dilluns, 29 d’abril de 2013

Reclamació

La fotografia és de txutxep http://cat.bloctum.com/txutxep/


Estic enfadada amb aquest clima plujós... No hi ha dret!!!!

Quan ja tenia plena confiança en l'actual primavera -divina bonança perduda!!- va i ens engalta aquest gir cap al fred i humitat materialitzat en llargs i inacabables dies grisos i mullats.

Això ho capgira tot!! I els plans fets? I les meves creences de que sabia manegar millor els imprevistos? Ara es veuen amenaçats i tombats en un tres i no res.

Acomiado aquí al bloc aquest mes enviant la meva relamació: la meva protesta més enèrgica al déu regidor de la climatologia que està -segur!- allà a dalt jugant amb nosaltres, els seus titelles , esclaus sempre de queixar-nos del temps que fa ("No és normal que faci tanta calor de sobte. No m'agrada gens" , o bé: "Ha vingut el fred abans d'hora, no s'entén res, quina mala sort, ja m'he encostipat" bla bla, sempre comentant quelcom desagradable al respecte, cosa que també em sol molestar molt d'escoltar quan vaig pel món). 

Com anava dient sol.licito al déu mencionat que ens retorni els matins de cants d'ocell i raigs de sol fugissers entre les escletxes de la persiana, de cels immensament blaus, de llum que fa espurnejar tots els colors de les flors i sospirar a tanta gent eufòrica i embriagada d'amors.

Hombre yaaa!!!

dissabte, 27 d’abril de 2013

Punt de llum (o vicisituds I)

Deixo que els darrers raigs de llum s'esquitllin entre les meves parpelles quasi closes. Fatiga, emocions pesants, sense treves fins els darrers instants, quan arriba un alè d'aire fresc, pur, puc veure una escletxa en l'horitzó.
La foto és meva. Novembre de 2012, Cabanes (Alt Empordà).

dimecres, 24 d’abril de 2013

Més enllà dels bolquers...hi ha un món!!!


Deixant de banda rialles infantils, bolquers i límits...
hi ha tot un món per a descobrir i redescobrir, un espai cada dia més immens , farcit d'interessos variats, moments preciosos, projectes, plans, improvitzacions, viatges, paisatges, músiques i paraules.

Uns propòsits que ve de gust seguir i que per sort no s'acaben mai. Sento que això tot just acaba de començar, despunta i ja frisso per anar ampliant llistes i devorar cada una d'aquestes coses que estan esperant a la cantonada!!!

Ara la imatge d'un dels plaers a no deixar de degustar quan tinc ocasió ( saltant-me tota dieta possible, clar); un.... mochi!!!!




dilluns, 22 d’abril de 2013

Creuar el riu cap a la mort

Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una



estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.

Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges  dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,

I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.

Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que  probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...

Explosió colorista

Tot el meu volt està callat. Tan sols parant bé l'orella puc escoltar la remor de la brisa acaronant l'herba dels camps de flors que ens envolten. Noto el sol calentet, tan enyorat en el llarg hivern, damunt la meva pell assedegada dels seus raigs. Aquesta brisa em transporta uns quants pams sobre terra. L'olor de natura explotant de primavera m'embriaga. Aparent quietud que convida a observar allò en el que no em solc fixar... La claredat dels dies, la temperatura ideal, la llum de més llarga durada, els dies s'eixamplen i podem fer molts més plans amb els nens...tot m'omple en aquesta època!!

Cada any quan aquesta estació comença penso el mateix: "Aquest és l'any que més la puc notar en l'aire i gaudir-la tant", però segur que ho faig de la mateixa manera sempre: amb tota la intensitat, ja que tot es transforma amb el bon temps d'una forma que fa eufòria incontinguda, alegria ja des de primera hora del matí, quan treus el nas a l'exterior i tots els sentits en queden impregnats, d'ella, fins els capvespres lluminosos que conviden a allargar i pausar tot.





LEs fotos són meves fetes des de la càmara del mòbil, com es pot veure no és gaire bona però fan una idea de l'oferta de la que gaudim.

L'explosió de colors, els nostres plans excursionistes, que ja tant comencen a motivar els menuts de la casa, no em falten raons per a gaudir a tope, i més quan la primavera és el pròleg de l'estació de l'any que encara em fa disfrutar més: l'estiu familiar -hi vaig néixer- i estimat.

dimarts, 16 d’abril de 2013

Excursionistes,cavalls i flors













Fotos meves amb el mòbil de fa pocs dies al Berguedà


Les nostres excursions cada cop són més llargues i boniques, completes. Aquest dia vam anar a visitar cavalls i vam caminar vora a dues hores. Visca els petits caminadors!!!!

dimecres, 10 d’abril de 2013

La maternitat no és un llit de roses



Entre nous escenaris transcorren aquests primers anys de criança , escenaris que abans no coneixia de res. Com quan mai has estat en un país exòtic i per molt que n'hagis sentit a parlar o vist fotografies, no et fas ni una remota idea de com és en realitat doncs no en tens cap vivència directa. La realitat de la maternitat és com si et deixés k.o.. Les amistats que tenies i tens i que segueixen sense fills (en el meu cas són la gran majoria d'elles) de cop les pots sentir en un món que ja no és el teu, i per elles el teu món també se'ls fa, en molts casos, abstracte i limitat . Has de reconèixer que els temes de conversa solen ser escassos i bona part d'ells giren entorn dels "xurumbeles".


Els horaris, els lligams, el poc marge, l'estar supeditada a ells, els petits, els protas, els que tot ho volen i necessiten de tu, tot factors que et fan perdre el teu propi nord. Perds fins i tot la pròpia identitat a nivell social, et converteixes en "la mami de...", la que va amb la criatura, l'acompanyant, la cuidadora,... Ja no ets l'atracció de gaires mirades com quan havies sigut jove i pogut ser interessant per a més gent; l'edat va avançant i això tampoc juga massa a favor.

En algun punt d'aquest moment present, cinc anys més tard que comencés aquest gran canvi,i encara emmig de tanta voràgine, però una mica menys (el petit està fent un gran salt a nivell d' autonomia, la gran en té molta en comparació a ell) comences a sentir la necessitat de reinventar-te, d'escapar del rol de mare i prou, de fer quelcom que trenqui amb tot. De tenir ales noves. Ja no pots ser la jove sense compromisos d'abans però no et vols quedar en la maternitat pura i dura d'ara.

Vols ser una dona diferent, barreja de passat, sobretot nou present i anar cap a un futur més apassionant que el que ara divises. Fa cinc anys que estic en aquest nou país una mica estrany, i encara ara vaig perduda i m'hi sento una mica sola. Sort del contacte amb altres mares i  altres amigues mares que estan en el mateix punt, el sentit de l'humor que compartim, les vivències similars i absurdes des del que no les ha passat, els moments a vegades complicats i els de xerrar superficialment sobre qualsevol cosa, fan tot plegat més lleuger.

Tan de bo la meva "renovació" desitjada sigui allò que la meva imaginació vol
abarcar. Procuraré, tanmateix i per si de cas, tenir les expectatives a ratlla,

dimarts, 9 d’abril de 2013

Entrada caòtica

Avui he tingut una d'aquelles tardes que a una li agradaria més de poder oblidar. Un "matxambrat" de moments caòtics i nefastos, lluitant per a superar-se uns als altres i per destrossar la meva ja fràgil paciència no abundant en dies de crispació com aquest.




Els dos nens han estat reclamant-me de mala manera des del minut zero de recollir-los al cole. D'entrada el nen duia el cabell "engominat" amb unes quantes capes de restes del dinar, que es veu que s'havia entretingut a escampar-se animadament...minuts després recollíem a la petita. Quan hi anem l'habitual és que el nen es vagi portant gradualment pitjor a cada instant i es tira a terra sense voler caminar tan bon punt entrem a l'escola.

Ella per la seva banda arrencava la nostra tarda junts amb una de les seves potents al.lèrgies als ulls que la fan cridar i plorar desesperada com si li anés la vida emmig del carrer sense que cap de les improvitzades cures la tranquil.litzés. Ell proseguia reclamant tota l'atenció que estava acabant de perdre instant rera instant: feia just tot el que sap que no ha de fer, fent-se caca com a traca final; segons després jo comprovava que no duia cap tovalloleta humida on sempre n'hi sol haver, i que cap mare era aprop per a demanar-li auxili. Ell tirat per terra, resistint-se al minut següent a que el lligués al cotxet, la nena bramant sobre l'asfalt.

 L'emoció s' ha mantingut tota la tarda sense minut de treva; hem perdut tots els autobusos pel camí - com ja és habitual-  i aconseguint molta estona després pujar-ne en un que encara estic dubtant de que no fos una llauna de sardines. Una nena li ha pres el seient a la nostra petita quan aquesta estava a un centímetre d' asseure's, davant la impassible mirada de la mare, que encara ara li ha de dir res... a tot això el meu nivell d'ira ja era tan elevat que he optat per no obrir la boca i insultar-la davant de les criatures (la llengua encara la tinc morada) però la meva fulminant mirada cap a tal exemple d'educació a la infància me la puc imaginar i jo mateixa m'espanto.
Amb gaire dies horribilis més com aquests seguits, no dubto que el meu volum de canes augmentarà exponencialment!