dimecres, 29 d’octubre de 2008

Lluny de l'Àfrica (malauradament)

Llibre: "Orígenes: 365 pensamientos de maestros africanos"

Cito uns quants dels textos d'aquest bonic llibre, que a part d'imatges espectaculars té frases clarividents, que provenen de la tradició oral dels grans iniciats de diferents pobles africans.
Perquè em fan reflexionar i sentir.

"El hombre debe constituir la finalidad de todo desarrollo" Ebénézer Njoh Mouelle



"Los aspectos más íntimos del desarrollo son casi indefinibles e impalpables, como la felicidad, la salud, la alegría" Joseph Ki-Zerbo



"Si eres rico pero no eres generoso es como si no tuvieras nada." Tradición oral basar.



"En verdad no es una nueva aceleración lo que el mundo necesita ahora, sino una cama, una cama donde acostarse para que su alma se conceda una tregua. En nombre de la salud! Existe civilización alguna al margen del hombre y su disponibilidad? El hombre civilizado no es acaso un hombre disponible?" Cheikh Hamidou Kane



"Compartir! Ésta es la palabra clave. La palabra esencial! Ken Bugul



"Adquiere conciencia de estar implicado en algo mucho mayor que tú mismo." Sobofu Somé



"En el ámbito del poblado, lo esencial es comunicar, exponer ante todo el mundo los problemas comunes." Joseph Ki-Zerbo



Casi ná!!

divendres, 24 d’octubre de 2008

Ballem?

Això s'anima. Cada dia la petita ho és una mica menys, de bebé. Ens llevem i sap fer coses noves. Una de les sorpreses d'aquesta darrera setmana ha sigut que balla. Tant si posem música com si cantem "a pèl", comença a balancejar-se, divertidíssima, amb cara de deixar-se portar per la melodia, i a més acompanya el balanceig amb la mà, obrint-la i tancant-la, o bé extenent-la com si fos una rappera. Opcionalment pot cantar -el tema afinació es deurà anar perfeccionant capítols més endavant-.

Segurament pot tenir alguna cosa a veure, el fet
que tingui bon sentit musical i del ritme, amb que la seva mama sobretot, la convida a ballar quasi cada matí: alegrement se les pot veure i gaudir (jo em poso un pitet per recollir-me le baves) amunt i avall ,giravoltant i al.lucinant a tope!!

dimarts, 21 d’octubre de 2008

PARAR!!!


A les preguntes que considero de gran importància fer-me sovint:

"QUÈ NECESSITO?"

"M'HO PUC DONAR?"

sovint em vénen les respostes:

ANAR POC A POC

TROBAR TEMPS PROPI


Estic per tatuar-me un senyal de "Stop" a un lloc que vegi sovint (la mà...) per recordar-me'n.
(Sóc una persona que va eminentment accelerada per la vida.)

Lograr anar poc a poc i dedicar-se temps és molt complicat, tant perquè frenar-se, preguntar-se, donar-se temps per a les coses requereix ferma voluntat i saber postposar totes les exigències: les pròpies i les de l'entorn.

I a aquest darrer volia acabar arribant: és un entorn que visc com a fet de molta gent que sempre té pressa, no té temps de res, una cultura accelerada i buida, que vol anar a tot arreu i no arriba enlloc.

Amb aquest panorama, fer-se camí contra corrent d'això i de la pròpia inèrcia de seguir-ho es fa complicat.

Per a mi és un ferm propòsit per a cuidar-me - i per tant poder cuidar- de debò.

Què en penseu? Si encara algú té temps de llegir això...


dilluns, 20 d’octubre de 2008

Nit a nit



Uns instants de compartir en família cada vespre , per cansades que estiguem.

Aquesta nit l' única que xerra, gateja, crida i balla és la Nora. Jo que li dic: "És l'hora d'anar a dormir els bebitos". Però ella està del tot desperta i decidida a anar a la seva.

Compartir un sopar auster, silencis, cansament i també paraules breus però imprescindibles de complicitat.
Un petit repàs de les respectives jornades laborals i casolanes en franja horària intercanviada.

Petits detalls quotidians que donen tot un sentit a la vida.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Darreres lectures

Vull parlar d'alguns llibres llegits darrerament/actualment, reprenent el fil dels comentaris que algunes persones vau fer en el post "Llibres que recomaneu", del 10 de setembre:


"El déu de les coses petites" d' Arundhati Roy: me'l va regalar la meva tieta fa molt, però fins aquest estiu no l'he llegit complet: molt vívida cada descripció, transporta a l'Índia a través de moltes sensacions. hi ha algun succés dur; intriga amb les històries narrades a través de flashbacks, que muntes com un puzzle.
"Los reglones torcidos de Dios" de Torcuato Luca de Tena : ara l'estic llegint a estones quan puc, és "un totxo" de gruixut, succeeix en un sanatori mental de no fa tants anys: amb un panorama força desolador, com es pot imaginar. Hi ha un rerefons de misteri. M'està agradant força.

"Persépolis" de Marjane Satrapi :el recomano molt per damunt de la pel.li, o en tot cas veure aquesta un cop gaudit el llibre, com sol passar. És en format còmic. Va arrasar en el seu moment perquè és original i tota una lliçó d'història de l'Iran molt amena de llegir i mirar.

"Omple'm de petons. Com criar els vostres fills amb amor." De Carlos González. És una visió allunyada i crítica amb teories pediàtriques rotllo "mètode estivill", més propera a entendre el nen i el que deu sentir, no tant a pensar que el nen fa rebequeries perquè està mal acostumat, i aquest tipus de discursos.

"El celler." Noah Gordon. Novel.la que viatja per la Catalunya (i a estones per l'Espanya) del segle XIX, per terres viticultores, de la mà d'un protagonista que es fa cada cop més entranyable per ser senzill i alhora intel.ligent ,i pencaire(molt català).

divendres, 17 d’octubre de 2008

Una causa: lluita contra la discriminació dels trastorns mental


L'Antoni Basses va llegir, en el Dia Mundial de la Salut Mental a la plaça Sant Jaume, el següent manifest elaborat per la Federació Catalana d'Associacions e Familiars de Malalts Mentals (FECAFAMM), que em sembla molt interessant:


http://www.els3turons.org/pdfs/manifest_dmsm_08.pdf

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Mal viatge

Aquesta tarda la Nora i jo hem tingut un mal viatge, cada una el seu.
Està malalta (encostipat+tos+febre), (jo també : mal d'orella, de coll...).
A la Nora ja de normal li costa menjar, aquests dies malaltona encara més. Ha berenat la meitat del normal, l'he ajudada a dormir (tot això ha costat la tiiraaa d'estona). Entre una cosa i una altra posava una rentadora, preparava la casa per a fregar el terra,... La poso al llit costosament acabada d'adormir i sento soroll d'aigua al quartet del safareig. Cara de pànic: El tub de desaigüe de la rentadora, que dóna al safareig, s'havia sortit d'aquest i estava tot el quartet inundat. En aquell mateix moment la Nora ha començat a plorar desconsoladament, a tossir molt fort, jo no podia deixar de recollir aigua (empapava tovalloles, llençols, fregona,..a tot drap) sinó anava tot al parquet, s'acabava d'inundar tot, impossible deixar-ho. La Nora no parava de plorar i tossir molt fort; de seguida que he aturat "el cop" de l'aigua he anat cap al seu llit i allí estava: vomitant; l'he agafada i ha seguit treient tot el berenar per tot arreu,pobreta.
Quiinaaa peenaa, pobreta petitona meva, quina maleïda situació!!
Porto tota la tarda com catatònica, esgotada, i fent-me retrets per no haver-ho sabut portar tot millor. Com deia el capità Haddock: LLAMPS I RELLAMPS!!!
Ella, que és una machine, s'ha refet de seguida i després d'una bona dormida ja gatejava com una deseperada pel passadís.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Recomanacions

Un post que m'agradaria recomanar:
"Responsabilidad: otra forma de pensarla, y de sentirla"
a www.100volando.blogspot.com
d'Alejandro Rozitchner
del 8 d'octubre de 2008

Teniu algun blog o post que voldríeu recomanar aquí? Endavant!

Poema (que mai no m'abandona)



"Estimo aquest silenci i aquesta hora,
i més ara que em gronxa fins a perdre'm
en el record de tu
que mai no m'abandona!"

Miquel Martí i Pol. Tendresa.


Moment 2


El mar davant meu: brillant sota un sol esplèndid;
majestuós sol en el cel nítid.
El moll de la Fusta, les Golondrines reposant sobre l'aigua.
Davant meu: un enorme catamarà per recórrer la costa a vela, quin regal...!
Sensació d'intemporalitat, calma, retorn a cert benestar.
Ànsies de més moments de solitud com aquest, quasi impossibles ara.
M'imagino capbussant-me endins endins,
els únics companys: els peixos.



dijous, 9 d’octubre de 2008

Moment 1


Hi ha moments tristos, de ràbia i impotència, en que no es pot gestionar tot per acumulació de malestar. En què ens hem de saber allunyar, reservar, refer.

Moments en que, malgrat el guió està completament canviat respecte al que havíem "planificat", ens hem d'adaptar i apretar les dents, ens hem de desviar un bon tram del camí, passar per dolors finalment ineludibles.

Però sabent que hi tornarem un cop passada la tempesta.

Pintura de: Ivone Alder

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Entussiastes

Voldria parlar d'un tipus de gent: aquella que desprèn molta confiança, alegria, positivitat. Que et fa sentir com si la coneguessis de tota la vida malgrat no haver-la vist mai abans.

Persones decidides, prop
eres i que fan les coses amb sentiment i passió. Si els trobes a la seva feina, dóna gust veure'ls treballar per com s'hi entreguen i el que transmeten.

D'entrada sembla qu
e no es compliquen gaire la vida, que van "amb poc equipatge". Les coses les saben arribar a dir pel seu nom, i això els evita força embolics.Segurament s'ho han currat força per arribar a aquest grau de benestar amb sí mateixes. Tot i que en algunes ho he vist com un do innat.

Una d'aquestes persones, que he trobat en els darrers temps, és la pediatra de la nostra filla. És ben bé així: una noia que ens ha cuidat des que va atendre la Nora en néixer, que li té molt carinyo, com si fos de la seva pròpia família, i que ens fa sentir molt a gust quan fem la visita mensual de la petita. Riem molt totes plegades i sembla que hi hagi una amistat de fa molt.

Espero seguir passejant-me per la vida tot trobant-me força gent així, i que s'encomani!

La imatge és de Teresa Herrador.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Amor al bloc


Des de fa moolts anys escric, apunts sobre coses que llegeixo, el meu diari,.. Mai he valorat massa com ho faig sinó més aviat quant de bé em fa escriure, expressar d'aquesta manera allò que em passa i sento, és vital per a mi fer-ho, dóna molt de sentit al meu dia a dia. Ara, llegeixo diaris de fa més de 1o anys i m'ho passo pipa veient les coses que vivia i com ho feia.

El bloc m'ha donat l'opció de fer quelcom creatiu i divertit, i a més compartir-ho amb la gent que vol passar-hi, cosa que mai havia fet (tret de llegir-li algunes coses, no poques, a la Sandra). No sé si me'n cansaré però ara per ara: estoneta que tinc estoneta que miro de passar per aquí i assaborir-ho.

Imatge: Erich Brauer.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

persones amb trastorn mental: a tots ens pot passar


Anem fent camí i tenim més o menys sort. Sento que la salut és el més fonamental.

Hi ha molta gent que no gaudeix de bona salut mental. I un bon grapat que té problemes greus per malalties mentals severes que els han pres molt o quasi tot el que tenien abans.

Un cop tocats pel primer mal tràngol, és molt probable que en vinguin d'altres, que cada crisi deixi seqüeles, que la vida ja no pugui tornar a ser mai com abans.

Treballo amb persones que tenen aquest tipus de problemes , que pateixen l'estigma, a sobre de la malaltia que per loteria els ha tocat viure, d'una societat que es pensa que són perillosos, o tontos, o inútils.

Quan hi ha una persona "amb diagnòstic en salut mental" que fa quelcom agressiu, els mitjans de comunicació ja s'encarreguen de donar color groc a la notícia i remarcar el "greu trastorn que patia", i fomentar la por. Ven més. Hi ha molts actes violents comesos per individus que no tenen dificultats d'aquesta mena.


Entre els professionals dedicats a això s'intenta -i no vol dir que sempre s'aconsegueixi- tenir clar i transmetre'ls que poden ser moltes més coses més enllà de la malaltia. Sense caure en el paternalisme.

Tan de bo molta gent que no té aquestes dificultats i que els costa d'entendre-les puguessin conèixer més d'aprop aquestes realitats, estar-hi un temps en contacte i veure que hi ha molt a aprendre'n; sovint hi ha molta intel.ligència i sensibilitat en ells, i experiència de la vida a través de grans dosis de patiment, necessitat de ser escoltats i tractats com a la resta, necessitat de tenir un lloc al món, de fer sentir la seva veu, de tenir més autonomia i iniciativa de la que tenen.I un cop de mà els ajuda a anar més enllà del que pensen que podran.

Són el que fa que aquesta feina m'agradi.

I que cada un és diferent, no valen etiquetes.

I que a tots ens pot passar.