dissabte, 26 de febrer de 2011

Tres espelmes

Érets un nadó menut i de son plàcida. Fa tres anys estaves abrigadeta al llitet de la clinica, amb ulls orientals i actitud zen. Una emoció intensíssima recorria el meu cos de dalt a baix en tot moment en aquells primers dies de cuidar-te. Recordo el sentiment de que , de sobte, no creia que la vida hagués tingut lloc abans sense tu, la teva importància i existència omplien i omplen cada racó.

Ara, transcorreguts aquests anys, bufaràs ja tres espelmes i veurem, com cada dia, que t'has convertit en una nena més gran, lluny de ser un bebito; que prens decisions, et fas entendre molt bé, amb gest enèrgic, mirada clara i activitat quasi permanent. Entonaràs alguna cançó de les teves, d'aquelles amb les que alegres tot l'autobús ple de gent del barri cada matí. Agafaràs algunes de les teves titelles i farem que xerren com descosides, comentant la jugada.
Nosaltres, amb ulls badats, no podrem seguir el ritme dels teus canvis i progressos.

Intentarem com sempre ser al teu costat perquè ens necessites, tu, que defenses amb vehemència la teva autonomia, tu que no acabes d'entendre aquest entorn de canvis, sensible i a vegades ferida i rebel per ells. Intentarem explicar-te'ls.

Hem de seguir fent tot el possible per donar-te el que notem que et cal , per molt que a vegades sigui difícil d'endevinar en el teu gest geniüt.

Acompanyar-te, dedicar-te tot el temps i atenció possibles, que ens notis ben properes i sempre a punt de donar-te amor i seguretat, no pretenem fer ni més ni menys.

Criar-te és l'experiència més intensa i bonica que pugui sentir.

Fer Molts Anys Feliços, Nora del meu cor!!!!!!!!!!

dijous, 24 de febrer de 2011

Vents de canvi


Aquests darrers dies el meu cap va fent els seus càlculs i hipòtesis sobre el radi d'acció que em concedirà el metge dilluns quan presumiblement em doni la "llibertat vigilada"... Em podré moure per casa ja? I sortir del pis? Potser allunyar-me de la nostra illa cases? O fins i tot... em deixarà anar més enllà, fins els límits del barri o de la ciutat???


Noto que m'està passant quelcom estrany ...


Serà que em creixen ales??

diumenge, 13 de febrer de 2011

Tastet cinematogràfic





En aquesta temporada he fet la més gran marató de visualització de pel.lis de la meva vida. En mencionaré algunes que són les que considero que val més la pena de recomanar.

La que m'ha fet riure més ha sigut "Los Seductores" (França, 2010), dirigida per Pascal Chaumell i protagonitzada per Romain Duris i Vanessa Paradís.

Les més emotives i amb missatge molt humà: "Mis tardes con Margeritte" (França, 2010), dirigida per Jean Becker i protagonitzada per Gerard Depardieu i Gisèle Casadesus. L'altra és "Yo, también" (Espanya, 2009), dirigida per Álvaro Pastor i Antonio Naharro i actuen Lola Dueñas i Pablo Pineda fent uns papers excepcionals. És una gran pel.lícula que reflexiona sobre les discapacitats.

La que m'ha fet viatjar a un dels meus destins favorits pendents: "New York, I love you" (EEUU, 2009) feta de curts dirigits per coneguts directors i actors. Per qui li apassioni aquesta ciutat i li agradés l'anterior feta en el mateix format: "París, je t'aime".

Amb la que més he patit i que atrapa de forma malaltissa i torturadora ha sigut "Hard Candy" (EEUU, 2005) un thriller psicològic "espelusnant" però que en el meu cas no vaig poder deixar a mitges. Els protas són Ellen Page (l'actriu és tot un personatge en ella mateixa) i Patrick Wilson.

I per anar acabant una de temàtica lèsbica que està bé rotllo romàntic, còmic, lleuger per a passar una bona estona, i amb actrius de l'estil "The L World" titulada "I Can't Think Straight" (Anglaterra, 2008), dirigida per Shamim Sarif. Les protagonistes són Lisa Ray i Sheetal Sheth.

Bon appétit!!

dimecres, 9 de febrer de 2011

Dimecres al sol



Avui una novetat excepcional, he començat una nova i prometedora pràctica semi-estirada a la tumbona: solàrium natural per a la cara, la panxona i els peus.

A dins la peixera que és casa meva a penes hi entra la brisa ni es pot ensumar res d'interessant.

M'he dedicat a flairar l'aire fresc, les olors de les restes d'hivern, les notes de llenya d'alguna xemeneia no gaire llunyana barrejades amb la humitat matinera. S'endevinava l'aroma de terra fresca del parc, em podia imaginar les fulles dels arbres tremolant amb les pessigolles del vent.

Sense les olors naturals que circulen per l'exterior, falta alguna cosa essencial.

Sense l'aire i el solet que aquest matí redescobria em faltava energia vital, i me'n penso saciar ara que puc fer els matins al sol.

La foto és meva, Berguedà estiu de 2010