dimarts, 25 d’octubre de 2011

ADELE - Set Fire to The Rain


COM M'AGRADA QUAN UNA CANÇÓ EM DEIXA EMPREMTA, COM AQUESTA!
UN VIATGE RECOMANABLE

dijous, 20 d’octubre de 2011

Passeig per la tardor

Mini caminada entranyable pels volts del poble.
Alegre, fàcil, amb complicitats: la primera caminada amb el petit, la petita que ja no n'és tant, estic admirada de com camina tota ella autònoma, decidida i responsable, plena d'il.lusió d'estar passejant en el paisatge de tardor. Tota una senyoreta, ja ho diem, ja.

De dies tan rodons com aquest n'hi ha pocs, per això es gaudeixen tant més.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Zapatero a tus zapatos!


Moltes vegades m'he perdut pels suposats camins de la ment d'altres: allò de pre-suposar, imaginar, quedar-me atrapada en segons quines actituds xocants de gent del meu volt a la que desconeixia força. Eren personatges als que idealitzava, temia,.. en definitiva feien néixer en mi certs prejudicis, recel, admiració...

Bé, sento que això va canviant, ara em cal no fer crítiques tan agosarades sobre la gent, i menys si es tracta de persones "noves" per a mi. I és que abans creia molt més en les primeres impressions com a indicadors clars de la forma de ser de qui em trobava. "Em cau bé" o no, molta vehemència i energia malgastada. Una qüestió de pell... Fins i tot sé que en força ocasions no m'equivocava, notava que de certes persones millor mantenir-se'n ben lluny, i encara m'hi mantinc a distància d'algunes d'elles.

En el present però, intento fixar la mirada a més profunditat i llarg plaç de conèixer algú, d'entendre motius d'actituds que volen parlar d'una cosa i en realitat en poden amagar unes altres de ben diferents. Miro de copsar els molts i diversos llenguatges que hi ha, cada persona té els seus codis, alguns són allunyats als que jo conec, però no per això pitjors, o millors.

També cada cop estic més convençuda de que les coses s'han de viure en primera persona per a poder opinar. Hi ha experiències que quan li toquen a un altre tenim claríssim què faríem i què fa malament fulanet, menganeta, però després quan em passen a mi... ui! Com canvia la cosa! Resulta que de cop entenc aquella persona i la seva circumstància.

Simplisme, quedar-se en les aparences: possiblement és poc intel.ligent. És com assegurar saber com és una casa sense passar de la porta d'entrada. Pots endur-te tantes sorpreses si saps esperar, intentar entrar, observar, interessar-te...

Sento que és millor camí per a tothom no jutjar si es pot evitar. Cadascú a les seves coses, "zapatero a tus zapatos". Viure, deixar viure. Però això no garanteix que no torni a cagar-la moltes vegades. I tornaré a començar.

divendres, 7 d’octubre de 2011

En suspensió

I el bloc segueix així, en suspensió, dia rere dia, setmana rere setmana, i això que tinc en llista de coses importants a fer el reviure'l. Ja ningú es recorda d'ell, penso. I què? Es la meva petita creació, una gota d'aigua emmig de l'oceà internàutic. Però és meu i m'omple de ganes de seguir, més que suficient.

Em penso que ens tornarem a trobar en aquest punt molt aviat.

Serà cert que cal allunyar-se per reemprendre amb més il.lusió? D'aquesta segona me'n sobra.


La foto és d'aquest cap de setmana, quan l'homenet de la casa es va estrenar amb les farinetes de verdura, tot un emprenedor!!