un silenci

Avui és un dia molt trist per a vària gent que conec, especialment per a dues amigues que estimem molt.

Avui vull dedicar un silenci i una espelma a algú de cor molt gran que ha marxat de sobte i ha deixat un buit immens.

I demanar perquè les persones que l'estimen puguin sortir endavant el més valentes possible d'aquest fet.

A vegades tot és tan fràgil...

Amistats que retornen...amb alegria

Aquest cap de setmana em va passar una cosa bonica.

La que havia sigut la meva millor amiga durant els estudis de secundària ha passat el cap de setmana, juntament amb la seva família, amb nosaltres.
Després de molt temps de no veure'ns més que alguna horeta feia no sé ni quants anys, hem provat, hem fet un intensiu. I ha sigut bonic.
Estones de recordar el passat, riure de tonteries que fèiem, situacions ja oblidades, saber de gent que fa més de quinze anys que no he vist ni n'he parlat,... M'ha portat records que sinó ni hagués retrobat mai més, com quan una olor et retorna de cop vívidament a un moment llunyà.
Veure la semblança de la seva filleta amb ella quan era petita,..
TAmbé veure com s'organitza una família amb dos fills ja més grans que la nostra, com els parlen, eduquen... Amb molt de bon humor, sigui dit de pas.

M'havia desconnectat bastant d'aquest meu passat adolescent i jove; canviar de ciutat i fer un tipus de vida diferent ha pesat molt. Però el regal d'aquesta retrobada m'ha fet veure que és important, si es pot fer, no trencar del tot amb les arrels i poder-ne incorporar parts a la persona que una és en el present.

Per cert que la meva amiga de joventut em recorda a una de les meves millors amigues actuals, tenen el mateix sentit de l'humor, optimisme, empenta, alegria i simpatia. ÉS una sort topar-se i fer camí, encara que sigui un tros, amb gent així. SEmblen conèixer tothom sense haver-los vist mai, una espontanietat i intel.ligència per a fer lleugeres les coses més dures de viure.

La vida de fa uns anys em sembla una altra vida, però és la mateixa que ha teixit qui sóc ara, és bo recordar, entendre, concidir i riure. És un regal dels bons retrobar una gran amiga i sentir com si els anys no haguessin passat i seguíssim la mateixa conversa en el punt on la vam deixar el darrer cop.

Elucubracions ... blocs...

Hi ha coses que em produeixen un plaer intens del tema bloc, com ara:

Veure que hi ha vàries novetats en les actualitzacions dels blocs que m'agraden més, sobretot de la gent que aprecio i/o que escriu bé sobre temes interessants. Llegir-les. Si m'inspiro deixar-hi petjada, compartir.
Descobrir algun comentari o seguidor inesperat en el meu.
Rellegir algun post antic de l'"Aquí i ara" dels que més em satisfan.
La sensació d'haver escrit quelcom que, a part de ser terapèutic i divertit per a mi, sospiti que pot arribar a tenir interès per a algú altre.
Fer xarxa entre bloggers, blocaires, blogueros o com n'hi diguin.

Si tens bloc i/o vols compartir aquí què t'agrada a tu dels blocs , serà un plaer llegir-te...

Mare o dona?

Parlàvem avui amb una amiga que també és mare, de que a partir de l'arribada dels fills s'inicia un estil de vida a part, en que canvies el títol de dona, o noia, al de mare a seques.
Cries bona part del temps, l'altra part treballes fora i dins de casa i la condició de dona es difumina, sembla perdre's pel camí a un lloc que no logres localitzar, desconcertada. Tot es torna més confús perquè és com si t'haguessin tret part important de la teva identitat de fins el moment.

Aquella dona autònoma, plena de projectes propis, mobilitat, que es cuida, mima, agrada, diverteix, està per la parella, surt i gaudeix despreocupada , de sobte sembla haver desaparegut.
Ha de fer un rol de protectora, cuidar a, dedicar-se i prioritzar el benestar de la petita criatura,sobretot en els primers temps, on el contrast abans-després és més abrupte.
Pot sonar dramàtic, i potser hi ha dones que no experimenten això malgrat que ho dubto. Potser aquelles que compten amb una xarxa social de suport prou estable i potent per a compaginar la maternitat amb l'autonomia personal.

També la parella passa per un llarg temps de trànsit que no sap ben bé cap a on durà, ni fins quan. Tot l'establert a dos està en qüestió en moltes ocasions amb l'arribada i permanença del petit, que es situa "emmig" i demana constantment.

Amb la meva amiga parlàvem de la necessitat de prendre consciència de que seguim sent dones i cal rescatar aquest paper fonamental, trobar les maneres de reprendre certa part de la vida anterior adaptant-la a la nova realitat. Com sempre el canvi es pot fer si s'ha pres consciència de la seva necessitat i avantatges, i un@ es posa en marxa amb convicció i motivació suficients.
SEns dubte recuperar la identitat individual i certa llibertat de moviment serà avantatjós per a tota la família.

Gimcana de sorpreses

D'acord, no hem tingut dies fàcils aquest darrer mes.

Però fem possibles una i altra vegada noves oportunitats.
Perquè tu regues la planta del nostre amor a cada pas, sempre que pots.

Com que ets molt detallista i darrerament no exercies tant, et vaig llençar la indirecta, quan tu ja en portaves alguna de cap...

Avui he arribat a casa i m'he trobat una sorpresa: m'havies preparat una gimcana del tot divertida i plena de detalls...amb un escrit final dels que deixen sense paraules, plena de quelcom essencial que fa que cada dia renovis les meves ganes d'estar amb tu.

Gràcies per taaant!!!!

El llarg hivern

Ja n'hi ha ben bé prou de tant de fred, pluja , mal temps, dies curts i tardes fosques rere els vidres, imaginant-nos en el parc solejat, les terrasses amb una beguda fresqueta, les converses a l'aire lliure acompanyades de passejades llargues i jocs en llibertat.

Aquest llarg hivern em fa enyorar com mai els estimats: primavera i estiu, tinc la sensació que portem mig any així. No puc més que dir: la pluja que calia ja ha vingut, que marxi per mooolts mesos, que vingui el solet, la calor i l'exterior, quanta claustrofòbia!

Arribarà la calma

Quan acabi aquest llarg hivern, recorda que hi haurà flors arreu i el teu cor bategarà més tranquil, haurà superat les estacions difícils, haurà fet possible l'impossible.

Malgrat en plena tempesta no t'hi vegis, recorda com després la mar en calma apaivaga qualsevol patiment i guareix tota ferida. Sempre ha estat així, els cicles ho comporten.


Dedicat a aquella gent que actualment lluita i pateix, que passa per moments tensos i li costa veure'n el final.

L'àngel de Sara Baras

Avui he tingut el plaer de conèixer una mica més d'aprop aquesta excel.lent ballarina gaditana, entrevistada per Josep Cuní al seu programa. L'havia vist en l'escenari i m'havia deixat hipnotitzada per la seva gran força, domini de la tècnica i màgia.

M'ha cridat molt l'atenció del que deia avui a l'entrevista en primer lloc la seva senzillesa, i el reconeixement que feia de l'ajut i suport de la gent que l'ha envoltat, en especial de la seva mare com a primera mestra de ball.

Es referia també a que des que va començar a ballar fins ara ha gaudit de la sort de tenir una il.lusió infantil sempre pel que ha fet. Quan ho deia es podia notar que aquesta entrega i entusiasme ho envaïen tot.

Més enllà de la sort, que també existeix, hi ha la intel.ligència que algunes persones tenen per saber polir amb art el diamant en brut que duen dins seu.

La Sara ara s'aturarà un llarg temps per a fer realitat el seu projecte de maternitat, que de cap manera pot compaginar amb el ritme frenètic que el seu treball li exigeix.

Aquesta dona té, més enllà ja de la seva bellesa , un encant que fa que el que toca sigui art i passió pura. Tan de bo tingui també la mateixa sort i saber fer en el nou i meravellós projecte de ser mare.

Calma per (a) educar

S'hauria de poder tenir fills i alhora tenir certa calma, certa pau a poder-los transmetre i deixar que a ells se'ls encomanés, que passés a formar part del seu funcionar d'alguna manera.
Però en lloc d'això no aconseguim , sovint, tenir calma, tenir temps, tenir bons hàbits en aquest sentit.

ÉS un peix que es mossega la cua: ja sabem que tampoc és precisament fàcil i tranquil.litzador, sovint, manegar-se amb els desitjos, necessitats i sovint reclams immediats dels petits.

Tornant a la voluntat de millorar coses: només quan una està malalta, com ara , ha d'aturar-se i adonar-se'n de que no va frenada sinó accelerada, de que segurament això es transmet i ens anem retroalimentant: ningú aquí aconsegueix trobar la manera de no tenir pressa i de no encomanar-se de la impaciència. A excepció de molts caps de setmana i a les vacances, això no sol fallar mai, i sort en tenim.

Aviat farà 2 anys...

No em canso de reviure grans moments dels teus quasi 2 anys.

Com el dia que vas venir al món i només 6 hores abans no ens ho pensàvem. Tot estava programat per uns dies després però tu no et vas voler esperar, ja llavors la curiositat et podia. Un munt de gent va venir a la clínica a esperar-te... són instants gravats a la ment i al cor per no ser mai més oblidats. L'emoció de tots plegats allà junts, comentant, rient, nervis, i molta molta molta molta molta curiositat per conèixe't.

La mama explica com només sortir al món ja ho miraves tot amb els teus ulls negres ben oberts. I segueixes tan observadora. Recordo els dies a la clínica , minuts i segons de l'emoció i il.lusió més intenses mai sentides.

Els primers mesos érets molt tranquil.la, et dèiem la nena zen. Com ens vas enganyar! Mesos després vas iniciar el teu recorregut com a nena incansable, esgotadora de tot adult no atleta!

Ara et veig fer-te molt i molt gran, és qüestió d'hores, sovint. De paraules noves constantment, aprenent cada cosa, cada acció, sense perdre't detall ni ocasió. Aviat ja no se't veurà cap tret de bebé. Nostàlgia...

Em sento plenament afortunada d'haver pogut compartir amb tu i la mama tots i cada un d'aquests 717 dies que ja fa que ens acompanyes. I amb la molta gent que sempre és allà.