Són dies viscerals i salvatges, d'aventures exteriors i interiors, coses que no paren de passar, el Martí cada dia més actiu i guerrer en el meu ventre, em sento com el que sóc, un animal amb un altre a dins que es fa camí per sí mateix. Es quelcom indescriptible. Emocions desbordades , extremes, patir i gaudir a tope. Parlar amb mares que pateixen i han hagut de patir molt pels fills, pares que es desmaien pel mateix.
La nostra petita, em fa explotar el cor de tan amor!!!
I a ell: La gran il.lusió per conèixe'l, la por perquè tot vagi bé i haver de fer una bondat extrema.
Viatge interior cap a la paciència, l'espera, les hores, solitud i també alegries, companyia , visites molt desitjades amb detalls totes elles a agraïr.
Persones que s'enyoren, que no hi són, no connecten, que recol.loques,.. per a no tornar a pensar en comptar-hi més que per fer una mica de gresca un cop l'any.
I tot va endavant tanmateix, imparable, vital, com un riu a punt de desbordar-se.
No m'agrada viure a mitges, i a fe que no ho faig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada