dimecres, 25 de setembre del 2013

Retalls del viatge al País Valencià III: Les de la Nucía

Elles són tres, comptant la Kiva (la gosseta), les altres dues: la Geles i la Kika. Tres gats a part.
 Aix! Què dir d'aquest bé de Déu de persones conegudes per mi i els nens aquest estiu. La Sandra és amiga de la Geles fa molts i molts anys, des de l'adolescència. I a vegades me n'havia parlat, d'elles , i ensenyat fotos.

En la ruta valenciana varen ser tot un regal: gent d'una generositat aplastant, tot hospitalitat i gran cor, tot senzillesa i alegria, a parts iguals. Ens van obrir les portes de la seva casa com si de família de primera mà es tractés.. A mi allò em va tocar el cor, com aquesta gent que, a part d'a la Sandra, no ens coneixia, ens va tractar. Molt millor que en un hotel, sense esperar res, sense demanar, donant i donant. Jo em sentia a casa seva a gustíssim, com si no fos ni la primera vegada que hi hagués arribat, ni el primer moment que les coneixia. Connexió, això és el que vaig sentir amb aquestes noies des del minut zero i al llarg dels tres o quatre dies que vam ser per allà. Feien els moments compartits allà tots junts ,agradables i divertits ,amb molt bon sentit de l'humor, fresc, gent mentalment sana duent una vida sana, comunitària, en un poble bonic i tranquil, on tothom les coneix i tothom les té en compte.

 Els seus actes de generositat per allà no passen desapercebuts. Com ara, que per ajudar un home gran a ser més feliç abans de retirar-se s'han ofert a organ itzar tots els actes festius de la seva penya durant un any, cosa que implica responsabilitat i una feinada de por. I elles ho fan amb la més gran il.lusió, pel que denoten els seus somriures i explicacions quan narren els reptes que els esperen.

Allà a terres valencianes les festes es viuen com quelcom molt gran, quelcom a pensar i preparar durant tot l'any, en colles que ells anomenen -per terres alacantines- "penyes" i que els fan tenir un grup de gent afí, de pertinença amb el que es senten molt units, fan equip i preparar cada detall per aquelles dates de festes és motiu de xerrades d'hores i dies, fins i tot mesos. i fan vida al carrer, tots junts. 
Per nosaltres els catalans, almenys els que no som de pobles concrets, ens resulta molt sorprenent veure d'aprop com d'organitza tot al voltant de la tradició festiva molt específica de cada poble. I transmeten amb passió als de fora els detalls que caracteritzen els rituals del seu  poble durant festes.

Per acabar-ho d'arrodonir el que ja he dit: la vida al carrer, això és quelcom que a València es fa moltíssim: qualsevol excusa és bona per baixar les taules a baix a les nits de bon temps i entre veïns, amics, colles, etc fan sopars sovint. A vegades cadascú porta quelcom, altres tenen els que cuinen, per festes fins i tot lloguen cuiner/a, segons com. En tots els racons una mica espaiosos pots veure una taula parada i la gent fent gresca a la fresca. Això és molt característic, interessant i atractiu.

Tot el meu agraïment a les de la Nucía, m'ha encantat venir, conèixer-vos i ara us esperem per casa nostra quan vulgueu!!!

divendres, 30 d’agost del 2013

Retalls del viatge al País Valencià II: la Montse a València


Esperit lluitador, abnegada amb les filles, treballadora incansable, discreta i molt independent, són característiques que té. Segur que la seva modèstia no la deixa veure part del molt que és.

La Montse i jo fa ja molts anys (gairebé 20!!!) vam compartir moments vitals d'intensos canvis i sempre la vaig veure -i admirar- amb fortalesa i tota ella immutable vers les coses que li succeien, que solien ser complexes. Silenciós esforç, sense parpellejar, em recordo  volent absorvir quelcom de la seva actitud forta.
Aleshores ella era molt joveneta, més que jo, i tenia ja càrregues familiars, era molt madura (allò que dèiem de la relativitat de l'edat cronològica).

Ara l'he retrobat molts anys després i vist en la seva nova vida, aquesta vida que du és molt més plàcida, com considero que ella mereix. Al costat de qui la sap cuidar- Ha tirat endavant amb allò que s'ha proposat. Ha criat a dues filles magnífiques -cosa de les més difícils per a la vida d' una dona, i més si és en solitari coim anys enrere-. Ella té una creativitat que no coneixia i que potser ella tampoc, la seva llar té florint pels racons creacions que fa: pintures, moblets decorats, ninos que fan en família d'allò més cuco,...

Ha sigut molt emocionant retrobar-nos i sentir que semblava que fos ahir que ens vam veure per darrer cop. I la forma en que tots dos ens heu acollit a tots quatre, amb el detallisme més absolut, tal com a reines i rei.

 La propera trobada ha de ser més llarga i aquí dalt , això sí!!!

Retalls del viatge al País Valencià I: GAndia i el Joan


El Joan l'altre dia, parlant del seu propi pare, deia que en vida no es queixava sinó que era positiu en quasi tots els moments que ell en té record. Sempre vital. Com ell mateix, el fill. 

El Joan veu oportunitats en la majoria de les circumstàncies que se li presenten i pren una part molt activa per a aconseguir els molts somnis que encara té a ple rendiment. Des que el conec, ja fa varis anys, sempre el visualitzo perseguint somnis, molt actiu i implicat en allò que fa, en ajudar, en crear; i perseguint un altre projecte que a mi em feia patir una mica per si no ho assolia: aconseguir una merescuda jubilació plàcida. Un desig que finalment ha pogut acomplir i jo ho he pogut anar a veure al seu costat uns dies a la seva nova llar. 

Sempre penso que l'edat cronològica no és significativa - a no ser que hi hagi greus problemes de salut-. L'edat mental, la d'esperit, és la que compta. Ell és un clar exponent que hi ha gent que sempre serà jove doncs ell tot sencer n'és per dins. I en canvi hi ha persones de curta edat cronològica que semblen ancianes internament, porugues, passives, preocupades per amagar els anys que tenen, acomplexades per la idea de fer-se grans,  diria fins i tot obsessionades sense acceptar aquest pas del temps en sí. Però no saben que l'edat es du en l'actitud vital i aquesta pot ser eternament jove. Com ell. (Jo també em sento una mica així, eternament d'esperit alegre i jove i plena de curiositat i gaudi infantil.)

Ell diu: "He tingut molta sort a la vida", explicant moltíssimes anècdotes de joventut que ho proven. Una altra persona amb la mateixa vida faria una observació totalment diferent o contrària. Però la seva actitud és de que les coses li van bé, de que ell ho propicia, de que ell s'entusiasma amb el que li passa i amb ampliar horitzons, coneixements, tenir sempre nous projectes. I el fet és que ha tingut i té una vida apassionant: aventurera, viatgera, polifacètica, inquieta.

Al final les coses són , com diu la sàvia frase, del color del vidre amb el que es miren. I saber mirar el bo de les coses és no tan sols un do sinó també una qualitat que es pot fer cultivar i créixer, com una planta que primer és minúscula i al final es fa gran, alta, forta. Es pot aprendre a veure les coses amb més amabilitat i benevolència cap a nosaltres i als altres. I a acceptar el que ve com una benedicció, meravelladament. Ell ho fa així pel que explica i observo.

I contagia felicitat i irradia pau. Ara més que mai du la vida que vol i ple de llibertat, transmet la frescura de l'alegria interna i de tenir al cap la millora constant.. Pícaro, coqueto, curiós, tendre. Independent. No tothom als darrers anys de la vida emprendria un camí sol, a un lloc nou i allunyat de la xarxa que tenia, començant de zero. No té por. La por es pot fer marxar, i ell en sap. Saber veure-la i fer que passi de llarg, no fer-li gaire cas. Com un detall sense importància en un camí ple de reptes  i coses interessants a aprendre.

Amb ell hem rigut a dojo, sense poder parar, de les moltes situacions a vegades estressants amb les criatures, de les batalletes, de cada cosa que ha anat succeïnt i que hem pres amb el millor dels somriures, com a fets que ens han omplert de complicitat i per tant unit més. Tots cinc com cinc criatures hem viscut noves aventures sense moure'ns de la seva ciutat.

I hem irradiat felicitat.

Gràcies Joan per la teva hospitalitat, cuidados, amor i eterna joia!!! T'estimem!!!

dimecres, 28 d’agost del 2013

L'aquí i ara en la pràctica del mindfullness de la mà de Thich Nhat Hanh







Gràcies a una amiga que em va passar aquest vídeo que adjunto, he pogut gaudir i aprendre una mica més sobre coses essencials per a mi.

Ja havia parlat en alguna entrada més antiga del terme "mindfullness" , traduible com la pràctica de l'atenció plena. Bé, doncs, el document és una sàvia xerrada del monjo i poeta zen Thich Nhat Hanh al respecte.

Ell parla de que estar a l'aquí i ara mitjançant la pràctica de l'atenció plena no és fàcil ja que implica estar una estona sense fer res més que centrar-se en la pròpia respiració, el cos, endinsar-se en els propis estats mentals i físics. Ell destaca però que el fet de realitzar-la permet estar en contacte amb el benestar i amb el malestar en tota la seva magnitud , que sempre hi són malgrat pensem que vindran en un futur, també permet fomentar l'esperança en el futur.

També, i amb estil serè i del tot humil, descriu que practicar l'atenció plena és estar en contacte amb els aspectes meravellosos de la vida, com la nostra respiració, com la perfecció i miracle que és tenir i valorar el nostre cos: com el fet d'apreciar el no tenir dolor quan no en sentim, com que els propis ulls que funcionin bé, ja que ells són una finestra a la meravella del món, i la grandesa que és tenir un cor que vagi bé i abraçar-lo amb la pràctica. I la importància de cuidar i no posar-li més difícil al nostre cor (fumant, bebent, menjant insanament,...), que no hi pensem però que està sempre treballant amb extrema precisió, dia i nit, per al nostre benestar.

I gràcies a la pràctica del mindfullness fer una bon consum a nivell de l'alimentació; poder notar quins aliments són bons per a mi, en quina quantitat per a que el meu cos segueixi funcionant bé.
Nodrir-se i sanar-se, utilitzant el contacte ple amb el benestar com a via.

Poder saber observar, reconèixer, acceptar i abraçar també les coses negatives pròpies i les del nostre entorn: enfado, por, tristera, dolor, no deixant que aquestes ens dominin i sense sentir-se'n víctima.


Totes aquestes i algunes més són les coses que diu aquest savi. Molt per a aprendre!! Practicant.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Sobre les emocions positives



Avui vull parlar d'emocions positives com: l'alegria, la serenitat, la il.lusió, la gratitud, l'amor, la curiositat o interès, l'esperança, la satisfacció, la diversió, la inspiració,...
 
Els estudis de psicologia sobre les emocions parlen d'uns clars avantatges  d'experimentar aquest tipus d'emocions positives, però d'una manera que pugui sorgir natural, no forçada (quina dificultat forçar l'aparició de l'alegria, l'amor,...!!). Sense descuidar que  les emocions negatives també compleixen funcions molt útils i del tot necessàries quan són adaptatives, i lluny de les teories extremadament positivistes que pràcticament "obliguen" a ser feliç i atribueixen a la persona que es pot ser feliç en tot moment si un vol. Aquestes teories són perilloses i fan més mal que bé doncs no són realistes.

Cal acceptar que hi ha emocions negatives i positives, però de forma natural i sempre que es pugui, si es pot fomentar el sentir una mica més sovint les segones ajuda a viure amb millor qualitat.

Us deixo unes suggerències de Marsha Linehan (2003):

 1) Construir experiències positives. 
 2) Posar-se metes que signifiquin aconteixements positius i treballar en la   consecució dels mateixos.
 3) Atendre les relacions personals.
 4) Fer front a les dificultats, no evitar-les.


 
 
I per acabar de completar aquesta informació, aquí tenim el que els autors experts sobre el tema diuen d'aquest tipus d'emocions:

1)      Ajuden a emmagatzemar repertoris de pensaments, reaccions i altres recursos que són necessaris en moments crítics.
2)      Permeten un funcionament cognitiu flexible, més predisposat al canvi i a assimilar i incorporar noves aportacions.
3)      Pensament i emoció s’influeixen i potencien recíprocament cosa que afavoreix una més adient presa de decisions perquè s’han descobert més alternatives.
4)      Inhibeixen les emocions negatives i desfan els efectes fisiològics que aquestes provoquen.
5)      Augmenten d’energia, entusiasme i disponibilitat per a fer front a nous reptes.
 
 
Emocions com l’amor o la tendresa activen el sistema nerviós parasimpàtic afavorint un estat de tranquil.litat i satisfacció que ajuden a la convivència.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Vallparadís

Llac de Vallparadís (Terrassa), imatge extreta de google.
 

Sento el meu cos volar per tota la vastíssima llargada d'aquest parc, com els milers d'ocells que constantment el creuen i l'habiten.
 
Està ple de verdor d'humida aroma, racons infantils -àrees per a nens arreu-, torrents que li donen un aspecte mutant a cada tram, algun que altre escenari per a concerts i obres teatrals, zones especialment adients per a anar en bici, patinar, fer el ronso, banyar-se,.... A part dels molts animals que en frueixen, també hi ha persones de les edats més variades fent-ne usos múltiples: els dels gossos fan una àmplia xarxa social amb samarretes que en parlen i tot, esportistes ancians amb equipament de trekking, adolescents en bicicleta (tres en una fins i tot!), corredores i corredors ben entrenats suant la gota gorda, parelles en els bancs absortes en les seves coses, amistats arreglant el món. I mooltes altres varietats possibles de combinatòria de gent -molta!!- i tanmateix amplitud d'espai, gens de sensació de massificació.
La Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Foto de google.

I el camí sinuós o ampli, freqüentat o tranquil, a estones, ignora similars detalls d'humanitat, segur del seu trajecte, enamorat de sí mateix per la bellesa, la pau, l'harmonia en cada metre dels més de tres quilòmetres del seu recorregut de punta a punta.

El parc de Vallparadís és de les millors coses que he vist fer en una ciutat, aprofitant torrenteres abans brutes i descuidades per la població. Una ciutat , més concretament el seu nucli o centre, en constant procés de cirurgia estètica que ha donat, al meu veure, bons resultats, deslliurat de cotxes i amb carrers peatonals arreglats. I encara més: la clau ha sigut la construcció, cura i millora constant d'aquest pulmó immens que la creua tota i la posa en contacte arreu amb el més fonamenal: la natura.

diumenge, 28 de juliol del 2013

Passions infantils estiuenques

Potser perquè aquests dies, gràcies a l'ajuda de la meva mare, també tinc moments de desconnexió del rol maternal, puc gaudir més encara de les moltes estones amb els petitons -i reis- de la casa. Aquests que tot ho viuen amb la intensitat de la novetat vital.
 
Com el Martí ahir veient passar cada tren de davant de casa d'uns amics una i mil vegades, tal com si fos el primer cop cada un, amb il·lusió desbordada i anunciant-ho als quatre vents. Va acabar aconseguint que molts dels convidats de l'event el pugessin a coll per a observar cada recorregut ferroviari apassionadament, acompanyat de molts somriures.
 
O com tots dos al llarg del dia d'avui banyant-se a la piscineta de goma instal·lada a la terrassa, gaudint-la com si es tractés d' una piscina olímpica.

 
De fet aquesta escena em porta a la de mi mateixa quan tenia l'edat de la Nora, en un balconet d'un metre quadrat i gaudint del mateix tipus de bany, segura de que res hi havia de més interessant a la vida per a fer.
 
La passió infantil pot ser tant positiva com igual de desmesurada però en negatiu quan quelcom no va com els menuts esperaven. Aleshores el món sembla enfonsar-se sota els seus peus i els has d'agafar ben fort per a que es puguin convèncer de que aquell fet no farà que s'acabi l'univers. (No tan allunyat de com som els adults, de fet. No cal oblidar que quan es trenquen les nostres previsions i plans ben elaborats, ploraríem i ens tiraríem a terra com criatures si no tinguéssim cert sentit del ridícul.).
 
Aquest estiu, ben mirat, es presenta més que interessant amb aquesta parella de meravelles que tenim per casa, amb edats suculentes per a assaborir-los de ben aprop!!!