divendres, 31 de juliol de 2009

No es pot dur el blog a la maleta?

Em faig aquesta pregunta mentre vaig recollint les coses que em vull endur, pensant en el sentit i la utilitat que tindrà cada una per mi. És inútil intentar portar poca cosa. Al final no ho aconsegueixo!!

@@@@@@@@

Canviant un moment de tema: quan miro les actualitzacions dels blogs que segueixo em fa il.lusió descobrir-hi nous posts. EStic d'acord en que aquells blogs que s'actualitzen sovint fan venir més ganes de seguir-los i generalment creen més "addicció"; tot i això l'excés de posts diaris es pot arribar a fer pesat (em refereixo a aquells blogs que tenen varis posts al dia i envaeixen quasi tot l'espai d'actualitzacions). Entre poc i massa!

@@@@@@@@

No volia acabar el mes de juliol ni marxar de vacances sense passar per aquí a dir un "fins aviat" per a aquells que hi treieu el nas. Marxem a descansar (si es pot) a la platja.

I també volia enviar una mica de gust de sal, d'olor marinera, deixar certa remor en la closca de cargol de mar i d'onada trencant en la sorra, i una finestreta de paisatge costaner on el sol, la brisa i les ones es troben i s'acaricien.

Us envio un petó allà on sigueu, esperant actualitzar l'Aquí i ara en uns 15 dies (o menys si les temptacions em poden i condueixen a algun cyber gironí!),

dimecres, 29 de juliol de 2009

En remull


Des de sempre que m'ha fascinat el mar. Sóc animal aquàtic, peix, em passo hores en remull si tinc aigua aprop, sóc feliç a soles o sobretot amb altra gent que gaudeixi de passar moltes estones dins l'aigua, jugant, xerrant, nedant o en calma, fent el mort i d'altres modalitats similars.

Els meus pares ja eren de desaparèixer mar endins seguint les roques de la Costa Brava, durant hores, nedant, agafant musclos,etc. mentre jo em quedava amb la meva iaia Laura. Jo vaig començar des de petita a fer el mateix, i res em fascinava tant com veure els peixos i el fons marí de les roques gironines, flotar mirant avall, aquell món silenciós i ple de vida, de racons, de pau.

L'aigua té un significat especial per a mi. També, si em baso en l'astrologia , tinc signe i ascendent aquàtics els dos: càncer-piscis. Ni hi crec ni hi deixo de creure, en l'astrologia, però sí que a vegades hi ha "casualitats" que fan pensar.

La Nora, que per cert també és d'un signe d'aigua, és una altra enamorada d'aquest element. L'estiu passat va tenir les seves primeres experiències marines, per alegria meva; justament eren els inicis d'aquest blog que aviat farà un any de vida. Allò de somiar en trobar algú proper amb qui gaudir tant com jo d'estar banyant-se, sense cap tipus de preocupació, tot diversió i relax, es va fer realitat. Nosaltres dues, dos peixets empedreïts, nedem i ens capbussem i flotem i tornem a fer les mil i una filigranes a l'aigua.

Ara, maletes quasi fetes, agafo ulleres, tub... tot l'equip per a fer una mica de snorkel, i penso que per la Nora aviat també l'hi podrem comprar.

De moment sé que tot aquest cúmul d'immensa energia que ella ara té per treure, que desborda, que finsitot ens espanta per la dificultat de sostenir tantíssima activitat de la petita, doncs es podrà canalitzar en el mar i la seva piscineta de plàstic, hores capbussada i intrèpida, on cansar-se, treure tensions, on jugar amb la seva família i també, com no, on anar a fugir d'ella mentre la perseguim, més ràpida que el vent. I després poder dormir amb el cos més relaxadet que mai, sense cap tipus de tensió ja a dins.

Música i mar




La musique souvent me prend comme une mer!
BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira.- Talment, en l'alta nit,
puja fins els estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


18 de març, 1937


MÀRIUS TORRES. POESIES I ALTRES ESCRITS

dimarts, 28 de juliol de 2009

Naufragar




Quan hi ha hagut una tempesta llarga i crua l'endemà la mar es desperta plena de restes, de brutícia, proves de la lluita incansable, aigües ressacoses que porten fulles mortes, desfetes, les ones trenquen a la sorra monòtones ,estabornides, exhaustes.


Després de cent nits de tempesta , resto estirada a la platja, entre més restes del naufragi.

divendres, 24 de juliol de 2009

Muda

M'agradaria dir-te tant sense obrir la boca... Acariciar-te sense a penes tocar-te,
cantar-te amb un xiuxiueig que només tu percebessis, a cau d'orella.

Acaronar els teus cabells i fer-te saber l'important que ets, sense mots, amb cada fet i cada part del meu cos, amb una mirada, un somriure, una clucada d'ulls....

Et transmetria el més bell del racó més amagat, més feréstec del meu cor.

Que aquest sigui només l'inici del llarg i frondós camí cap a una eterna carícia.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Un somni.../ un sueño...

La il.lustració és d'Alicia Cañas. Del llibre "Los cien ojos del pavo real"


Tanco els ulls.
No se sent res més que sorolls propis del bosc i de la natura.

Visc en una zona rural, amb molt poca cosa, diríem que l'imprescindible. La meva família i jo estem tranquil.les, lluny de tot estrés o preocupació laboral de tipus destructiu, alienant, falsament enriquidor.
Tenim poc i no ens agrada guardar més. Els equipatges ben lleugers per a una vida igualment lleu.
Hem renunciat a la ciutat i ara practiquem una forma de vida més espontània, senzilla i càlida.

Els somnis es poden arribar a fer realitat.


Creieu en això? TEniu algun somni compartible?


Cierro los ojos.
No se oye nada más que sonidos propios del bosque y de la naturaleza.
Vivo en una zona rural, con muy poca cosa, diríamos que lo imprescindible. Mi familia y yo estamos tranquilas, lejos de todo estrés o preocupación laboral de tipo destructivo, alienante, falsamente enriquecedor.
Tenemos poco y no nos gusta guardar más. Los equipajes ligeros para una vida igualmente leve.
Hemos renunciado a la ciudad y ahora practicamos una forma de vida más espontánea, sencilla y cálida.

Los sueños pueden llegar a hacerse realidad.

Creéis en esto? tenéis algún sueño compartible?

dissabte, 18 de juliol de 2009

Detalls de tu, filla meva


Tenir una filla

Contrastos extrems. Veure com, en la festa de la meva feina, mou les caderes, incansable, a primera línia del concert dels de Rumba Tarumba, davant els somriures de la resta del públic. Nora la groupie, només faltava que pugés a l'escenari a fer els coros i demanar-los un autògraf.
El seu primer concert.


Marxosa, creiem que serà del món de l'espectacle, doncs li atrau i omple de joia pujar a una tarima, estar envoltada de públic gaudint amb les seves coreografies, fent cara seductora , li diuen sovint que és una provocadora perquè mira fixament amb una rialla fins que li has de dir coses, fer-li cas.


I després hi ha la faceta intel.lectual, la d'apassionada dels llibres, els desgasta de tant mirar-los. Més d'una estona quan no la sents ni saps on és, la descobreixes asseguda a la seva hamaqueta amb el meu llibre de poemes de Rilke, paraula de mami enamorada!! I sinó us ho acabeu de creure: per a mostra un botó:


dimecres, 15 de juliol de 2009

La llavor

S'escapa, s'escapa i no torna
una manera de fer antiga
és substituida per un nou saber


res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.


Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.

Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.


El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz

diumenge, 12 de juliol de 2009

Celebracions

La qüestió és celebrar. El què sigui, per menut que pugui resultar a segons qui, sobretot a qui no sol fer-ho. Aquí som molt donades a això. Sovint els fets positius significatius els celebrem.

La veritat és que la festa és un ritual del tot renovador, revitalitzant, socialitzador, trencador de ritmes iguals, recordatori de que la vida és breu, de que hi ha molt pel que estar contents i menys queixosos de l'habitual.




M'agraden aquests tipus de rituals. Trenquen amb la monotonia del pas dels mesos, tots iguals. Cada any tinc unes dates, cites, events als que no m'agrada faltar. Ja sé que aquell mes hi ha allò esperant que m'estimula a que passin altres dies més costosos.

I després hi ha les bones notícies, aquelles celebracions espontànies a les que vols poder anar i compartir perquè a algú li ha passat una cosa bona, ha aconseguit una meta,...



El meu aniversari és una de les dates que m'agrada, tot i que hi ha anys que no hi ha tant humor per a fer-ho en mogollón.
Però sempre que ho fem disfruto com una camella. Coincidim un grup més o menys igual , i en dates tan caloroses, poca gent es resisteix a venir. Tothom té ganes de sortir, disfrutar la nit, ballar i trobar-se amb gent afí.

Aquest divendres la cosa es va repetir; amistats de primera categoria, algunes absències més que justificades però que vam notar molt, i l'animació i alegria característica. El Regal per excel.lència de fer-me més gran: tot un grup d'amistats amb qui xerrar, riure, menjar bé i ballar fins a altes hores.

La imatge és de Takashi Murakami

dimarts, 7 de juliol de 2009

Reciclatge



Em pregunto si amb els bocins que queden de les males estones passades, es pot arribar a fer alguna cosa que sigui com una obra de futur,

seria com un puzzle de desfetes que resulta finalment bonic i original

Em ve la imatge, Ícaro resorgint de les seves cendres....


La imatge és de Irma Gruenholz, és una il.lustració amb plastilina que es diu "Peces"

dilluns, 6 de juliol de 2009

Regal d'aniversari


Quin seria un bon regal d'aniversari? - avui em faig una mica més vella-, i tot seguit, mentre giro el xai que es cou al forn amb les gotes regalimant-me per l'esquena, em ve la imatge:

sopar damunt el mar, un sopar a la llum de les espelmes i de la lluna, amb la mateixa bona companyia, un bon vi fresquet, però amb la brisa, els estels, i l'aigua, sobretot l'aigua sota els nostres peus, on remullar-se i nedar, enviant els desitjos fins l'horitzó.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Una de clown

LA Maria és una amiga bibliotecària i clown, una combinació si més no curiosa. Ella té aquestes dues facetes, jo diria, la més seriosa i l'altra, la de l'espectacle: l'humor incorporat en cada part de la seva persona i aquest fons potser una mica tristó dels pallassos.

Divendres la Nora i jo vam tenir sort: la Maria actuava, juntament amb tres clowns més, a la plaça més propera a casa nostra. Feia un any i quatre mesos que no la veia "en acció", des que sóc mare. Per això aquest divendres ens ho vam passar especialment bé; passat tant de temps la vaig veure molt més segura i tranquil.la, feta als escenaris.

El què ens va oferir es tractava d' un monòleg en el que parlava per telèfon. És boníssim i enginyós; tant la Nora i jo com la resta del públic que era allà vam gaudir des del principi ja que el toc d'humor i la seva pròpia presència, el seu rostre i expressions, van convidar a uns bons somriures tendres d'entrada, que culminaven en espetecs de rialles.


Cada cosa i gest pensats al detall, que ella cuida en tota la interessant història, el toc rumbero -no podia faltar!- i el fons melancòlic són ben bé parts d'ella mateixa que m'ha encantat compartir d'aquesta forma diferent.

Gràcies Maria, i recomano a la gent que s'informi i vagi a veure-la, per la meva banda farem promoció bloggera.

(Per cert, a que no endevines Maria per què el text és rosa?)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Llépols




Quan vam arribar de Deltebre (fa dos caps de setmana), trobava a faltar algun detall, a penes imperceptible...què era?

Els sons dels molts animals que viuen al Delta.

A cada racó n'hi havia. Els ànecs (o el què fossin) reunits a la vora de les basses, les nits de cric-crics, el cel sobtadament envaït d'estols d'ocells, els gatets llépols* i la mare (batejats ràpidament per la Júlia com a Pinotxo, Spiderman i la Pepa), les visites de la gosseta Fibi , del Jordi. La granja amb els burros, que la Nora crec que s'hagués endut a casa. Les gallines amb els petits darrera, els galls vigilant la situació, els titos esterrufats (o galls d'indi en el parlar de la zona).

Llevar-se sentint les orenetes, adormir-se amb les granotes, visitar els martinets, els flamencs (bé, de mooolt lluny, els prismàtics fan meravelles...) els bernats pescaires, veure els xatracs i els seus nius en les dunes del desert a la platja del Fangar, amb el miratge de l'aigua de fons.

Com m'agradaria viure en un lloc tan tranquil com aquest, on només se senten els animals...


* llépol vol dir llaminer, ho diuen molt a Deltebre, em va agradar la paraula.


Les fotos són de Ju i Sandra respectivament

Escletxes de llum


Passa el què passa
passa que vols que tot passi i no passa
i el què et fereix, agredeix i t'avoca al pitjor
no esdevé passatger, sinó que ja sembla immutable.

Però saps què? Que la pell, imperceptiblement, es va fent més gruixuda, les faltes de segons qui llisquen sobre la pell fresca, i t'adones que tota la resta, al teu voltant, és bonic , desitjable i únic, per a ser immensament celebrat.


I amb això em quedo!

Una delícia pel cor


Tinc, tenim, l'immens privil.legi de gaudir minut a minut de la nostra nena. Un angelet que un bon dia de febrer va arribar a les nostres vides per omplir-les de llum.

Cada dia nous regals, delícies. Bitxo espavilat on n'hi hagin, amb bon cor, paciència, i un mal geni que apareix i desapareix.


Una escena divertida entre moltes, d'ahir a la tarda: entra disparada en una botiga i es posa a ballar a tot ritme al mig de la mateixa la cançó d'Abba que està sonant, davant l'atònita mirada de la dependenta, i sota la ràpida supervisió de la meva amiga que l'empaitava.


Allà on va saluda, somriu, sedueix i encandila a qui es troba, coneguts i desconeguts. Al veïnat la saluda un munt de gent, quan anem en el bus fa riure al més seriós, porta la festa incorporada. Nosaltres la mirem, quasi incrèdules de veurs els efectes que pot produir en la gent un bitxet tan petit, la seva capacitat d'arribar al més tendre de cada un.