dissabte, 3 de desembre de 2011




Quatre imatges del meu matí d'avui pel Born:


En primer lloc la plaça de les Olles voltada de carrers amb noms xatos: carrer de les Dames, carrer La Volta d'en Bufanalla, el de la Volta dels Tamborets, carrer dels Ases i carrer Malcuinat. Parada amb un bon suc de taronja natural, escriptura i calma.

També he passat per una botiga per la que tinc debilitat, Casa Gispert, al carrer Sombrerers. És entrar en un món antic, temple de cafès torrats allà mateix, fruits secs, xocolates, paneres nadalenques -en cistells- evocadores (com les va anomenar Espriu quan n'hi varen fer arribar una) i mil delicadeses més, i decorat amb un gust que ratlla la màgia. La guinda: els galets pintats daurats i penjats al sostre amb fil de pescar combinats amb pàgines de cançoner: una decoració de Nadal exquisida!


I en darrer lloc he fet un silenci a dins de Santa Maria del Mar, on no puc deixar de mirar amunt ni un instant (menys quan ja em foto de lloros) en un estat de misticisme del que quasi es diria que crec en alguna cosa celestial i tot.



dimecres, 30 de novembre de 2011

8 mesos


Avui els compleixes.

Són mesos intensíssims, deliciosos. A partir de l'estiu tot va anar ràpidament a millor, però inclús en moments més durs poder donar-te pit i vàldre'm en això per a poder cuidar-te em va omplir profundament.
Donar el pit és una experiència per mi de plenitud. SEnto que és la forma més propera que tinc d'estar amb tu, vincle intimíssim, escalfor, olor, tacte, gust ... saciar necessitats i afegir tendresa a dojo.

Ara fa un parell de dies que et tenim revolucionat, perquè estàs aprenent a gatejar i et sembla que et menges el món! Estàs tan divertit..., pura simpatia.

Felicitats petitó.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Il.lusió


Sense il.lusió no arribaria ni a la cantonada, amb ella vaig gairebé a tot arreu on vull.

La foto la va fer la Sandra fa un any i mig. I com que avui fa anys aprofito per felicitar-la: per mooolts anys!!

divendres, 25 de novembre de 2011

GERMANS



Complicitats, enfados, cures, competitivitats, emmirallaments, aprenentatges... tantes altres coses de les que no podia parlar gaire a nivell vivencial fins fa poc, per no haver tingut germans.

Ara disfruto amb els nostres fills mirant com es busquen, juguen junts -sí, ja han començat- riuen plegats. Tenen ja un equip format, duet simpàtic, clucada d'ull entre iguals.

Els nostres menuts estan doblement espavilats l'un amb l'altre. Ell ja va néixer i creix amb la "canya" d'ella i a sobre s'ho passa teta, ella té un màster en compartir atenció i portar-ho amb molta dignitat. Només llevar-se ja el busca per tot el pis.

Penso que tenen sort i que per poc que s'entenguin de grans (a saber com serà) moltes són les coses positives que s'enduran, ja ho estan fent fa temps.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

ADELE - Set Fire to The Rain


COM M'AGRADA QUAN UNA CANÇÓ EM DEIXA EMPREMTA, COM AQUESTA!
UN VIATGE RECOMANABLE

dijous, 20 d’octubre de 2011

Passeig per la tardor

Mini caminada entranyable pels volts del poble.
Alegre, fàcil, amb complicitats: la primera caminada amb el petit, la petita que ja no n'és tant, estic admirada de com camina tota ella autònoma, decidida i responsable, plena d'il.lusió d'estar passejant en el paisatge de tardor. Tota una senyoreta, ja ho diem, ja.

De dies tan rodons com aquest n'hi ha pocs, per això es gaudeixen tant més.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Zapatero a tus zapatos!


Moltes vegades m'he perdut pels suposats camins de la ment d'altres: allò de pre-suposar, imaginar, quedar-me atrapada en segons quines actituds xocants de gent del meu volt a la que desconeixia força. Eren personatges als que idealitzava, temia,.. en definitiva feien néixer en mi certs prejudicis, recel, admiració...

Bé, sento que això va canviant, ara em cal no fer crítiques tan agosarades sobre la gent, i menys si es tracta de persones "noves" per a mi. I és que abans creia molt més en les primeres impressions com a indicadors clars de la forma de ser de qui em trobava. "Em cau bé" o no, molta vehemència i energia malgastada. Una qüestió de pell... Fins i tot sé que en força ocasions no m'equivocava, notava que de certes persones millor mantenir-se'n ben lluny, i encara m'hi mantinc a distància d'algunes d'elles.

En el present però, intento fixar la mirada a més profunditat i llarg plaç de conèixer algú, d'entendre motius d'actituds que volen parlar d'una cosa i en realitat en poden amagar unes altres de ben diferents. Miro de copsar els molts i diversos llenguatges que hi ha, cada persona té els seus codis, alguns són allunyats als que jo conec, però no per això pitjors, o millors.

També cada cop estic més convençuda de que les coses s'han de viure en primera persona per a poder opinar. Hi ha experiències que quan li toquen a un altre tenim claríssim què faríem i què fa malament fulanet, menganeta, però després quan em passen a mi... ui! Com canvia la cosa! Resulta que de cop entenc aquella persona i la seva circumstància.

Simplisme, quedar-se en les aparences: possiblement és poc intel.ligent. És com assegurar saber com és una casa sense passar de la porta d'entrada. Pots endur-te tantes sorpreses si saps esperar, intentar entrar, observar, interessar-te...

Sento que és millor camí per a tothom no jutjar si es pot evitar. Cadascú a les seves coses, "zapatero a tus zapatos". Viure, deixar viure. Però això no garanteix que no torni a cagar-la moltes vegades. I tornaré a començar.

divendres, 7 d’octubre de 2011

En suspensió

I el bloc segueix així, en suspensió, dia rere dia, setmana rere setmana, i això que tinc en llista de coses importants a fer el reviure'l. Ja ningú es recorda d'ell, penso. I què? Es la meva petita creació, una gota d'aigua emmig de l'oceà internàutic. Però és meu i m'omple de ganes de seguir, més que suficient.

Em penso que ens tornarem a trobar en aquest punt molt aviat.

Serà cert que cal allunyar-se per reemprendre amb més il.lusió? D'aquesta segona me'n sobra.


La foto és d'aquest cap de setmana, quan l'homenet de la casa es va estrenar amb les farinetes de verdura, tot un emprenedor!!





dissabte, 4 de juny de 2011

Tendre com un Cotonet

La foto la vaig fer jo, detall del preciós ram que ens va fer la iaia Lu pel seu naixement

Molt temps de cap per avall i tot de potes amunt... ara, ens anem tornant a posar en marxa. Es tracta d'una marxa curta; som quatre en un vehicle molt lent, que va per un caminet molt allunyat de les grans autopistes. Es una carretereta plena de verd, on ens aturem sovint a olorar les flors, a escoltar el cant dels ocells i guaitar com saltironegen i juguen lliures. La Petitesa.

Segur que tot el temps entorn a l'arribada del Martí no ha tingut res a veure a com ho esperàvem, pero ha sigut i és temps de molts descobriments.

Ell completa i omple de tendresa la nova família que som.

dissabte, 12 de març de 2011

Quasi , en part

La foto és meva,  11/03/11


Ens trobem de ple en una muntanya russa. Ara sembla que ja vols venir, ara no, era falsa alarma.
I tot a punt perquè la cosa pot anar de sèrio en qualsevol moment. Quina emoció conèixe't!!!

La meva panxa és com un volcà en erupció , fa no res ballaves com un descosit, les cames fent força contra el ventre semblava que anaven a sortir directes, quin efecte!

Ets pura comunicació, pura vitalitat.

Part de mi? En part sí.

dissabte, 26 de febrer de 2011

Tres espelmes

Érets un nadó menut i de son plàcida. Fa tres anys estaves abrigadeta al llitet de la clinica, amb ulls orientals i actitud zen. Una emoció intensíssima recorria el meu cos de dalt a baix en tot moment en aquells primers dies de cuidar-te. Recordo el sentiment de que , de sobte, no creia que la vida hagués tingut lloc abans sense tu, la teva importància i existència omplien i omplen cada racó.

Ara, transcorreguts aquests anys, bufaràs ja tres espelmes i veurem, com cada dia, que t'has convertit en una nena més gran, lluny de ser un bebito; que prens decisions, et fas entendre molt bé, amb gest enèrgic, mirada clara i activitat quasi permanent. Entonaràs alguna cançó de les teves, d'aquelles amb les que alegres tot l'autobús ple de gent del barri cada matí. Agafaràs algunes de les teves titelles i farem que xerren com descosides, comentant la jugada.
Nosaltres, amb ulls badats, no podrem seguir el ritme dels teus canvis i progressos.

Intentarem com sempre ser al teu costat perquè ens necessites, tu, que defenses amb vehemència la teva autonomia, tu que no acabes d'entendre aquest entorn de canvis, sensible i a vegades ferida i rebel per ells. Intentarem explicar-te'ls.

Hem de seguir fent tot el possible per donar-te el que notem que et cal , per molt que a vegades sigui difícil d'endevinar en el teu gest geniüt.

Acompanyar-te, dedicar-te tot el temps i atenció possibles, que ens notis ben properes i sempre a punt de donar-te amor i seguretat, no pretenem fer ni més ni menys.

Criar-te és l'experiència més intensa i bonica que pugui sentir.

Fer Molts Anys Feliços, Nora del meu cor!!!!!!!!!!

dijous, 24 de febrer de 2011

Vents de canvi


Aquests darrers dies el meu cap va fent els seus càlculs i hipòtesis sobre el radi d'acció que em concedirà el metge dilluns quan presumiblement em doni la "llibertat vigilada"... Em podré moure per casa ja? I sortir del pis? Potser allunyar-me de la nostra illa cases? O fins i tot... em deixarà anar més enllà, fins els límits del barri o de la ciutat???


Noto que m'està passant quelcom estrany ...


Serà que em creixen ales??

diumenge, 13 de febrer de 2011

Tastet cinematogràfic





En aquesta temporada he fet la més gran marató de visualització de pel.lis de la meva vida. En mencionaré algunes que són les que considero que val més la pena de recomanar.

La que m'ha fet riure més ha sigut "Los Seductores" (França, 2010), dirigida per Pascal Chaumell i protagonitzada per Romain Duris i Vanessa Paradís.

Les més emotives i amb missatge molt humà: "Mis tardes con Margeritte" (França, 2010), dirigida per Jean Becker i protagonitzada per Gerard Depardieu i Gisèle Casadesus. L'altra és "Yo, también" (Espanya, 2009), dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro i actuen Lola Dueñas i Pablo Pineda fent uns papers excepcionals. És una gran pel.lícula que reflexiona sobre les discapacitats.

La que m'ha fet viatjar a un dels meus destins favorits pendents: "New York, I love you" (EEUU, 2009) feta de curts dirigits per coneguts directors i actors. Per qui li apassioni aquesta ciutat i li agradés l'anterior feta en el mateix format: "París, je t'aime".

Amb la que més he patit i que atrapa de forma malaltissa i torturadora ha sigut "Hard Candy" (EEUU, 2005) un thriller psicològic "espelusnant" però que en el meu cas no vaig poder deixar a mitges. Els protas són Ellen Page (l'actriu és tot un personatge en ella mateixa) i Patrick Wilson.

I per anar acabant una de temàtica lèsbica que està bé rotllo romàntic, còmic, lleuger per a passar una bona estona, i amb actrius de l'estil "The L World" titulada "I Can't Think Straight" (Anglaterra, 2008), dirigida per Shamim Sarif. Les protagonistes són Lisa Ray i Sheetal Sheth.

Bon appétit!!

dimecres, 9 de febrer de 2011

Dimecres al sol



Avui una novetat excepcional, he començat una nova i prometedora pràctica semi-estirada a la tumbona: solàrium natural per a la cara, la panxona i els peus.

A dins la peixera que és casa meva a penes hi entra la brisa ni es pot ensumar res d'interessant.

M'he dedicat a flairar l'aire fresc, les olors de les restes d'hivern, les notes de llenya d'alguna xemeneia no gaire llunyana barrejades amb la humitat matinera. S'endevinava l'aroma de terra fresca del parc, em podia imaginar les fulles dels arbres tremolant amb les pessigolles del vent.

Sense les olors naturals que circulen per l'exterior, falta alguna cosa essencial.

Sense l'aire i el solet que aquest matí redescobria em faltava energia vital, i me'n penso saciar ara que puc fer els matins al sol.

La foto és meva, Berguedà estiu de 2010

dilluns, 31 de gener de 2011

Marxa el gener

Acomiado el gener amb melodia de piano. Alegria quieta que crema a dins.

I un fragment d'una novel.la llegida recentment i que narra una història que val la pena de llegir. Es diu "Los olivos de Belchite" d'Elena Moya (editorial Suma de Letras). I diu així:

"Nunca se tiene todo a la vez en esta vida - dijo, perdiendo la mirada en el vacío-. La vida es como un gran jardín; unas veces los naranjos dan su fruto, luego les toca a los limoneros y, después, a los almendros. Pero no florecen todos a la vez. Hay que saber dónde están, acercarse a ellos cuando sea su época y dejarlos estar cuando se agotan para acudir al que esté a punto de florecer. A veces esperamos un fruto que no está por florecer y olvidamos que, mientras, hay otras alternativas a nuestro alrededor. Siempre florece algo. Siempre, aunque no sea lo que inicialmente queríamos."

Em pregunto per què és més fàcil caure en perseguir els impossibles perquè se'ns resisteixen, que buscar amb la mirada aquelles oportunitats que alhora hi són i no veiem. Requereixen molta menys energia perquè és el seu moment, es poden obtenir amb naturalitat. Les tenim davant dels ulls però els impossibles ens les tapen.

Nota: Gràcies a la S, per conduir-me fins aquesta cançó, i a l'A. i la M. per regalar-me la novel.la.

dimecres, 19 de gener de 2011

Celebrant que anem avançant!!!


Avui han vingut a mi aquesta cançó i respectiu vídeoclip dels Pet Shop Boys ("Together"), juntament amb les positives paraules del metge conforme tot segueix endavant a bon ritme en el meu ventre.

Alegria que vull compartir!!!

dimarts, 11 de gener de 2011

Una Entusiasta empedreïda



En un post antic parlava de la gent entusiasta, de tenir la sort de poder trobar-se aprop de persones que desprenen alegria i positivitat arreu i cada dia.

Doncs bé, en els darrers temps he anat coneixent més i més a una persona així, diria que és la més entusiasta que mai hagi tingut la sort de tractar.

Ella és una dona coratge, tot empenta, tot energia renovadora, en cap moment fa fallida, quan arriba l'aire es purifica i s'impregna de vitalitati festivitat, i em trobo fent un somriure gran i inevitable tot observant-la i parlant-hi.

Així mateix, té l'enorme virtut, suposo que en total acordància amb el seu temperament, de fer les coses amb amor, total entrega. Paradigma de l'"estar aquí i ara" que tant important trobo, i alhora difícil d'aconseguir.

El resultat d'allò que fa és una mena d'obra d'art, és l'entrega i atenció total posada, manifestada sobre les coses que ha modificat al seu pas, torrent d'energia insegotable.

El bo, a més, és que hi ha algun ingredient ben contagiós en aquesta actitud seva, i tan bon punt deixa casa nostra, ens quedem amb motla més alegria i la sensació que ens ha cuidat un àngel que tenim la sort de tenir a la vora.

La imatge és d una obra de Hundertwasser, artista austríac.

dilluns, 10 de gener de 2011

De retir


Més de dos mesos de fer llit aparentment són un gran agobio. I amb sort me'n falten uns quants més. Vària gent em diu "No sé com pots portar-ho amb calma, quin suplici, com tens tanta paciència "etc etc
D'acord, no és el que triaries si estiguessis en disposició de fer-ho, Jo tampoc, no som massoques.

PErò en primer lloc sento que ho faig per la millor de les causes, una de les més boniques que hi poden haver : gestar la nostra segona criatura. Haver avançat fins aquí, sentir que estem fent possible - amb tota la cura i il.lusió que podem dur- que tot surti bé ja és el millor dels incentius.

Després n'hi ha d'altres, com ara que de tanta quietud en poden sorgir bons fruits. Aprendre a manegar les preocupacions i fer-les fora. Estar amb la soledat cara a cara durant moltes hores i finalment amb bon humor, amb el silenci. Amb la sensació -tan poc de moda- de la improductivitat, de la passivitat. Deixar-se fer; em quedo quieta i que sigui el que hagi de ser. Organitzar-me ordres del dia perquè siguin més portables, d'altres deixant-los fluir.

Pensar, planificar, imaginar, preparar-me pel que vindrà.
O no fer absolutament res de res durant llargues estones, sense cap estímul extern. També és plaent.

Restar desconnectada de tot allò que durant anys m'havia ocupat: la feina, el tenir cura de la meva família, la vida social fora de les quatre parets de casa, la mobilitat lliure... Desconnectada del món, certament és així, ES una altra dimensió. Però alhora i sortosament a casa meva.

I ja com a suport fantàstic els hobbies com llegir novel.les o assaig, articles que tenia acumulats, escoltar molta música, escriure tanta estona com necessito i trio, parlar amb la gent que em ve de gust, navegar per la xarxa, jugar llargament amb la Nora, Mirar pel.lícules pendents, o desconegudes, o tornar a mirar les que més m'agraden,... Rebre visites vàries i sentir del que m'expliquen de fora el món.

No, no em quedo amb el suplici, sinó amb els privil.legis d'un temps que no es repetirà, i amb seguir aprenent, i poder transmetre tranquil.litat al més petit de tots.

dimarts, 4 de gener de 2011

Buscant la teva cançó



Una amiga de tota la vida m'ha visitat i passat un text interessant sobre una tribu africana que sap trobar la cançó que a cada nadó li és pròpia, i fer-ne un ús socialitzador, curatiu i savi al llarg de tota la seva existència.

Aquí el comparteixo ... i espero saber trobar i recordar-li al Martí la seva cançó en els moments clau de la seva vida. També poder-ho fer amb la resta de la meva gent quan ho necessitin.

Cuando una mujer de cierta tribu de África sabe que está embarazada, se interna en la selva con otras mujeres y juntas rezan y meditan hasta que aparece la canción del niño.
Ellas saben que cada alma tiene su propia vibración que expresa su particularidad, unicidad y propósito. Las mujeres encuentran la canción, la entonan y cantan en voz alta. Luego retornan a la tribu y se la enseñan a todos los demás.
Cuando nace el niño, la comunidad se junta y le cantan su canción.
Luego, cuando el niño va a comenzar su educación, el pueblo se junta y le canta su canción.
Cuando se inicia como adulto, nuevamente se juntan todos y le cantan.
Cuando llega el momento de su casamiento, la persona escucha su canción en voz de su pueblo.
Finalmente, cuando el alma va a irse de este mundo, la familia y amigos se acercan a su cama y del mismo modo que hicieron en su nacimiento, le cantan su canción para acompañarle en el viaje.
En esta tribu, hay una ocasión más en la que los pobladores cantan la canción.
Si en algún momento durante su vida la persona comete un crimen o un acto social aberrante, se le lleva al centro del poblado y toda la gente de la comunidad forma un círculo a su alrededor. Entonces... le cantan su canción.
La tribu sabe que la corrección para las conductas antisociales no es el castigo, sino el amor y el recuerdo de su verdadera identidad. Cuando reconocemos nuestra propia canción ya no tenemos deseos ni necesidad de hacer nada que pudiera dañar a otros.
Tus amigos conocen tu canción, y te la cantan cuando la olvidaste. Aquellos que te aman no pueden ser engañados por los errores que cometes o las oscuras imágenes que a veces muestras a los demás. Ellos recuerdan tu belleza cuando te sientes feo, tu totalidad cuando estás quebrado, tu inocencia cuando te sientes culpable, tu propósito cuando estás confundido.
"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".
Tolba Phanem, poeta afrikana