dijous, 24 de febrer del 2011

Vents de canvi


Aquests darrers dies el meu cap va fent els seus càlculs i hipòtesis sobre el radi d'acció que em concedirà el metge dilluns quan presumiblement em doni la "llibertat vigilada"... Em podré moure per casa ja? I sortir del pis? Potser allunyar-me de la nostra illa cases? O fins i tot... em deixarà anar més enllà, fins els límits del barri o de la ciutat???


Noto que m'està passant quelcom estrany ...


Serà que em creixen ales??

diumenge, 13 de febrer del 2011

Tastet cinematogràfic





En aquesta temporada he fet la més gran marató de visualització de pel.lis de la meva vida. En mencionaré algunes que són les que considero que val més la pena de recomanar.

La que m'ha fet riure més ha sigut "Los Seductores" (França, 2010), dirigida per Pascal Chaumell i protagonitzada per Romain Duris i Vanessa Paradís.

Les més emotives i amb missatge molt humà: "Mis tardes con Margeritte" (França, 2010), dirigida per Jean Becker i protagonitzada per Gerard Depardieu i Gisèle Casadesus. L'altra és "Yo, también" (Espanya, 2009), dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro i actuen Lola Dueñas i Pablo Pineda fent uns papers excepcionals. És una gran pel.lícula que reflexiona sobre les discapacitats.

La que m'ha fet viatjar a un dels meus destins favorits pendents: "New York, I love you" (EEUU, 2009) feta de curts dirigits per coneguts directors i actors. Per qui li apassioni aquesta ciutat i li agradés l'anterior feta en el mateix format: "París, je t'aime".

Amb la que més he patit i que atrapa de forma malaltissa i torturadora ha sigut "Hard Candy" (EEUU, 2005) un thriller psicològic "espelusnant" però que en el meu cas no vaig poder deixar a mitges. Els protas són Ellen Page (l'actriu és tot un personatge en ella mateixa) i Patrick Wilson.

I per anar acabant una de temàtica lèsbica que està bé rotllo romàntic, còmic, lleuger per a passar una bona estona, i amb actrius de l'estil "The L World" titulada "I Can't Think Straight" (Anglaterra, 2008), dirigida per Shamim Sarif. Les protagonistes són Lisa Ray i Sheetal Sheth.

Bon appétit!!

dimecres, 9 de febrer del 2011

Dimecres al sol



Avui una novetat excepcional, he començat una nova i prometedora pràctica semi-estirada a la tumbona: solàrium natural per a la cara, la panxona i els peus.

A dins la peixera que és casa meva a penes hi entra la brisa ni es pot ensumar res d'interessant.

M'he dedicat a flairar l'aire fresc, les olors de les restes d'hivern, les notes de llenya d'alguna xemeneia no gaire llunyana barrejades amb la humitat matinera. S'endevinava l'aroma de terra fresca del parc, em podia imaginar les fulles dels arbres tremolant amb les pessigolles del vent.

Sense les olors naturals que circulen per l'exterior, falta alguna cosa essencial.

Sense l'aire i el solet que aquest matí redescobria em faltava energia vital, i me'n penso saciar ara que puc fer els matins al sol.

La foto és meva, Berguedà estiu de 2010

dilluns, 31 de gener del 2011

Marxa el gener

Acomiado el gener amb melodia de piano. Alegria quieta que crema a dins.

I un fragment d'una novel.la llegida recentment i que narra una història que val la pena de llegir. Es diu "Los olivos de Belchite" d'Elena Moya (editorial Suma de Letras). I diu així:

"Nunca se tiene todo a la vez en esta vida - dijo, perdiendo la mirada en el vacío-. La vida es como un gran jardín; unas veces los naranjos dan su fruto, luego les toca a los limoneros y, después, a los almendros. Pero no florecen todos a la vez. Hay que saber dónde están, acercarse a ellos cuando sea su época y dejarlos estar cuando se agotan para acudir al que esté a punto de florecer. A veces esperamos un fruto que no está por florecer y olvidamos que, mientras, hay otras alternativas a nuestro alrededor. Siempre florece algo. Siempre, aunque no sea lo que inicialmente queríamos."

Em pregunto per què és més fàcil caure en perseguir els impossibles perquè se'ns resisteixen, que buscar amb la mirada aquelles oportunitats que alhora hi són i no veiem. Requereixen molta menys energia perquè és el seu moment, es poden obtenir amb naturalitat. Les tenim davant dels ulls però els impossibles ens les tapen.

Nota: Gràcies a la S, per conduir-me fins aquesta cançó, i a l'A. i la M. per regalar-me la novel.la.

dimecres, 19 de gener del 2011

Celebrant que anem avançant!!!


Avui han vingut a mi aquesta cançó i respectiu vídeoclip dels Pet Shop Boys ("Together"), juntament amb les positives paraules del metge conforme tot segueix endavant a bon ritme en el meu ventre.

Alegria que vull compartir!!!

dimarts, 11 de gener del 2011

Una Entusiasta empedreïda



En un post antic parlava de la gent entusiasta, de tenir la sort de poder trobar-se aprop de persones que desprenen alegria i positivitat arreu i cada dia.

Doncs bé, en els darrers temps he anat coneixent més i més a una persona així, diria que és la més entusiasta que mai hagi tingut la sort de tractar.

Ella és una dona coratge, tot empenta, tot energia renovadora, en cap moment fa fallida, quan arriba l'aire es purifica i s'impregna de vitalitati festivitat, i em trobo fent un somriure gran i inevitable tot observant-la i parlant-hi.

Així mateix, té l'enorme virtut, suposo que en total acordància amb el seu temperament, de fer les coses amb amor, total entrega. Paradigma de l'"estar aquí i ara" que tant important trobo, i alhora difícil d'aconseguir.

El resultat d'allò que fa és una mena d'obra d'art, és l'entrega i atenció total posada, manifestada sobre les coses que ha modificat al seu pas, torrent d'energia insegotable.

El bo, a més, és que hi ha algun ingredient ben contagiós en aquesta actitud seva, i tan bon punt deixa casa nostra, ens quedem amb motla més alegria i la sensació que ens ha cuidat un àngel que tenim la sort de tenir a la vora.

La imatge és d una obra de Hundertwasser, artista austríac.

dilluns, 10 de gener del 2011

De retir


Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc
D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.

PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.

Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.

Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.
O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.

Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.

I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.

No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.