dilluns, 6 d’abril del 2009

Una família com la que més!!



Quan el veig a la tele, a l'associació (FLG: Famílies Lesbianes i Gais) o en premsa se'm dispara l'homofília: són el Carles, el Jacint i el seu fill Arnau. Hi ha molta tendresa entre ells, són maquíssims.

Fa uns dies va sortir el següent article que parla d'ells i de les famílies composada per pares/mares homosexuals, cada cop més visibles i acceptades.

http://www.adn.es/sociedad/20090330/NWS-2456-homoparental-familia-lesbianas-gays-visibilidad.html#a_comentarios
EStic d'acord que quan tens fills, i si no ho havies fet abans, ja segur que surts de l'armari (vaja, en la gran majoria dels casos i per a anar bé).

(A l'article hi hem opinat mitja família, els nostres tiets els primers!)


Cuando los veo en la televisión, en la asociación (FLG: Familias Lesbianas y Gays) o en la prensa se me dispara la homofilia: son Carlos, Jacint y su hijo Arnau. Hay mucha ternura entre ellos. Son majísimos. Hace unos días se publicó el artículo arriba adjunto que habla de ellos y de las familias compuestas por padres/madres homosexuales, cada vez más visibles y aceptadas.

Estoy de acuerdo en que cuando se tienen hijos, y si no se había hecho antes, ya seguro que se sale del armario (vaya, en la mayoría de los casos y por suerte).

(En el artículo hemos opinado media familia, nuestros tíos los primeros.)

dimecres, 1 d’abril del 2009

Primavera que neix



Hasta las aves
se han quedado dormidas.
Lago de Iogo.

Haikú de ROTSU (s.XVII-XVIII)


dimarts, 31 de març del 2009

Fent deures (i acomiadant el març)

Han sigut dos mesos molt intensos, d'aprenentatges durs, de temes pendents d'anys que m'he decidit a batejar: ara tenen nom per a mi i un bon inici de com afrontar-los perquè no em tornin a fer sentir gaire feble.





Temes que costen...deures fets a mitges... Em sento plena, de poder fer-hi front malgrat em costi bastant de sang, suor i llàgrimes en algun moment. Però no puc amb l'immobilisme de "ja ho faré demà". Aquest mai arriba doncs és a les pròpies mans.


Hi ha unes quantes coses que m'estan ajudant a veure "el problema des de l'altra banda", i giren entorn a:

La meva amiga A. em va facilitar un interessant text de Borja Vilaseca sobre l'autoestima que va ser publicat el 15/03/09 al diari El País, el text es diu "Anatomía de la autoestima"; hi ha una frase que diu així:

"Todo lo que una persona no se da a sí misma lo busca en su relación con los demás: afecto, confianza, reconocimiento,...La independencia pasa por aprender a autoabastecerse"

Aquesta afirmació m'ha donat molt que pensar i molta teca a aplicar.

A vegades cal ajut extern (professional inclòs) per a fer aquest aprenentatge, jo l'he agafat quan m'ha calgut.

Diguem-ne que he posat fil a l'agulla per a començar a ser més independent de debò. Tinc eines acumulades d'anys, i moltes altres que aprenc cada dia de moltes coses i gent. I mooolt que, per sort, encara hauré d'anar posant en pràctica i agafant.

I aniré acabant el post citant una frase de Kierkegaard que van dir ahir a "L'ofici de viure" (Catalunya Ràdio, de 20 a 21h cada dia, molt recomanable segons el tema que toquin:


"La porta de la felicitat s'obre cap a dins, ens hem d'enretirar una mica per a poder-la obrir"

No mirar tant a fora, ni si em miren: "Para mirar hay que sentirse menos visto" (A. Rozitchner)

diumenge, 29 de març del 2009

A tu


Aquest és un escrit que ha fet la Sandra i que és un plaer poder-lo publicar en el meu blog:


A tu que avui no et conec, a tu que em vas donar la vida. Ara que sóc mare et penso més sovint.

Vas deixar de ser qui érets per transformar-te en qui ets ara. I jo vaig sentir que la meva mare, la mare que jo coneixia havia desaparegut.

Des de que vaig ser mare s’han accentuat en mi sentiments de melangia, melangia de moments no viscuts, moments no compartits.

No puc recordar-te com em cuidaves quan jo era petitona com ho és ara la meva filla (la teva néta), ni tampoc tu m’ho pots explicar. Si que puc dir que no tinc cap record de que em faltés el teu amor. Em sento que em vas estimar i que te’n vas deixar res per donar-me.

Avui encara et ploro, avui més que mai. Al sentir plenitud quan cuido a la Nora, quan sento que el cor m’explota sé que una bona part ve del teu cor, del que tu em vas donar.

Sí, sóc bona mare. Ho vaig aprendre de tu.

Gràcies.

-- --­.---

Retall de Diumenge de Festa

Estic escrivint al meu diari.

La Nora apareix amb el seu cotxet carregat amb dues nines. Va tota decidida fins que s'encalla amb l'armari. Llavors ve cap al llit, em mira, s'amaga rera l'edredó i treu el cap rient amb cara de bitxo. Moment de joia intensa: ric amb el cor explotant.





Dóna la volta al llit i ve. Em demana del iogur amb cereals que esmorzo, n'hi dono una mica i se'n va ràpidament cap al mirall a parlar amb la seva doble: riuen i xerren a parts iguals.

Estoy escribiendo en mi diario.
La Nora aparece con su cochecito cargado con dos muñecas. Va muy decidida hasta que se encalla en el armario. Entonces viene hacia la cama, me mira, se esconde detrás del edredón y asoma la cabeza riendo con cara de bichito. Momento de felicidad intenso: me rio con el corazón explotando.
Da la vuelta a la cama y viene directa a mi. Me pide del yogur y cereales que estoy desayunando, le doy un poco y se va rápidamente hacia el espejo a hablar con su doble: charlan y rien a partes iguales.

dimecres, 25 de març del 2009

Bon Jazz i Millor Companyia




Des que tenia 15 anys més o menys que he anat a cada edició al Festival de Jazz de Terrassa (excepte quan vaig estar a Alemanya una temporadeta, i quan va néixer la Nora, fa un any).

Era una cria... ara ja tinc una petita que aquest any per primer cop va ser al picnic-jazz a Vallparadis.

Per mi és al.lucinant aquest sentiment de pas del temps, de que cada any a la cita al festival he anat tenint una història diferent, els meus primers amors, amistats variades, bones companyies, gent amb que repetim des dels inicis i encara tenim aquell bon rotllo, com si no haguéssin passat 20 anys (20 ANYS, DÉU MEU!!!).




La cita al festival de jazz, el gaudir de bones melodies, espectacles variats i càlids,..l'excusa ideal per quedar i anar amb, sentir-se acompanyada: envoltada de la gent maca en una història semblant, donant-nos cita allà, ritual...

En total relax, a l'exterior i amb l'arribada del bon temps, veient cares conegudes i d'altres a penes recordades, d'altres finsitot apreses de trobar-nos any rera any aprop en les actuacions. Gent de totes les edats, gaudint alhora.

Des de criatures de molt pocs mesos a avis molt ancians, marxosos ells, vestits amb corbata, camisa i jaqueta esport, o fumant puro des de cadires de càmping,, ventre prominent, famílies amb neveres tamany congelador de restaurant, etc etc
Aquest any finsitot hi havia una taula enorme parada emmig de l'herba, amb les estovalles i tot el parament com si es tractés d'una gran família a casa seva,...

Vivint en una gran ciutat com és Barcelona, però tornant a rememorar l'ambient de la ciutat on vaig néixer i créixer , amb el què té de lloc més petit on hi ha la possibilitat més real de sortir de l'anonimat i de retrobar "gent del barri", de l'escola, d'antigues feines,... és un agradable contrast.

divendres, 20 de març del 2009

Patiments

Hi ha una cosa que ens fa més mal que bé: és creure que "tot ha de sortir bé", que les coses seran fàcils, que el patiment es pot evitar i que llavors serem més lliures.

EL PATIMENT SEMPRE HI ÉS, QUAN S'ACCEPTA COM A COMPANY DE VIATGE S'OFEREIXEN MENYS RESISTÈNCIES I LLAVORS EL VIATGE ÉS MÉS LLEUGER.


No són necessàriament els altres els que ens provoquen tot patiment. Com que som animals socials és quan estem en contacte amb els altres que poden sortir moltes pors i inseguretats.



PErò és en un mateix la clau, no en l'altre, al que solem donar les culpes.

L'"altre desagradable" és el què ens posa -sense ell ni saber-ho- cara a cara amb les pròpies mancances. Estem en el fons rebutjant una part pròpia, la que pitjor ens fa sentir amb nosaltres mateixos.


En comptes de seguir negant aquesta pròpia "part lletja" cal ser valents , mirar-la fit a fit i tenir el ferm desig i voluntat d'acceptar-la ; llavors posar-nos a fer quelcom al respecte, amb molta paciència.


Bé, com sempre és el meu punt de vista subjectiu i humil , el moment que em ronda interiorment.


Sufrimientos

Hay algo que nos hace más mal que bien: es creer que todo tiene que salir bien, que las cosas serán fáciles, que el sufrimiento se puede evitar y que entonces seremos más libres.

EL SUFRIMIENTO SIEMPRE ESTÁ, CUANDO SE ACEPTA COMO COMPAÑERO DE VIAJE SE OFRECEN MENOS RESISTENCIAS Y ENTONCES EL CAMINO ES MÁS LIGERO.

No tienen porqué ser los demás los que nos provocan sufrimiento. Como somos animales sociales es cuando estamos con los demás que pueden surgir muchos miedos e inseguridades.

Pero es uno mismo la clave, no el otro al que solemos dar las culpas.

El "otro desagradable" es el que nos pone -sin él ni saberlo- cara a cara con los propios déficits. Estamos en el fondo rechazando una parte propia, la que peor nos hace sentir con nosotros mismos.

En vez de seguir negando esta "propia parte fea" hace falta ser valientes, mirarla fijamente a los ojos y tener el firme deseo y voluntad de aceptarla; y entonces ponernos a hacer algo al respecto, con mucha paciencia.

Como siempre este es mi punto de vista subjetivo y humilde, el momento que me ronda interiormente.