divendres, 22 de març del 2013

Jutges o flexibles?

Tens raó, som persones constantment canviants, en certa forma no som ben bé la mateixa persona ahir, que avui, que demà, en les diferents situacions en les que ens anem trobant, segons amb qui ens relacionem, segons l'estat d'ànim, les experiències viscudes aquell dia,.... Som persones amb petites parcel.les en cada una de les quals actuem d'una forma concreta i força irrepetible. No és el mateix  el "Pepet pare", que el "Pepet company de feina", que el "Pepet amic", etc. Mai es donen ben bé els mateixos factors per a poder dir que actuem sempre igual.





Vist així doncs, el canvi en els éssers humans és constant, modifiquem en funció de molts factors la forma d'actuar i fins i tot de ser. Les persones som l'oposat a estàtiques. Això m'agrada de pensar-ho així. M'atrau molt la idea de ser modelables, plàstiques -que no implica necessàriament ser manipulables- de tenir una gran capacitat per a poder millorar coses, si ens ho proposem fermament i ens hi apliquem amb constància i prou motivació. I és un fet que en som.

D'altra banda, i tenint en compte el dit fins ara, no es pot jutjar una persona per quelcom que faci aquesta, i posar-li una etiqueta global. No s'hauria de fer. Tampoc a un/a mateix/a. Si t'equivoques no pensis que no vals res, pensa que ho has fet malament. I tothom és falible, o a cas coneixem algú que no s'equivoqui, una i mil vegades? Igualment per a terceres persones. Per gran que sigui l'errada comesa, no es pot "desterrar" ningú de per vida, o a mi em sembla que en aquest sentit seria bo ser més flexibles.

A què ve tanta arrogància quan ens veiem superiors als altres? O tant automenyspreu quan ens sentim inferiors?

Quant més desterrats tingui els judicis absoluts, més amplitud de mires, més apertura al món.

Segurament molts grans absolutismes a escala més global comencen per personalitats molt rígides, persones que n'exclouen radicalment a d'altres, degut a pors, estereotips, incapacitats ,...
Vàries d'aquestes reflexions les dec a la conversa d'ahir amb la Natalia. Gràcies!
La imatge és d'una escultura de Joan Priego. 

dimarts, 19 de març del 2013

Idealismes, armes de doble tall



Fa dies que li vinc donant voltes. Mai havia mirat aixi tan d'aprop els idealismes, o ideals potser per ser més precisa, d'aquesta forma. Però no els ideals socials, ara parlo dels personals. D'aquelles coses que un/a va construïnt en avançar, fites, però també aquelles idees preconcebudes i que pel sol fet de pensar-les les donem per vàlides, lògiques, veritables. El que els cognitius-conductuals en diuen o diem "pensaments erronis", també hi ha els "pensaments automàtics", en molts casos. En pensar-los ens fan sentir malament. Però són tan inconscients, ràpids, que només deixen l'estela de l'emoció que no saps d'on surt.( O bé l'emoció porta cap a aquest tipus de pensament, però aquest ja seria un altre debat...)
 Sí , ens els creiem, està estudiat que tothom en té i que en dubta poc o gens fins que no coneix que existeixen, de forma intuitiva o bé des d'una aproximació més racional...

D'altra banda però, hi ha els ideals o creences que ajuden a tirar endavant, les creences que,veritables o no, ens fan sentir que podrem solucionar, millorar, avançar. Projectem en el nostre  futur allò somiat, allò que volem ser de grans, el que també socialment ens ha anat calant que fa feliç a la gent, malgrat potser sigui mentida, o no generalitzable a la majoria, o no aplicable a una mateixa.


Però fins a quin punt algunes idees que creiem que ens ajuden, en realitat no ens estan enverinant ?

Com desitjar tenir la família ideal. Es totalment inconscient però ben incorporat en molts  casos. Segurament les pel.lícules americanes tenen molt la culpa d'aquest idealisme vers la família. Un gran número de germans, parents, el pare i la mare units malgrat vents i marees, els germans fent pinya, amics allà, un poti.poti de penya que al final s'ajuda i s'hi pot comptar. I quan aquesta cosa ideal no es compleix. Ai! Quants de dolors per a molta gent! Que ho preguntin a molts per Festes de Nadal. El dolor que aquestes causen té molt a veure amb el contacte amb la realitat, tan i tan diferent de totes aquestes pel,lícules (i no pel.lícules) emmetzinades.

Ara miro més amb lupa allò que sempre havia vist, en el meu propi camí, com quelcom que m'ajudava a lluitar pel que somio. Ull amb el que somiem, doncs també en no tenir-ho, pot causar un gran dolor a dins, que ni sabem d'on ve...

divendres, 8 de març del 2013

Canto i ballo malgrat plogui


Vet aquí una de les escenes del cinema que més em connecta amb la felicitat de viure. Deixada anar. Malgrat els problemes, convivint amb ells amb un somriure sempre que sigui possible. Posar la salsa del bon humor i el pebre de l'humor positiu en fer el major número de coses possible.

I en aquesta línia, em venen al cap vàries persones que porten incorporat aquest antídot i allà on van fan que el seu entorn estigui animat tot i que passin, com tothom, moments de tot tipus. Sempre tenen a punt la sàvia visió humorística de les coses i arrenquen somriures fins i tot a la gent més seriosa. Són mags en el dia a dia.

diumenge, 3 de març del 2013

Els temps

M'havia promès a mi mateixa avui anar a dormir a una hora decent, les 23h com a molt, i aquí estic, fent just tot el contrari...al matí de nou maleïré la meva inconsciència i eufòria noctàmbules.
Però és que els moments nocturns són únics, silenciosos, espaiosos, un tresor, vaja; una creuria que no té obligacions, mil coses a solucionar cada dia, és com un petit oasi que sempre vull allargar més i més.


De moments propis, allò que se'n diu propis, només en puc rascar uns pocs al llarg de la setmana, i algun d'aquests es dóna quan a la nit encara tinc un bri d'energia i alguna que altra neurona sembla que vol funcionar.
Aleshores, com  ara mateix, m'agrada fer volar el pensament, la imaginació i per què no? la paraula, vers un racó serè on sentir-me jo, la que era, la que no tenia tants compromisos ni horaris, ni dues personetes  meravelloses però esgotadores al meu càrrec, a més d'una feina que cada cop em vol robar més del meu escassíssim temps nocturn.
Recordo la que era anys, molts anys abans de tantes aventures intenses i apassionants.O les que vam ser durant set anys abans de tenir la prole. Fent i desfent plans i aventures, viatjant i sense haver de fixar horaris ni calendaris. Quins temps aquells!!
Vam prendre les decisions correctes i molt i molt meditades, del tot desitjades, amb el fet de voler la maternitat múltiple. Sabíem perfectament a què suposava renunciar. Cada una havia viscut ja una vida pròpia, igual que després vam poder viure una vida pròpia com a parella. Tot i així, no cal dir el que no és: un cop a sobre, el més enyorat és el gran marge de llibertat que ja no torna, almenys en varis anys, quan s'és mare.
Sí, es veu que darrerament el temps i la forma de viure'l, els ritmes, o el fet de tenir un temps per a cada cosa, estan molt presents en el meu cap. 
Seguirem donant voltes i aprenent una mica més cada dia a modular els temps.

divendres, 1 de març del 2013

Prémer el botó de "Pausa"

Segueixo llegint, recreant-me i citant aquí fragments del llibre sobre la lentitud "Del buen uso de la lentitud"( Pierre Sansot, editorial Tusquets) que tinc a la tauleta de nit ben acompanyat d'altres llibres, lectures combinades segons el moment i la capacitat neuronal del mateix...

"Pienso que vivir constituye, en lo que a mí respecta, una oportunidad que no me será concedida una segunda vez: una oportunidad no porque la vida nos haga regalos y porque en una balanza ideal la suma de los placeres sea superior a la de las penas, sino porque valoro a cada momento la suerte que tengo de estar vivo, de acceder cada mañana a la luz y cada noche a las sombras, de que las cosas no hayan perdido su brillo inicial y perciba enseguida el principio de una sonrisa, el principio de una contrariedad en un rostro; en una palabra, de que el mundo me hable.

La vida misma como ondulación, como despliegue, la vida en pequeñas gotas más que como un tornado o un río impetuosos. Una luz más que una fuerza."

Al meu entendre l'autor fa un cant a la vida acceptant que és agredolça, sense mitificar-la, veu que és com és, però que en qualsevol cas ens és donada i cal treure el pilot automàtic que portem i que ens arrossega, i apretar el botó de pausa i de pas a pas, frenar, enlentir i notar sabors, matisos, remors. De nou la crida de la lentitud per a una persona inquieta i impulsiva i ben immersa en la precipitació de la nostra cultura. Per sort, trec el cap de tant en tant i m'aturo a respirar, a vagar, a mirar de retrobar-me.

Petjades mudes









Nota: aquesta imatge me la van mostrar la Nora i la seva millor amiga el dia de la nevada aquí als Tres Turons i i gràcies a elles doncs vaig prendre la foto.