dimarts, 31 de març de 2009

Fent deures (i acomiadant el març)

Han sigut dos mesos molt intensos, d'aprenentatges durs, de temes pendents d'anys que m'he decidit a batejar: ara tenen nom per a mi i un bon inici de com afrontar-los perquè no em tornin a fer sentir gaire feble.





Temes que costen...deures fets a mitges... Em sento plena, de poder fer-hi front malgrat em costi bastant de sang, suor i llàgrimes en algun moment. Però no puc amb l'immobilisme de "ja ho faré demà". Aquest mai arriba doncs és a les pròpies mans.


Hi ha unes quantes coses que m'estan ajudant a veure "el problema des de l'altra banda", i giren entorn a:

La meva amiga A. em va facilitar un interessant text de Borja Vilaseca sobre l'autoestima que va ser publicat el 15/03/09 al diari El País, el text es diu "Anatomía de la autoestima"; hi ha una frase que diu així:

"Todo lo que una persona no se da a sí misma lo busca en su relación con los demás: afecto, confianza, reconocimiento,...La independencia pasa por aprender a autoabastecerse"

Aquesta afirmació m'ha donat molt que pensar i molta teca a aplicar.

A vegades cal ajut extern (professional inclòs) per a fer aquest aprenentatge, jo l'he agafat quan m'ha calgut.

Diguem-ne que he posat fil a l'agulla per a començar a ser més independent de debò. Tinc eines acumulades d'anys, i moltes altres que aprenc cada dia de moltes coses i gent. I mooolt que, per sort, encara hauré d'anar posant en pràctica i agafant.

I aniré acabant el post citant una frase de Kierkegaard que van dir ahir a "L'ofici de viure" (Catalunya Ràdio, de 20 a 21h cada dia, molt recomanable segons el tema que toquin:


"La porta de la felicitat s'obre cap a dins, ens hem d'enretirar una mica per a poder-la obrir"

No mirar tant a fora, ni si em miren: "Para mirar hay que sentirse menos visto" (A. Rozitchner)

diumenge, 29 de març de 2009

A tu


Aquest és un escrit que ha fet la Sandra i que és un plaer poder-lo publicar en el meu blog:


A tu que avui no et conec, a tu que em vas donar la vida. Ara que sóc mare et penso més sovint.

Vas deixar de ser qui érets per transformar-te en qui ets ara. I jo vaig sentir que la meva mare, la mare que jo coneixia havia desaparegut.

Des de que vaig ser mare s’han accentuat en mi sentiments de melangia, melangia de moments no viscuts, moments no compartits.

No puc recordar-te com em cuidaves quan jo era petitona com ho és ara la meva filla (la teva néta), ni tampoc tu m’ho pots explicar. Si que puc dir que no tinc cap record de que em faltés el teu amor. Em sento que em vas estimar i que te’n vas deixar res per donar-me.

Avui encara et ploro, avui més que mai. Al sentir plenitud quan cuido a la Nora, quan sento que el cor m’explota sé que una bona part ve del teu cor, del que tu em vas donar.

Sí, sóc bona mare. Ho vaig aprendre de tu.

Gràcies.

-- --­.---

Retall de Diumenge de Festa

Estic escrivint al meu diari.

La Nora apareix amb el seu cotxet carregat amb dues nines. Va tota decidida fins que s'encalla amb l'armari. Llavors ve cap al llit, em mira, s'amaga rera l'edredó i treu el cap rient amb cara de bitxo. Moment de joia intensa: ric amb el cor explotant.





Dóna la volta al llit i ve. Em demana del iogur amb cereals que esmorzo, n'hi dono una mica i se'n va ràpidament cap al mirall a parlar amb la seva doble: riuen i xerren a parts iguals.

Estoy escribiendo en mi diario.
La Nora aparece con su cochecito cargado con dos muñecas. Va muy decidida hasta que se encalla en el armario. Entonces viene hacia la cama, me mira, se esconde detrás del edredón y asoma la cabeza riendo con cara de bichito. Momento de felicidad intenso: me rio con el corazón explotando.
Da la vuelta a la cama y viene directa a mi. Me pide del yogur y cereales que estoy desayunando, le doy un poco y se va rápidamente hacia el espejo a hablar con su doble: charlan y rien a partes iguales.

dimecres, 25 de març de 2009

Bon Jazz i Millor Companyia




Des que tenia 15 anys més o menys que he anat a cada edició al Festival de Jazz de Terrassa (excepte quan vaig estar a Alemanya una temporadeta, i quan va néixer la Nora, fa un any).

Era una cria... ara ja tinc una petita que aquest any per primer cop va ser al picnic-jazz a Vallparadis.

Per mi és al.lucinant aquest sentiment de pas del temps, de que cada any a la cita al festival he anat tenint una història diferent, els meus primers amors, amistats variades, bones companyies, gent amb que repetim des dels inicis i encara tenim aquell bon rotllo, com si no haguéssin passat 20 anys (20 ANYS, DÉU MEU!!!).




La cita al festival de jazz, el gaudir de bones melodies, espectacles variats i càlids,..l'excusa ideal per quedar i anar amb, sentir-se acompanyada: envoltada de la gent maca en una història semblant, donant-nos cita allà, ritual...

En total relax, a l'exterior i amb l'arribada del bon temps, veient cares conegudes i d'altres a penes recordades, d'altres finsitot apreses de trobar-nos any rera any aprop en les actuacions. Gent de totes les edats, gaudint alhora.

Des de criatures de molt pocs mesos a avis molt ancians, marxosos ells, vestits amb corbata, camisa i jaqueta esport, o fumant puro des de cadires de càmping,, ventre prominent, famílies amb neveres tamany congelador de restaurant, etc etc
Aquest any finsitot hi havia una taula enorme parada emmig de l'herba, amb les estovalles i tot el parament com si es tractés d'una gran família a casa seva,...

Vivint en una gran ciutat com és Barcelona, però tornant a rememorar l'ambient de la ciutat on vaig néixer i créixer , amb el què té de lloc més petit on hi ha la possibilitat més real de sortir de l'anonimat i de retrobar "gent del barri", de l'escola, d'antigues feines,... és un agradable contrast.

divendres, 20 de març de 2009

Patiments

Hi ha una cosa que ens fa més mal que bé: és creure que "tot ha de sortir bé", que les coses seran fàcils, que el patiment es pot evitar i que llavors serem més lliures.

EL PATIMENT SEMPRE HI ÉS, QUAN S'ACCEPTA COM A COMPANY DE VIATGE S'OFEREIXEN MENYS RESISTÈNCIES I LLAVORS EL VIATGE ÉS MÉS LLEUGER.


No són necessàriament els altres els que ens provoquen tot patiment. Com que som animals socials és quan estem en contacte amb els altres que poden sortir moltes pors i inseguretats.



PErò és en un mateix la clau, no en l'altre, al que solem donar les culpes.

L'"altre desagradable" és el què ens posa -sense ell ni saber-ho- cara a cara amb les pròpies mancances. Estem en el fons rebutjant una part pròpia, la que pitjor ens fa sentir amb nosaltres mateixos.


En comptes de seguir negant aquesta pròpia "part lletja" cal ser valents , mirar-la fit a fit i tenir el ferm desig i voluntat d'acceptar-la ; llavors posar-nos a fer quelcom al respecte, amb molta paciència.


Bé, com sempre és el meu punt de vista subjectiu i humil , el moment que em ronda interiorment.


Sufrimientos

Hay algo que nos hace más mal que bien: es creer que todo tiene que salir bien, que las cosas serán fáciles, que el sufrimiento se puede evitar y que entonces seremos más libres.

EL SUFRIMIENTO SIEMPRE ESTÁ, CUANDO SE ACEPTA COMO COMPAÑERO DE VIAJE SE OFRECEN MENOS RESISTENCIAS Y ENTONCES EL CAMINO ES MÁS LIGERO.

No tienen porqué ser los demás los que nos provocan sufrimiento. Como somos animales sociales es cuando estamos con los demás que pueden surgir muchos miedos e inseguridades.

Pero es uno mismo la clave, no el otro al que solemos dar las culpas.

El "otro desagradable" es el que nos pone -sin él ni saberlo- cara a cara con los propios déficits. Estamos en el fondo rechazando una parte propia, la que peor nos hace sentir con nosotros mismos.

En vez de seguir negando esta "propia parte fea" hace falta ser valientes, mirarla fijamente a los ojos y tener el firme deseo y voluntad de aceptarla; y entonces ponernos a hacer algo al respecto, con mucha paciencia.

Como siempre este es mi punto de vista subjetivo y humilde, el momento que me ronda interiormente.

dimecres, 18 de març de 2009

Fent camí


QUI PORTA A QUI?

QUIÉN LLEVA A QUIÉN?

dilluns, 16 de març de 2009

Primera Festa d'aniversari




petitona:

Et vas llevar de la migdiada; abans d'anar a dormir només érem
les tres a casa...

Fas aparició : estava ple de gent i... una relacions públiques nata: com si res, en el teu element. Per a cada convidat somriures i alegria.

Tranquil.la i dinàmica, amunt i avall saludant a tothom però a la teva bola.

Els teus amiguets del veinat, tot de família i amistats de les mames, "tietes" que t'han anat fent de la seva pròpia família.

Gran pastís de xocolata: mmm com et va agradar!

La primera festulina de la més bonica de la casa.
Regal per a totes!!!!

diumenge, 15 de març de 2009

Adéu hivern


Hi ha un gran espai en mi
preparat pel silenci,
els dies llargs de sol i brisa
els passejos a la natura en llibertat.

El llarg hivern ja se'n va,
s'obren noves portes a l'alegria.

Hay un gran espacio en mi preparado para el silencio, los largos días de sol y brisa, los paseos a la naturaleza en libertad.
El largo invierno ya se va, se abren puertas nuevas a la alegría.

dijous, 12 de març de 2009


M'agrada la gent que es mira la gent amb bons ulls.
Que no va amb la desconfiança per davant, malgrat li hagin fet mal abans, finsitot moltes vegades.
Però sap donar oportunitats, i mirar amb aquella mirada neta de quan comences de zero, quan els rencors no poden amb les ganes de viure amb gust.
M'agrada qui dóna oportunitats, i un vot de confiança a quasi tothom.
El qui sap aprendre de la més humil de les persones, i no es considera ni per sobre ni per sota. Dóna, dóna i dóna.

(Aquest text està inspirat entre una poca gent que conec, entre ells tu: Carme.)


Me gusta la gente que mira a la gente con buenos ojos.
Que no va con la desconfianza por delante, a pesar de que le hayan hecho daño antes, incluso muchas veces.
Pero sabe dar oportunidades y mirar con esa mirada limpia de cuando empiezas de cero, cuando los rencores no pueden con las ganas de vivir con gusto.
Me gusta quien da oportunidades, y un voto de confianza a casi todos.
El que sabe aprender de la más humilde de las personas y no se considera ni por encima ni por debajo. Da, da y da.

(Este texto está inspirado en una poca gente que conozco, entre ellos tú Carme)

dimecres, 4 de març de 2009

TORO vaca



Situacions difícils a afrontar

Primer vull mirar-les cara a cara, acceptar que determinades coses són d'aquella manera, per molt que faci mal reconèixer-ho per fi. Pot portar temps posar-li nom.

Aconseguida la valentia de mirar el problema de front, i no d'esquivar-lo ni dir-n'hi un nom fals que no sigui tan dolorós, llavors vindrà el pas següent.

El de fer front a la situació. Abans d'actuar al respecte la tasca de buscar la manera. No és fàcil; cal pensar estratègies, mirar la forma...

Conèixe'm i, si es tracta de quelcom amb algú, fer l'esforç de conèixer'l, pensar en possibles reaccions. I fer-se forta davant l'afrontament de la situació a millorar; hi ha la probabilitat de que certes coses desagradables vinguin en conseqüència d'estar actuant.

Però cal apostar per no amagar el cap sota terra,
la vida té proves dures, però m'agrada anar pensant, buscant i tirar endavant contra allò que m' oprimeix.
Em farà finalment més forta i segura, i per tant també més lliure.
Ara: es passa malament!!!


Com definiria algú proper: "MORIR MATANT"

dilluns, 2 de març de 2009

Rubianes...nostàlgies

Feinejo;
el Rubianes xerra de fons -li fan un homenatge a la tv-
la Nora davant la pantalla imitant-lo, monòleg paral.lel



(...recordo quan érem al teatre veient "La sonrisa etíope", humor "punyetero", pícaro i bells paisatges etíops... Era pocs dies abans que se sabés que estava fotut; tu donaves patades a la panxa, la mama tenia contraccions i pensàvem que hauríem de sortir de l'espectacle corrents, de part...)



...tarda finalment
nostàlgica i entranyable.


Enyorarem aquesta persona tan vital, lliure i divertida,
no hi ha dret... sovint no mires quan t'emportes la gent, i si encara tenia mil projectes i somnis per a fer realitat....

diumenge, 1 de març de 2009

El curioso caso de Benjamin Button



Després de veure i gaudir d' aquesta pel.licula, unes quantes coses en les que m'ha fet pensar:

el pas del temps ho pot quasi tot


hi ha sentiments que ni la mort pot destruir

Què és el temps???

Jo em sento igual a mida que passen els anys però el cos va canviant, igual que el de la gent del volt i tot el què hi ha; canvia el cos i algunes coses en la forma de ser, de pensar malgrat poden ser imperceptibles; tots ens fem grans, i al final -si hi ha sort en la majoria dels casos- arribem a vells. Canvien els paisatges, els llocs, tot. "En el canvi hi ha la permanència", deia el filòsof (Heràclit, eres tu?)

Cada cop m'adono que hi ha molta més gent jove que jo i menys gent més gran.


Val la pena exprémer cada minut.

D'un moment a l' altre tot pot canviar molt, radicalment. El fer o deixar de fer alguna cosa en un moment determinat, el dir o no dir, demostrar o no, per insignificant que pugui semblar a vegades pot canviar radicalment quelcom de les nostres vides.

Si tenim sort, un dia morirem de vellesa, havent gaudit d'un munt de sensacions noves, diferents, apassionants. Havent triat els camins que ens semblaven millors, conegut i estimat molta gent, molta de la qual desapareixerà abans que nosaltres, i molta d'altra que ens sobreviurà.

Està més a les nostres mans del què pensem l'haver pogut experimentar una vida plena.
Quins beneficis aporta viure sentint-se víctima de l'exterior? Paga la pena viure autocompadint-se quan el preu que es paga és amargar-se la vida i deixar-la passar?

La intel.ligència crec que ha de servir per a aprendre a simplificar: trobar així el sentit positiu del què ens passa (tot i que a vegades es fa dur d'"aguantar el tipus" en segons quines situacions); però a vegades és més fàcil o aparentment beneficiós per segons qui recrear-se en el "quina mala sort que tinc" en comptes de fer front al què realment hi ha: la capacitat de ser valents i agafar el timó.