Avui aquest blog fa un any. Per aquest motiu llegia els posts inicials i he conclòs que m'agraden, i quan ara els repassoo em transporto a una època que en certa manera em sembla ja molt allunyada, noto alguns canvis forts que he experimentat degut a circumstàncies vitals.
Cada post va ser triat amb molta cura, fet amb ganes de transmetre el gust per la lectura, el cinema, la música, els bons i mals moments, les emocions sense embuts, la maternitat, l'amor, l'amistat,... En un modest viatge per a compartir i alhora anar més enllà del què diran els altres, mostrar i mostrar-se, en companyia sobretot de la meva gent.
Cada post va ser triat amb molta cura, fet amb ganes de transmetre el gust per la lectura, el cinema, la música, els bons i mals moments, les emocions sense embuts, la maternitat, l'amor, l'amistat,... En un modest viatge per a compartir i alhora anar més enllà del què diran els altres, mostrar i mostrar-se, en companyia sobretot de la meva gent.
D'altra banda he estat pensant en el nou post que volia escriure. En coses que em ballen pel cap.
Una d'elles és el fet que és fàcil deixar-se dur per les circumstàncies, pel voltant, per la gent que tenim aprop, per les demandes externes en definitiva. No ens n'adonem i podem estar actuant sovint per allò que se suposa que hem de fer, que els altres ens atribueixen que anhelem.
Però, on queda allò que dins nostre, de forma salvatge i inconeguda, brota i vol sorgir, i ni ens aturem a mirar? "Què vull? Què desitjo? Què necessito realment?". Tornar a fer-se les interessants preguntes que poden dur a una vida més sincera amb la pròpia manera de ser, l'autèntica, la no condicionada.
Sento que la resposta cal escoltar-la, tenir-ne cura i fer-la realitat en la mesura que es pugui. No fer-ho penso que és una manera d'anar en contra de la pròpia natura, de la necessitat que sempre es perd quan es prioritza allò que té a veure amb l'entorn, amb les circustàncies, amb el que ve però que realment no és anat a buscar per nosaltres.
En aquestes coses i d'altres navego aquests dies... de més hores pròpies per a pensar, llegir...
La imatge és de la flor "Hoya carnosa" o coneguda de forma comú com a flor de nàcar o flor de porcellana. La foto és feta per "Anastacia", da la pàgina "Arte y fotografía".
Una d'elles és el fet que és fàcil deixar-se dur per les circumstàncies, pel voltant, per la gent que tenim aprop, per les demandes externes en definitiva. No ens n'adonem i podem estar actuant sovint per allò que se suposa que hem de fer, que els altres ens atribueixen que anhelem.
Però, on queda allò que dins nostre, de forma salvatge i inconeguda, brota i vol sorgir, i ni ens aturem a mirar? "Què vull? Què desitjo? Què necessito realment?". Tornar a fer-se les interessants preguntes que poden dur a una vida més sincera amb la pròpia manera de ser, l'autèntica, la no condicionada.
Sento que la resposta cal escoltar-la, tenir-ne cura i fer-la realitat en la mesura que es pugui. No fer-ho penso que és una manera d'anar en contra de la pròpia natura, de la necessitat que sempre es perd quan es prioritza allò que té a veure amb l'entorn, amb les circustàncies, amb el que ve però que realment no és anat a buscar per nosaltres.
En aquestes coses i d'altres navego aquests dies... de més hores pròpies per a pensar, llegir...
La imatge és de la flor "Hoya carnosa" o coneguda de forma comú com a flor de nàcar o flor de porcellana. La foto és feta per "Anastacia", da la pàgina "Arte y fotografía".
