dimecres, 29 de desembre de 2010

Amy Winehouse - Love Is A Losing Game - Official Music Video


Escoltant aquesta cançó...

Melangia i esperança es barregen
deixant-me un gust finalment dolç.
Ambient serè
en la llar càlida
a fora la pluja , el fred.
Em trobo bé, m'ha arribat la calma.
Sospiro, m'endormisco somrient.

Recordo el pare dient " Que bé s'està quan s'està bé." Quanta raó tenies, t'entenc molt bé.

Gràcies Phill per haver-nos descobert aquesta cançó i haver-me gravat tantes hores de música, Gent nova que dóna tant.


dimarts, 21 de desembre de 2010

Tió

FElicitació de Nadal de l'escola de la nostra filla, m'ha encantat. En la fotografia es veu el moment en que els nens de la classe d'ella van trobar el tió que els havien amagat al pati de l'escola. La maneta de la Nora és la de la dreta.



dilluns, 20 de desembre de 2010

Vital i salvatge




Són dies viscerals i salvatges, d'aventures exteriors i interiors, coses que no paren de passar, el Martí cada dia més actiu i guerrer en el meu ventre, em sento com el que sóc, un animal amb un altre a dins que es fa camí per sí mateix. Es quelcom indescriptible. Emocions desbordades , extremes, patir i gaudir a tope. Parlar amb mares que pateixen i han hagut de patir molt pels fills, pares que es desmaien pel mateix.
La nostra petita, em fa explotar el cor de tan amor!!!
I a ell: La gran il.lusió per conèixe'l, la por perquè tot vagi bé i haver de fer una bondat extrema.
Viatge interior cap a la paciència, l'espera, les hores, solitud i també alegries, companyia , visites molt desitjades amb detalls totes elles a agraïr.
Persones que s'enyoren, que no hi són, no connecten, que recol.loques,.. per a no tornar a pensar en comptar-hi més que per fer una mica de gresca un cop l'any.
I tot va endavant tanmateix, imparable, vital, com un riu a punt de desbordar-se.
No m'agrada viure a mitges, i a fe que no ho faig.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Petit


Brodaré amb fils invisibles d'amor tot allò que et protegeix en mi.

dijous, 2 de desembre de 2010

El calendari d'advent (i altres tradicions nadalenques)



De petita a casa meva el Nadal el vivíem de forma molt bonica i especial. Moltes de les tradicions catalanes les seguíem, anàvem a la Fira de Santa Llúcia, fèiem el pessebre (el meu pare en feia de molt originals, algun any amb cascades naturals i tot), el tió cagava fort la nit de Nadal, enviàvem postals i en rebíem també un munt, engalanàvem tot el pis amb llumetes i molts altres detalls, cantàvem nadales al voltant de l`orgue, tots: els pares, els avis i jo, els dies de Nadal, SAnt Esteve i els Caps d'Any eren fantàstics, els Reis mai faltaven puntuals a la cita, portant fins i tot trenets fets a mà carregats de regals, nines Tomassitas,...

I una altra de les tradicions que seguíem en aquestes dates és una que recordo amb especial il.lusió, i que ens anava apropant amb alegria a l'arribada de les Festes: era el calendari d'advent. La meva mare, com a bona manetes que és, feia un calendari diferent cada any. Tinc present en especial un que va fer de 25 calaxets de paper, cada un dels quals contenia un petit regal sorpresa original i bonic.
Ara que hi ha la petita a casa, totes aquestes tradicions prenen de nou més protagonisme -tot i que abans de la seva arribada ja ens agradava molt celebrar aquestes dates.

El calendari d'advent m'ha vingut a la memòria i, malgrat no tinc massa inventiva, m'agradaria molt fer-ne un ara que tinc temps. Tot i que m'hauria d'afanyar, que ja estem al segon dia de desembre!

Aquí deixo l'adreça d' un bloc que m'ha agradat molt per original, que justament és un calendari d'advent.



dissabte, 27 de novembre de 2010

Plaers del tot confessables


Estic enlentint tot el que puc el final de la lectura de la novel.la de la que gaudeixo fa dies, La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, així com també i alhora ho faig amb les darreres mossegades del pa amb tomàquet i pernil de paletilla que les meves papil.les gustatives adoren.

Ah! I les teves patadetes fan el contrapunt.

Es pot demanar més? Jo no.

divendres, 15 d’octubre de 2010

La quarta flor ha resultat ser...l'homenet de la casa


Sí, ha arribat l'hora de comentar que està de camí a casa nostra un nou component de la família.

Ell és persistent en fer-se molt gran aviat, no para de fer créixer la meva corba de la felicitat.

Plena d'incògnites i d'emocions, i sobretot un nou repte: educar un petit noiet en un món de dones en gran majoria.

I amb tanta exaltació sóc un mussol, demà com cada matí quan sona el despertador, me'n recordaré dels meus "vols de nit".

Imatge: Aitana Carrasco. Ramona la mona

divendres, 8 d’octubre de 2010

Josep (Adrià) Puntí i altres troballes



Gràcies al nou programa de TV3
El Convidat, el qual per cert trobo fet amb gust i sensibilitat, he anat a parar a les cançons d'Adrià Puntí, el qual m'havia cridat l'atenció des de fa molt però no m'havia dedicat a escoltar-lo bé. (També he anat a parar al seu bloc. )

Ara, es deu tractar del moment adient per a degustar-les, vénen i algunes d'aquestes peces em fan sentir molt. Són perles rares, amb expressions tan visualment poètiques com les que diuen així:

Cau polsim de flors
Plouen claus del cel

no em fa falta tenir por, ploro i prou.



I acabo amb la frase que va dir l'Eduard Punset, en el programa dedicat a aquest mateix d'El Convidat (aquell programa és el que em va captivar especialment):


ÉS que el món és fantàstic. I la gent és fantàstica, i no ho sap.

És d'un entusiasme del tot contagiós. No creieu?

dimecres, 29 de setembre de 2010

Equilibris


No heu tingut mai la sensació d'haver d'estar fent constantment malabars, mil coses que costen i malgrat avances i molts temes es van resolent , has de seguir fent les mil i una en reptes nous o de ja coneguts que retornen?

Em pregunto si és alguna mena de tendència massoquista que se m'escapa o un comú entre els humans
.

Moments d'equilibris emocionals, muntanya russa hormonal que no ho fa precisament més senzill...

La il.lustració en plastilina és d'Irma Gruenholz (clica per veure bloc amb la seva obra)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Limitacions??




Pensar que no podré m'és tan propi com després aconseguir-ho, com qui no vol la cosa, com qui no ha fet esforços enormes durant mesos, eternitats, fins que ... voilà!
Passar pàgina i quedar lleugera. La mala memòria té avantatges. Tot és nou, full en blanc.

Com deia un savi "de carrer", dels que mola descobrir en una fira com la de Santa Llúcia a la Catedral (barba blanca i pinta de hippie perenne) : "Discuteix sobre les teves limitacions i, no ho dubtis, seran teves!".

La fotògrafa retratada



"La fotògrafa retratada", per Curro (cosí)

dimecres, 8 de setembre de 2010

El vostre tapís


Del blog www.tapicesenbatik.blogspot.com

La molt bona disposició de les persones estimades de l'entorn per a ajudar és quelcom que no deixa de commoure'm. Crec que no estic mai prou feta a la idea de que la xarxa social (i no estic parlant del Facebook o altres, NOOO!!) funcionarà realment quan es necessiti; quina idea més falsa la meva!

És un engranatge extraordinari, i una de les millors experiències. Un teixit que si es pugués representar, per exemple en un tapís, tindria una bellesa indescriptible.

Gràcies una i mil vegades a cadascú que doneu sense esperar, amb tot l'amor . D'allò aparentment petit neix el més gran.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Son y Son

A través de la FLG he descobert un bloc que vull recomanar altament des d'aquí, es diu Son y Son i si cliques al damunt hi podràs fer una ullada i riure una estona.

Es tracta d'una col.lecció de tires còmiques que el seu autor, Fernando Carpena, dibuixant argentí, ha començat a penjar a la xarxa des de fa només quatre mesos, sobre un nen i els seus dos pares, dins del context de lluita i feliç aprovació final del matrimoni homosexual en aquell país (Argentina).

Molt divertida i reivindicativa, sembla ser que està batent récords a internet.

La tira de sobre és un exemple que m'ha agradat del que s'hi pot trobar. I recomano començar pels primers, llegir directament els últims per anar ràpid no és el mateix...

divendres, 3 de setembre de 2010

Un miracle quotidià

diumenge, 25 de juliol de 2010

Amunt!


Ja són dies per deixar caure els pesos que subjecten el globus a terra i deixar-lo volar!!!!!

dilluns, 19 de juliol de 2010

Racó per a gnoms, o deixar fluir


La foto és meva.

Fent les tafaneres pels voltants del poble hem anat descobrint racons màgics.

Com ahir a la tarda.
S'havia fet força tard i jo ja pensava que no la podria convèncer. A la petita sí, perquè té tantes ganes de marxa que el difícil és tot el contrari: demanar-li que pari quieta un instant.

Vaig tenir sort i ella es va deixar encuriosir.

Després de poca estona de passejar vèiem davant nostre un pont molt arreglat, com és típic de la zona el tenir cura de les coses, amb el riu cantant força avall, i una cascada i tot.

Passat el pont el camí que seguia estava barrat, ideal per a gent inquieta: vam seguir enllà fins a arribar el que es diria ben bé un racó de fades: l'herba el tapissava, hi havia a més , sota els arbres , unes boniques taules de fusta per a fer-hi picnic. Després el bosc seguia amunt, convidant a explorar-hi.

Així ho va fer ella, i al cap d'uns minuts tornava contenta parlant d'un petit rierol.

M'hi vaig enfilar, el caminet duia a una part feréstega, on en un punt d'aquell rierol hi havia un pessebre. Sí, era tal mateix: una part on la molsa havia cobert una roca, damunt de la qual hi havia una cova i un gorg, i finalitzava en un salt d'aigua cap al riuet, tot a escala per a gnoms. T'imaginaves de seguida com els petits éssers devien nedar en aquell indret quan ningú els venia a estorbar.

I aleshores vaig tenir una sensació de pau molt gran, i em va venir a la ment la frase tranquil.litzadora que necessitava escoltar" Serà el que hagi de ser". SEnsació de deixar fluir, no oferir resistències!!!
Era un regal de les criaturetes?



divendres, 9 de juliol de 2010

Tot un cel per a desitjar



Des d'aquesta finestra endevino la immensitat del cel i com les constel.lacions es gronxen imperceptiblement.


I aleshores
te'm fas present
i ho omples tot.
I adquireix cada cosa un nou sentit, més profund, pausat, bell.


Cada nit li demanava a una estrella
fins que un dia una em va clucar l'ullet.


dimarts, 22 de juny de 2010

La Revetlla !!!


Demà és la gran nit, la més curta, de celebració del solstici d'estiu i la revetlla de Sant Joan.
Una de les meves predil.lectes, si no la que més.

La màgia blanca, les fogueres, els rituals per a conjurar els millors designis.
Bruixes de colors, akelarres lluminosos i festius. Les herbes avui tindran les millors propietats...

Reunió amb altres insomnes disposades a celebrar, dansar i desitjar.

El bany sota la lluna (plena a poder ser) o, en el seu defecte, un bon lloc al descobert on assaborir l'aire fresc i la nit lluminosa, un espai des d'on sentir-se fluir amb l'univers i compartir alegria arreu.

Femenina, enigmàtica, eterna.

Allà on us trobeu...hi sou més que mai!!!


Veniu, a pler, records
i atieu la foguera -la foguera joana!
Tot aquest bosc
ja només és estelles
i el llenyataire
ha perdut el passos.
Cal canviar de pressa el decorat
perquè pugui florir a temps la berbena.

Mª Mercè Marçal a Bruixa de dol. Foguera joana

dijous, 17 de juny de 2010

Dins la capsa

Aquesta setmana puc posar dins d' una preciosa capsa que m'han regalat (que és per a ficar-hi paperets on escriure-hi bons moments i coses positives experimentades), vàries aportacions, com ara:


- Un consell rebut: "recorda aprofitar i gaudir el màxim de tots i cada un dels bons moments que tinguis al teu abast. La resta, deixa-la a la vora del cami i no miris enrera mentre t'allunyes."

- Una sortida nocturna recent amb el grup d'amigues ,tan divertida com feia molt que no recordo haver tingut.

- Les paraules que m'acaba de dir la tieta, que passa per un moment delicat de salut, afirmant que tot plegat li és una gran oportunitat. Em trec el barret!!


dimarts, 15 de juny de 2010

Sobre la llibertat



Aquests dies em toca prendre alguna que altra decisió important pel meu futur i benestar.

Connectada amb aquest tema, he anat a parar a un web interessant, de tipus místic que és a l'adreça http://humanodivino.com/
.

En una entrada del mateix diu: La libertad requiere de un componente sin excepción, ser fieles a nosotros mismos, a toda costa. Por tal motivo nos resulta insoportable e intolerante. Estamos tan alejados de nosotros mismos en verdad, de un sentir natural de nuestra propia identidad, que la libertad se nos presenta solo como un concepto verbal.

Llavors explica un exercici que m'ha agradat molt, d'aquells que et proposes fer a diari i al cap d'uns dies ja oblides, per poca constància i mala memòria. Diu:

Para sentir esa libertad interior, que nunca se fue en verdad, debemos recuperar la capacidad natural de soñar despiertos. Al menos 5 minutos al día podes practicar ser, hacer y tener lo que quieras. Si ahora te pido, querido lector, que mires a través del ojo de tu mente aquello que realmente anhelas, poniéndote como protagonista de esa dulce realidad, te aseguro la sensación de libertad primaria. Quizá, un ejercicio de cinco minutos, se vuelve la actitud natural de una vida entera.

Per si algú es proposa ser més lliure i no sap com fer-ho, crec que ofereix una mica més de llum al respecte.

dijous, 13 de maig de 2010

El vincle, l'afecte ,els angelets,...


Pintura d'Auguste Macke, expressionista alemany (1887-1914)

Una cosa que vaig aprendre és que les persones essencials, "els angelets" que un bon dia vam tenir la sort de trobar i mantenir en el nostre camí, es manifesten i donen cada una en el seu llenguatge propi, que pot ser ( o no) molt diferent al que nosaltres tenim. És bo llegir entre lìnies per adonar-nos de que un altre ens estima i ens cuida. Quan no ho feia em perdia detalls que parlen tendrament. Ara ja quasi mai em sento sola, i quan em passa és perquè m'oblido momentàniament dels molts regals que la vida i els soletes del volt m'ofereixen.

Gràcies a totes i tots els angelets que sé que m'acompanyeu!! Sé qui sou perquè en els moments difícils m'heu ajudat, cadascú al seu pas.

PEr acabar unes cites per pensar sobre el vincle i l'afecte, d'un llibre interessant:

" Per construir un vincle afectiu cal que siguem presents en la vida de l'altra persona, fa falta presència i temps compartit, estabilitat."

"Quan ens vinculem a una persona, passem a formar part del relat de la seva vida per sempre. Per a bé o per a mal, adquirim un privilegi i una responsabilitat sobre ella, ja sigui adulta o infant."

"Interactuar amb una persona i vincular-nos-hi són coses diferents. Per vincular-nos amb algú, hi ha d'haver implicació afectiva."

Són cites del llibre "Eduquem l'afecte", de Pepa Horno Gocoechea.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Esclat primaveral



Aquest cap de setmana la primavera per fi ha fet el seu niu.
Dissabte fregava plats a la cuina i em sentia com flotant; mirava per la finestra el sol posar-se suaument damunt el verd dels arbres, les fulles tremolaven lleument per l'emoció mentre passaven orenetes xisclant alegres. El cel no podia ser més clar, ni l'aire més net.

L'esclat d'aquesta estació porta quelcom encisador i màgic que omple cada un dels sentits.

divendres, 23 d’abril de 2010

Sant Jordi


Un Sant Jordi ambdues senzilles roses, un llibre i un passeig ple de parcs on jugar i agafar motos de plàstic, amb berenar a la xocolateria com a regal final. Una altra diada rodona.



Que els dracs bressolin princeses sota l'esguard de sols i llunes...



La il.lustració és d'Anna Silivonchik

dilluns, 19 d’abril de 2010

Escoltant i Sentint Facto Delafé y las Flores Azules

Somiar desperta.

Somiar somiant.

Notar el tacte de les coses pausadament.

Les olors, des de la de les flors primaverals

a la de la teva pell, les dels indrets.

Les olors que tenen els records.

Escoltar i volar

directament transportada a un racó

que sento que s’assembla al meu,

que s`uneix immediatament

al meu món sensible.

Complicitat emocional.

Sensualitat total.

L’esclat dels sentits.

De la màgia del que no es veu i ho envaeix tot

Facto de la Fe em fa sentir tot això

I molt més del que no es pot arribar a parlar

Perquè els mots a vegades, són sobrers

divendres, 16 d’abril de 2010

Crazy Heart


Si cregués en la reencarnació, em seria fàcil pensar que en una de les vides anteriors vaig viure a algunes de les zones àrides dels Estats Units. Com descrivia en un
post antic em fascinen aquells paisatges, com també moltes road movies que estan filmades allà, els ambients rudes que s'hi creen,...
Una d'aquestes road movies que m'ha agradat darrerament és "Crazy Heart" (aquí s'anomena "Corazón Rebelde"), que explica una història que té lloc a les terres eixutes de Santa Fe (i a d'altres indrets). En Jeff Bridges (actor que admiro), hi fa un gran paper, pel qual va guanyar un òscar.
REcomano aquesta bonica història d'amor, soledat, lluita personal i superació.

dimecres, 14 d’abril de 2010

En aquests moments


Uns projectes que neixen i creixen amb rapidesa sense a penes esperar-los.
Passió per les coses i els detalls.
Una vida viscuda com a única , fugaç i també intensa.
Són moments a no passar per alt, de pur creixement.
Igualment, de certs dolors escassos però punyents en la seva incertesa.
També de moltes alegries.
I sobretot l'actitud, tenir l'actitud valenta i positiva, sempre si es pot, fa un gran gran bé.


Per cert, que torni la República!!

dimarts, 30 de març de 2010

El Bé d'escriure


Estava llegint un post d'un bloc que m'agrada i que parla dels beneficis d'escriure.

En la meva experiència tant personal com professional he comprovat una i moltíssimes vegades que, com diu Rozitchner, l'escriptura ens ajuda a conèixe'ns a nosaltres mateix@s, i és una forma d'expressió molt potent, curativa; en el moment en que poses en paraula el que et passa, mou, motiva,... tot es va ordenant en l'interior, el malestar va deixant lloc a una sensació d'alliberament plaent, d'estar buidant i alhora omplint-se de nova energia.

Sí, l'escriptura, més enllà de la seva qualitat, és curació per se.

El full es va omplint, també l'ànima.

dilluns, 22 de març de 2010

Picnic del 29è Festival de Jazz de Terrassa




Bon rotllo al picnic jazz, cada any millor. Hi ha qui va ballar i gaudir un cop més sent el centre...

Love is in the air... !!

dimecres, 17 de març de 2010

Celebracions possibles de la primavera



Aquest juraria que és l'any que més il.lusió em fa que arribi el bon temps, l'olor de flors, l'airet fresc d'herba, les tardes més llargues i profitoses per gaudir-les a l'exterior. I és que s'ha fet esperar tant!


Se m'acudeixen algunes bones maneres de celebrar-la. En comptes de tantes festes religioses, que han perdut el seu sentit, seria molt més lògic fer grans festes en el canvi d'estació. De fet l'arrel de moltes de les festes religioses és pagana, com Sant Joan o Nadal, els solsticis d'estiu i hivern respectivament.



Celebraré la primavera damunt l'herba d'un parc que estimo, el de la meva ciutat natal. Escoltant jazz i en la millor companyia, la de vàries persones estimades que farem un dia més de picnic-jazz
al Festival de Jazz de Terrassa
.


Però la idea d'un picnic al camp no la descarto gens, o la de pujar a la Mola... si les esquenes ho permeten.
Són algunes de les més volgudes tradicions d'aquesta època de l'any.

dimecres, 10 de març de 2010

somni enyorat

Tu parles d'aquell racó propi, solitari
on fas niu d'idees noves
i descanses dels mots aliens,
de tant compartir intens dels darrers dies, mesos,...


Aquell racó em sembla, sovint,un somni inabastable,
per llunyà, per fugaç...
un somni que em passa a frec i quan penso que m'hi puc endinsar... em torno a despertar.

Sè que vindran els dies per al descans i la reflexió...passaran fugaços però hi seran, en sabrem de rebre'ls i gaudir-los com ens mereixem?
-No parlo només de la família aquí a casa, sinó també de la molta gent que, a la meva feina, veig esgotada i comptant cada dia que manca per arribar a l'estimada Setmana SAnta.

dilluns, 8 de març de 2010

Nevant des de la nostra habitació...





NOTA: La foto és meva, amb el mòbil aquesta tarda. (Agraïr la col.laboració tècnica de darrera hora de la Sandra)

diumenge, 7 de març de 2010

notes sobre saber perdonar



" PErdonar allibera l'ànima i dissipa el temor"
ÉS una cita del personatge de Mandela a la pel.lícula "Invictus".


"Deixar enrere el passat, els rencors, mirar cap al futur amb inspiració."

Una pel.lícula interessant de com Mandela va saber fer les coses anant més enllà de la limitació del ressentiment i de la por, hagués sigut més fàcil guardar tot l'odi del món als africaners, però menys intel.ligent i sobretot més destructiu pel país.

Quan s'aconsegueix estar a gust en la pròpia pell, el que els altres "ens facin" perd molt de pes , es fa més portaner. Perquè pots veure clarament que el problema és de l'altr@ i que prou càrrega té amb allò, no t'hi entretens gaire més. De seguida tornes a mirar cap al teu propi projecte, i si per força has de comptar amb la seva col.laboració, estaràs donant exemple i fent possible una feina conjunta més pacífica.

dijous, 25 de febrer de 2010

un silenci


Avui és un dia molt trist per a vària gent que conec, especialment per a dues amigues que estimem molt.

Avui vull dedicar un silenci i una espelma a algú de cor molt gran que ha marxat de sobte i ha deixat un buit immens.

I demanar perquè les persones que l'estimen puguin sortir endavant el més valentes possible d'aquest fet.

A vegades tot és tan fràgil...

dimarts, 23 de febrer de 2010

Amistats que retornen...amb alegria



Aquest cap de setmana em va passar una cosa bonica.

La que havia sigut la meva millor amiga durant els estudis de secundària ha passat el cap de setmana, juntament amb la seva família, amb nosaltres.
Després de molt temps de no veure'ns més que alguna horeta feia no sé ni quants anys, hem provat, hem fet un intensiu. I ha sigut bonic.
Estones de recordar el passat, riure de tonteries que fèiem, situacions ja oblidades, saber de gent que fa més de quinze anys que no he vist ni n'he parlat,... M'ha portat records que sinó ni hagués retrobat mai més, com quan una olor et retorna de cop vívidament a un moment llunyà.
Veure la semblança de la seva filleta amb ella quan era petita,..
TAmbé veure com s'organitza una família amb dos fills ja més grans que la nostra, com els parlen, eduquen... Amb molt de bon humor, sigui dit de pas.

M'havia desconnectat bastant d'aquest meu passat adolescent i jove; canviar de ciutat i fer un tipus de vida diferent ha pesat molt. Però el regal d'aquesta retrobada m'ha fet veure que és important, si es pot fer, no trencar del tot amb les arrels i poder-ne incorporar parts a la persona que una és en el present.

Per cert que la meva amiga de joventut em recorda a una de les meves millors amigues actuals, tenen el mateix sentit de l'humor, optimisme, empenta, alegria i simpatia. ÉS una sort topar-se i fer camí, encara que sigui un tros, amb gent així. SEmblen conèixer tothom sense haver-los vist mai, una espontanietat i intel.ligència per a fer lleugeres les coses més dures de viure.

La vida de fa uns anys em sembla una altra vida, però és la mateixa que ha teixit qui sóc ara, és bo recordar, entendre, concidir i riure. És un regal dels bons retrobar una gran amiga i sentir com si els anys no haguessin passat i seguíssim la mateixa conversa en el punt on la vam deixar el darrer cop.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Elucubracions ... blocs...


Hi ha coses que em produeixen un plaer intens del tema bloc, com ara:

Veure que hi ha vàries novetats en les actualitzacions dels blocs que m'agraden més, sobretot de la gent que aprecio i/o que escriu bé sobre temes interessants. Llegir-les. Si m'inspiro deixar-hi petjada, compartir.
Descobrir algun comentari o seguidor inesperat en el meu.
Rellegir algun post antic de l'"Aquí i ara" dels que més em satisfan.
La sensació d'haver escrit quelcom que, a part de ser terapèutic i divertit per a mi, sospiti que pot arribar a tenir interès per a algú altre.
Fer xarxa entre bloggers, blocaires, blogueros o com n'hi diguin.

Si tens bloc i/o vols compartir aquí què t'agrada a tu dels blocs , serà un plaer llegir-te...

dijous, 18 de febrer de 2010

Mare o dona?


Parlàvem avui amb una amiga que també és mare, de que a partir de l'arribada dels fills s'inicia un estil de vida a part, en que canvies el títol de dona, o noia, al de mare a seques.
Cries bona part del temps, l'altra part treballes fora i dins de casa i la condició de dona es difumina, sembla perdre's pel camí a un lloc que no logres localitzar, desconcertada. Tot es torna més confús perquè és com si t'haguessin tret part important de la teva identitat de fins el moment.

Aquella dona autònoma, plena de projectes propis, mobilitat, que es cuida, mima, agrada, diverteix, està per la parella, surt i gaudeix despreocupada , de sobte sembla haver desaparegut.
Ha de fer un rol de protectora, cuidar a, dedicar-se i prioritzar el benestar de la petita criatura,sobretot en els primers temps, on el contrast abans-després és més abrupte.
Pot sonar dramàtic, i potser hi ha dones que no experimenten això malgrat que ho dubto. Potser aquelles que compten amb una xarxa social de suport prou estable i potent per a compaginar la maternitat amb l'autonomia personal.

També la parella passa per un llarg temps de trànsit que no sap ben bé cap a on durà, ni fins quan. Tot l'establert a dos està en qüestió en moltes ocasions amb l'arribada i permanença del petit, que es situa "emmig" i demana constantment.

Amb la meva amiga parlàvem de la necessitat de prendre consciència de que seguim sent dones i cal rescatar aquest paper fonamental, trobar les maneres de reprendre certa part de la vida anterior adaptant-la a la nova realitat. Com sempre el canvi es pot fer si s'ha pres consciència de la seva necessitat i avantatges, i un@ es posa en marxa amb convicció i motivació suficients.
SEns dubte recuperar la identitat individual i certa llibertat de moviment serà avantatjós per a tota la família.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Gimcana de sorpreses

D'acord, no hem tingut dies fàcils aquest darrer mes.

Però fem possibles una i altra vegada noves oportunitats.

Perquè tu regues la planta del nostre amor a cada pas, sempre que pots.

Com que ets molt detallista i darrerament no exercies tant, et vaig llençar la indirecta, quan tu ja en portaves alguna de cap...

Avui he arribat a casa i m'he trobat una sorpresa: m'havies preparat una gimcana del tot divertida i plena de detalls...amb un escrit final dels que deixen sense paraules, plena de quelcom essencial que fa que cada dia renovis les meves ganes d'estar amb tu.


Gràcies per taaant!!!!


dilluns, 15 de febrer de 2010

El llarg hivern



Ja n'hi ha ben bé prou de tant de fred, pluja , mal temps, dies curts i tardes fosques rere els vidres, imaginant-nos en el parc solejat, les terrasses amb una beguda fresqueta, les converses a l'aire lliure acompanyades de passejades llargues i jocs en llibertat.

Aquest llarg hivern em fa enyorar com mai els estimats: primavera i estiu, tinc la sensació que portem mig any així. No puc més que dir: la pluja que calia ja ha vingut, que marxi per mooolts mesos, que vingui el solet, la calor i l'exterior, quanta claustrofòbia!

dimarts, 9 de febrer de 2010

Arribarà la calma


Quan acabi aquest llarg hivern, recorda que hi haurà flors arreu i el teu cor bategarà més tranquil, haurà superat les estacions difícils, haurà fet possible l'impossible.

Malgrat en plena tempesta no t'hi vegis, recorda com després la mar en calma apaivaga qualsevol patiment i guareix tota ferida. Sempre ha estat així, els cicles ho comporten.


Dedicat a aquella gent que actualment lluita i pateix, que passa per moments tensos i li costa veure'n el final.

dilluns, 8 de febrer de 2010

L'àngel de Sara Baras



Avui he tingut el plaer de conèixer una mica més d'aprop aquesta excel.lent ballarina gaditana, entrevistada per Josep Cuní al seu programa. L'havia vist en l'escenari i m'havia deixat hipnotitzada per la seva gran força, domini de la tècnica i màgia.

M'ha cridat molt l'atenció del que deia avui a l'entrevista en primer lloc la seva senzillesa, i el reconeixement que feia de l'ajut i suport de la gent que l'ha envoltat, en especial de la seva mare com a primera mestra de ball.

Es referia també a que des que va començar a ballar fins ara ha gaudit de la sort de tenir una il.lusió infantil sempre pel que ha fet. Quan ho deia es podia notar que aquesta
entrega i entusiasme ho envaïen tot.

Més enllà de la sort, que també existeix, hi ha la intel.ligència que algunes persones tenen per saber polir amb art el diamant en brut que duen dins seu.


La Sara ara s'aturarà un llarg temps per a fer realitat el seu projecte de maternitat, que de cap manera pot compaginar amb el ritme frenètic que el seu treball li exigeix.

Aquesta dona té, més enllà ja de la seva bellesa , un encant que fa que el que toca sigui art i passió pura. Tan de bo tingui també la mateixa sort i saber fer en el nou i meravellós projecte de ser mare
.

Calma per (a) educar

S'hauria de poder tenir fills i alhora tenir certa calma, certa pau a poder-los transmetre i deixar que a ells se'ls encomanés, que passés a formar part del seu funcionar d'alguna manera.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest sentit.

ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.

Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la
impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Aviat farà 2 anys...

No em canso de reviure grans moments dels teus quasi 2 anys.

Com el dia que vas venir al món i només 6 hores abans no ens ho pensàvem. Tot estava programat per uns dies després però tu no et vas voler esperar, ja llavors la curiositat et podia. Un munt de gent va venir a la clínica a esperar-te... són instants gravats a la ment i al cor per no ser mai més oblidats. L'emoció de tots plegats allà junts, comentant, rient, nervis, i molta molta molta molta molta curiositat per conèixe't.

La mama explica com només sortir al món ja ho miraves tot amb els teus ulls negres ben oberts. I segueixes tan observadora. Recordo els dies a la clínica , minuts i segons de l'emoció i il.lusió més intenses mai sentides.

Els primers mesos érets molt tranquil.la, et dèiem la nena zen. Com ens vas enganyar! Mesos després vas iniciar el teu recorregut com a nena incansable, esgotadora de tot adult no atleta!

Ara et veig fer-te molt i molt gran, és qüestió d'hores, sovint. De paraules noves constantment, aprenent cada cosa, cada acció, sense perdre't detall ni ocasió. Aviat ja no se't veurà cap tret de bebé. Nostàlgia...

Em sento plenament afortunada d'haver pogut compartir amb tu i la mama tots i cada un d'aquests 717 dies que ja fa que ens acompanyes. I amb la molta gent que sempre és allà.

diumenge, 31 de gener de 2010

En un dia com avui




Un mantell de núvols posa el cel al nostre abast;
qualsevol cosa es fa possible entre els raigs d'aquest sol,
pel camins d'aquest llit d'arbres, per les noves escletxes que s'endevinen...
Qui sap on duran...


La foto és meva, feta ahir 30/01/10

dimecres, 27 de gener de 2010

era a dins


Has mirat en miralls equivocats
mentre que la persona que volies ser era dins teu.
Ara resta re-conèixe't en ella
i apropiar-te d'aquesta comoditat.
És teva i ningú mai més te l'ha de prendre.

diumenge, 24 de gener de 2010

Placidesa




En aquest bloc hi ha molta quietud.


No pas en el transcórrer dels nostres dies des que ha començat l'any, però es veu que alguna cosa està més calmada.

És una quietud plàcida, en el fons de l'activitat alguna cosa s'ha aturat a respirar i a gaudir.


Sento les dues noietes cantant plegades, cada vegada entenc millor quines cançons canta la petita. Cada vegada som un equip més sòlid.
Com costa fer equip quan de dues persones es passa a ser-ne tres! Quants moviments s'han de succeir, sentiments, organització i entesa hi ha d'haver.
I que bé quan ja hi ha aquesta quietud de quan l'equip ja juga bons partits!


La foto és meva, novembre 2009, St Jaume de Frontanyà