent del barri cada matí. Agafaràs algunes de les teves titelles i farem que xerren com descosides, comentant la jugada.
Nosaltres, amb ulls badats, no podrem seguir el ritme dels teus canvis i progressos.

Intentarem com sempre ser al teu costat perquè ens necessites, tu, que defenses amb vehemència la teva autonomia, tu que no acabes d'entendre aquest entorn de canvis, sensible i a vegades ferida i rebel per ells. Intentarem explicar-te'ls.

Hem de seguir fent tot el possible per donar-te el que notem que et cal , per molt que a vegades sigui difícil d'endevinar en el teu gest geniüt.

Acompanyar-te, dedicar-te tot el temps i atenció possibles, que ens notis ben properes i sempre a punt de donar-te amor i seguretat, no pretenem fer ni més ni menys.

Criar-te és l'experiència més intensa i bonica que pugui sentir.

Fer Molts Anys Feliços, Nora del meu cor!!!!!!!!!!

dijous, 24 de febrer del 2011

Vents de canvi


Aquests darrers dies el meu cap va fent els seus càlculs i hipòtesis sobre el radi d'acció que em concedirà el metge dilluns quan presumiblement em doni la "llibertat vigilada"... Em podré moure per casa ja? I sortir del pis? Potser allunyar-me de la nostra illa cases? O fins i tot... em deixarà anar més enllà, fins els límits del barri o de la ciutat???


Noto que m'està passant quelcom estrany ...


Serà que em creixen ales??