Retalls del viatge al País Valencià III: Les de la Nucía

Elles són tres, comptant la Kiva (la gosseta), les altres dues: la Geles i la Kika. Tres gats a part.
 Aix! Què dir d'aquest bé de Déu de persones conegudes per mi i els nens aquest estiu. La Sandra és amiga de la Geles fa molts i molts anys, des de l'adolescència. I a vegades me n'havia parlat, d'elles , i ensenyat fotos.

En la ruta valenciana varen ser tot un regal: gent d'una generositat aplastant, tot hospitalitat i gran cor, tot senzillesa i alegria, a parts iguals. Ens van obrir les portes de la seva casa com si de família de primera mà es tractés.. A mi allò em va tocar el cor, com aquesta gent que, a part d'a la Sandra, no ens coneixia, ens va tractar. Molt millor que en un hotel, sense esperar res, sense demanar, donant i donant. Jo em sentia a casa seva a gustíssim, com si no fos ni la primera vegada que hi hagués arribat, ni el primer moment que les coneixia. Connexió, això és el que vaig sentir amb aquestes noies des del minut zero i al llarg dels tres o quatre dies que vam ser per allà. Feien els moments compartits allà tots junts ,agradables i divertits ,amb molt bon sentit de l'humor, fresc, gent mentalment sana duent una vida sana, comunitària, en un poble bonic i tranquil, on tothom les coneix i tothom les té en compte.

 Els seus actes de generositat per allà no passen desapercebuts. Com ara, que per ajudar un home gran a ser més feliç abans de retirar-se s'han ofert a organ itzar tots els actes festius de la seva penya durant un any, cosa que implica responsabilitat i una feinada de por. I elles ho fan amb la més gran il.lusió, pel que denoten els seus somriures i explicacions quan narren els reptes que els esperen.

Allà a terres valencianes les festes es viuen com quelcom molt gran, quelcom a pensar i preparar durant tot l'any, en colles que ells anomenen -per terres alacantines- "penyes" i que els fan tenir un grup de gent afí, de pertinença amb el que es senten molt units, fan equip i preparar cada detall per aquelles dates de festes és motiu de xerrades d'hores i dies, fins i tot mesos. i fan vida al carrer, tots junts. 
Per nosaltres els catalans, almenys els que no som de pobles concrets, ens resulta molt sorprenent veure d'aprop com d'organitza tot al voltant de la tradició festiva molt específica de cada poble. I transmeten amb passió als de fora els detalls que caracteritzen els rituals del seu  poble durant festes.

Per acabar-ho d'arrodonir el que ja he dit: la vida al carrer, això és quelcom que a València es fa moltíssim: qualsevol excusa és bona per baixar les taules a baix a les nits de bon temps i entre veïns, amics, colles, etc fan sopars sovint. A vegades cadascú porta quelcom, altres tenen els que cuinen, per festes fins i tot lloguen cuiner/a, segons com. En tots els racons una mica espaiosos pots veure una taula parada i la gent fent gresca a la fresca. Això és molt característic, interessant i atractiu.

Tot el meu agraïment a les de la Nucía, m'ha encantat venir, conèixer-vos i ara us esperem per casa nostra quan vulgueu!!!

Retalls del viatge al País Valencià II: la Montse a València

Esperit lluitador, abnegada amb les filles, treballadora incansable, discreta i molt independent, són característiques que té. Segur que la seva modèstia no la deixa veure part del molt que és.

La Montse i jo fa ja molts anys (gairebé 20!!!) vam compartir moments vitals d'intensos canvis i sempre la vaig veure -i admirar- amb fortalesa i tota ella immutable vers les coses que li succeien, que solien ser complexes. Silenciós esforç, sense parpellejar, em recordo  volent absorvir quelcom de la seva actitud forta.
Aleshores ella era molt joveneta, més que jo, i tenia ja càrregues familiars, era molt madura (allò que dèiem de la relativitat de l'edat cronològica).

Ara l'he retrobat molts anys després i vist en la seva nova vida, aquesta vida que du és molt més plàcida, com considero que ella mereix. Al costat de qui la sap cuidar- Ha tirat endavant amb allò que s'ha proposat. Ha criat a dues filles magnífiques -cosa de les més difícils per a la vida d' una dona, i més si és en solitari coim anys enrere-. Ella té una creativitat que no coneixia i que potser ella tampoc, la seva llar té florint pels racons creacions que fa: pintures, moblets decorats, ninos que fan en família d'allò més cuco,...

Ha sigut molt emocionant retrobar-nos i sentir que semblava que fos ahir que ens vam veure per darrer cop. I la forma en que tots dos ens heu acollit a tots quatre, amb el detallisme més absolut, tal com a reines i rei.

 La propera trobada ha de ser més llarga i aquí dalt , això sí!!!

Retalls del viatge al País Valencià I: GAndia i el Joan

El Joan l'altre dia, parlant del seu propi pare, deia que en vida no es queixava sinó que era positiu en quasi tots els moments que ell en té record. Sempre vital. Com ell mateix, el fill. 

El Joan veu oportunitats en la majoria de les circumstàncies que se li presenten i pren una part molt activa per a aconseguir els molts somnis que encara té a ple rendiment. Des que el conec, ja fa varis anys, sempre el visualitzo perseguint somnis, molt actiu i implicat en allò que fa, en ajudar, en crear; i perseguint un altre projecte que a mi em feia patir una mica per si no ho assolia: aconseguir una merescuda jubilació plàcida. Un desig que finalment ha pogut acomplir i jo ho he pogut anar a veure al seu costat uns dies a la seva nova llar. 

Sempre penso que l'edat cronològica no és significativa - a no ser que hi hagi greus problemes de salut-. L'edat mental, la d'esperit, és la que compta. Ell és un clar exponent que hi ha gent que sempre serà jove doncs ell tot sencer n'és per dins. I en canvi hi ha persones de curta edat cronològica que semblen ancianes internament, porugues, passives, preocupades per amagar els anys que tenen, acomplexades per la idea de fer-se grans,  diria fins i tot obsessionades sense acceptar aquest pas del temps en sí. Però no saben que l'edat es du en l'actitud vital i aquesta pot ser eternament jove. Com ell. (Jo també em sento una mica així, eternament d'esperit alegre i jove i plena de curiositat i gaudi infantil.)

Ell diu: "He tingut molta sort a la vida", explicant moltíssimes anècdotes de joventut que ho proven. Una altra persona amb la mateixa vida faria una observació totalment diferent o contrària. Però la seva actitud és de que les coses li van bé, de que ell ho propicia, de que ell s'entusiasma amb el que li passa i amb ampliar horitzons, coneixements, tenir sempre nous projectes. I el fet és que ha tingut i té una vida apassionant: aventurera, viatgera, polifacètica, inquieta.

Al final les coses són , com diu la sàvia frase, del color del vidre amb el que es miren. I saber mirar el bo de les coses és no tan sols un do sinó també una qualitat que es pot fer cultivar i créixer, com una planta que primer és minúscula i al final es fa gran, alta, forta. Es pot aprendre a veure les coses amb més amabilitat i benevolència cap a nosaltres i als altres. I a acceptar el que ve com una benedicció, meravelladament. Ell ho fa així pel que explica i observo.

I contagia felicitat i irradia pau. Ara més que mai du la vida que vol i ple de llibertat, transmet la frescura de l'alegria interna i de tenir al cap la millora constant.. Pícaro, coqueto, curiós, tendre. Independent. No tothom als darrers anys de la vida emprendria un camí sol, a un lloc nou i allunyat de la xarxa que tenia, començant de zero. No té por. La por es pot fer marxar, i ell en sap. Saber veure-la i fer que passi de llarg, no fer-li gaire cas. Com un detall sense importància en un camí ple de reptes  i coses interessants a aprendre.

Amb ell hem rigut a dojo, sense poder parar, de les moltes situacions a vegades estressants amb les criatures, de les batalletes, de cada cosa que ha anat succeïnt i que hem pres amb el millor dels somriures, com a fets que ens han omplert de complicitat i per tant unit més. Tots cinc com cinc criatures hem viscut noves aventures sense moure'ns de la seva ciutat.

I hem irradiat felicitat.

Gràcies Joan per la teva hospitalitat, cuidados, amor i eterna joia!!! T'estimem!!!

L'aquí i ara en la pràctica del mindfullness de la mà de Thich Nhat Hanh

Gràcies a una amiga que em va passar aquest vídeo que adjunto, he pogut gaudir i aprendre una mica més sobre coses essencials per a mi.

Ja havia parlat en alguna entrada més antiga del terme "mindfullness" , traduible com la pràctica de l'atenció plena. Bé, doncs, el document és una sàvia xerrada del monjo i poeta zen Thich Nhat Hanh al respecte.

Ell parla de que estar a l'aquí i ara mitjançant la pràctica de l'atenció plena no és fàcil ja que implica estar una estona sense fer res més que centrar-se en la pròpia respiració, el cos, endinsar-se en els propis estats mentals i físics. Ell destaca però que el fet de realitzar-la permet estar en contacte amb el benestar i amb el malestar en tota la seva magnitud , que sempre hi són malgrat pensem que vindran en un futur, també permet fomentar l'esperança en el futur.

També, i amb estil serè i del tot humil, descriu que practicar l'atenció plena és estar en contacte amb els aspectes meravellosos de la vida, com la nostra respiració, com la perfecció i miracle que és tenir i valorar el nostre cos: com el fet d'apreciar el no tenir dolor quan no en sentim, com que els propis ulls que funcionin bé, ja que ells són una finestra a la meravella del món, i la grandesa que és tenir un cor que vagi bé i abraçar-lo amb la pràctica. I la importància de cuidar i no posar-li més difícil al nostre cor (fumant, bebent, menjant insanament,...), que no hi pensem però que està sempre treballant amb extrema precisió, dia i nit, per al nostre benestar.

I gràcies a la pràctica del mindfullness fer una bon consum a nivell de l'alimentació; poder notar quins aliments són bons per a mi, en quina quantitat per a que el meu cos segueixi funcionant bé.

Nodrir-se i sanar-se, utilitzant el contacte ple amb el benestar com a via.

Poder saber observar, reconèixer, acceptar i abraçar també les coses negatives pròpies i les del nostre entorn: enfado, por, tristera, dolor, no deixant que aquestes ens dominin i sense sentir-se'n víctima.

Totes aquestes i algunes més són les coses que diu aquest savi. Molt per a aprendre!! Practicant.

Sobre les emocions positives

Avui vull parlar d'emocions positives com: l'alegria, la serenitat, la il.lusió, la gratitud, l'amor, la curiositat o interès, l'esperança, la satisfacció, la diversió, la inspiració,...

 

Els estudis de psicologia sobre les emocions parlen d'uns clars avantatges  d'experimentar aquest tipus d'emocions positives, però d'una manera que pugui sorgir natural, no forçada (quina dificultat forçar l'aparició de l'alegria, l'amor,...!!). Sense descuidar que  les emocions negatives també compleixen funcions molt útils i del tot necessàries quan són adaptatives, i lluny de les teories extremadament positivistes que pràcticament "obliguen" a ser feliç i atribueixen a la persona que es pot ser feliç en tot moment si un vol. Aquestes teories són perilloses i fan més mal que bé doncs no són realistes.

Cal acceptar que hi ha emocions negatives i positives, però de forma natural i sempre que es pugui, si es pot fomentar el sentir una mica més sovint les segones ajuda a viure amb millor qualitat.

Us deixo unes suggerències de Marsha Linehan (2003):

 1) Construir experiències positives. 

 2) Posar-se metes que signifiquin aconteixements positius i treballar en la   consecució dels mateixos.

 3) Atendre les relacions personals.

 4) Fer front a les dificultats, no evitar-les.

 

 

I per acabar de completar aquesta informació, aquí tenim el que els autors experts sobre el tema diuen d'aquest tipus d'emocions:

1)      Ajuden a emmagatzemar repertoris de pensaments, reaccions i altres recursos que són necessaris en moments crítics.

2)      Permeten un funcionament cognitiu flexible, més predisposat al canvi i a assimilar i incorporar noves aportacions.

3)      Pensament i emoció s’influeixen i potencien recíprocament cosa que afavoreix una més adient presa de decisions perquè s’han descobert més alternatives.

4)      Inhibeixen les emocions negatives i desfan els efectes fisiològics que aquestes provoquen.

5)      Augmenten d’energia, entusiasme i disponibilitat per a fer front a nous reptes.

 

 

Emocions com l’amor o la tendresa activen el sistema nerviós parasimpàtic afavorint un estat de tranquil.litat i satisfacció que ajuden a la convivència.

Vallparadís

Llac de Vallparadís (Terrassa), imatge extreta de google.
 

Sento el meu cos volar per tota la vastíssima llargada d'aquest parc, com els milers d'ocells que constantment el creuen i l'habiten.

 

Està ple de verdor d'humida aroma, racons infantils -àrees per a nens arreu-, torrents que li donen un aspecte mutant a cada tram, algun que altre escenari per a concerts i obres teatrals, zones especialment adients per a anar en bici, patinar, fer el ronso, banyar-se,.... A part dels molts animals que en frueixen, també hi ha persones de les edats més variades fent-ne usos múltiples: els dels gossos fan una àmplia xarxa social amb samarretes que en parlen i tot, esportistes ancians amb equipament de trekking, adolescents en bicicleta (tres en una fins i tot!), corredores i corredors ben entrenats suant la gota gorda, parelles en els bancs absortes en les seves coses, amistats arreglant el món. I mooltes altres varietats possibles de combinatòria de gent -molta!!- i tanmateix amplitud d'espai, gens de sensació de massificació.

La Cartoixa de Vallparadís, Terrassa. Foto de google.

I el camí sinuós o ampli, freqüentat o tranquil, a estones, ignora similars detalls d'humanitat, segur del seu trajecte, enamorat de sí mateix per la bellesa, la pau, l'harmonia en cada metre dels més de tres quilòmetres del seu recorregut de punta a punta.

El parc de Vallparadís és de les millors coses que he vist fer en una ciutat, aprofitant torrenteres abans brutes i descuidades per la població. Una ciutat , més concretament el seu nucli o centre, en constant procés de cirurgia estètica que ha donat, al meu veure, bons resultats, deslliurat de cotxes i amb carrers peatonals arreglats. I encara més: la clau ha sigut la construcció, cura i millora constant d'aquest pulmó immens que la creua tota i la posa en contacte arreu amb el més fonamenal: la natura.

Passions infantils estiuenques

Potser perquè aquests dies, gràcies a l'ajuda de la meva mare, també tinc moments de desconnexió del rol maternal, puc gaudir més encara de les moltes estones amb els petitons -i reis- de la casa. Aquests que tot ho viuen amb la intensitat de la novetat vital.

 

Com el Martí ahir veient passar cada tren de davant de casa d'uns amics una i mil vegades, tal com si fos el primer cop cada un, amb il·lusió desbordada i anunciant-ho als quatre vents. Va acabar aconseguint que molts dels convidats de l'event el pugessin a coll per a observar cada recorregut ferroviari apassionadament, acompanyat de molts somriures.

 

O com tots dos al llarg del dia d'avui banyant-se a la piscineta de goma instal·lada a la terrassa, gaudint-la com si es tractés d' una piscina olímpica.

 

De fet aquesta escena em porta a la de mi mateixa quan tenia l'edat de la Nora, en un balconet d'un metre quadrat i gaudint del mateix tipus de bany, segura de que res hi havia de més interessant a la vida per a fer.

 

La passió infantil pot ser tant positiva com igual de desmesurada però en negatiu quan quelcom no va com els menuts esperaven. Aleshores el món sembla enfonsar-se sota els seus peus i els has d'agafar ben fort per a que es puguin convèncer de que aquell fet no farà que s'acabi l'univers. (No tan allunyat de com som els adults, de fet. No cal oblidar que quan es trenquen les nostres previsions i plans ben elaborats, ploraríem i ens tiraríem a terra com criatures si no tinguéssim cert sentit del ridícul.).

 

Aquest estiu, ben mirat, es presenta més que interessant amb aquesta parella de meravelles que tenim per casa, amb edats suculentes per a assaborir-los de ben aprop!!!

 

 

La gelosia, article de la Sandra al bloc de Nice Ponis

Aquí us deixo el link d'un molt interessant article que va escriure la Sandra pel bloc Nice Ponis en el seu espai periòdic psicològic, emmarcat en la gelosia entre germans.

La gelosia. El racó de psicologia

Cliqueu-lo i gaudiu-lo!!

Amsterdam!

En aquest Moment nocturn tan preuat, estoneta de calma a casa on la fresca de fora s'escola pels poros de la pell assedegada, donant una treva a la calor comencen a venir a la meva ment records del viatge recent a Amsterdam, em deixo dur per la música que sona de fons i pels flaixos d'aquella aventura a dos tan somiada, tan necessària.

Per les aigües dels canals, la verdor que els acompanya en llurs passeigs entre els edificis, endutes per l'ambient ciclista (ja els nadons comencen la seva vida sobre rodes, i fins la més avançada senectud fan rodar els seus vehicles ecològics, plens de salut), la gent simpàtica, amb el seu anglès sempre apunt per a oferir un cable, els carrers del Jordaan, barri que em va captivar en especial, ple de botigues  que feien goig d'anar descobrint.




 El Museu VAn Gogh, amb l'obra i la vida del qual tant em vaig emocionar.

Els immensos mercats plens de flors, menjars i curiositats de tota mena.






















I l'aventura amb el Simon de Cadaqués, la Nicolina i companyia, encantadors, coneguts en una terrassa un diumenge solejat i que ens van convidar, ben hospitalaris a casa seva i improvitzar una festa a plena tarda.

I fotos, moooltes fotos, de cada bonic detall i sense treva. Les que he penjat són algunes de les que vaig fer.

 

Volta inèdita

No m'ho creia però finalment he constatat que tenia entre les meves mans una oportunitat única, aquesta tarda, i sense que servís de precedent, he tingut unes quantes hores per a mi soleta, sense ningú que m'esperés a casa, hores senceres, verges, de punta a punta. Havia treballat matí i tarda i sortia tota estranyada per aquesta circumstància quasi inèdita.



He decidit posar en pràctica el meu nou hobby i diversió esportiva de fa uns dies i desde que tinc 40 anys: anar a córrer per les muntanyes properes al meu barri, melena al vent o millor dit: cua al vent. Les vistes que ofereix tota ruta  són precioses, i hi ha un ampli ventall de caminets sinuosos per anar descobrint, que porten a un munt de racons diferents, vistes marítimes o muntanyoses a banda i banda dels turons. M'he divertit redescobrint passeigs del nostre antic barri, i enllaçant-lo amb l'actual. TAmbé veia els avis asseguts xerrant o mirant l'infinit distretament, molta gent passejant el gos, d'altres corrent acompanyats o en solitari, creuant mirades de complicitat amb la pell brillant i respiració ràpida. I moltes persones en definitiva fent vida social i sana. M'he sentit acompanyada per tots  ells, i sobretot per la quasi permanent visió del mar preciós al fons. El sol anava baixant, contràriament al meu ànim, que cada cop s'apropava més a les alçades!!

Després de fer exercici, l'adrenalina i totes les hormones que s'havien disparat tornen a la calma, de fet tot el cos i la ment hi tornen , i llavors és quan ve el regal final: aquesta pau, energia i alegria que t'omplen i que voldries compartir amb la humanitat sencera.

 I d' aquí ve el meu desig de fer-ho arribar a través de l'Aquí i Ara, posant un bocinet d'aquesta volta a disposició de qui la vulgui imaginar.

Aire pur

Darrerament m'està passant una cosa molt bona -bé una no, moltes!!- o bé estic propiciant-la jo també en el que puc, inconscient i ja finalment conscientment. Estan venint persones amb qui tinc una bona onda especial, senzilles, directes, tal qual. 

Gent de paraula cristal.lina, que m'ensenyen a ser més transparent i a seguir la línia recta en les relacions. Aire pur i bon fer, amb respecte i sense massa complicacions.
Alguna d'aquesta gent s'havia mig perdut pel camí del meu passat i la vida ens ha tornat a portar per camins comuns, i ens hi hem agafat de bon grat, doncs haviém compartit moments molt profunds i d' altres molt divertits, però tots d'una elevada complicitat i molt d'amor.
Així doncs, estic d'enhorabona perquè, la solitud, com menciona l'Òscar en una dedicatòria que m'ha fet recentment, era massa amiga íntima i no la vull sentir tan en carn viva quan no és desitjada. Però m'he hagut d'abraçar a ella per a poder ara trobar aquests tresors de persones mencionades.

Convencionalismes versus llibertat

Tot d'una penso, arrel d'un home que he vist a la tele (TV3 al programa "Per sempre (o no)" ), com d'estreta de mires pot ser la visió de la criatura humana convencional. Convencional en el sentit de tenir la mentalitat de seguidora de ramat sense plantejar-se que aquesta pot estar diametralment allunyada del bon fer propi. M'adono del condicionament social i de com aquest va mermant per dins si no t'atures, repenses: reflexiones de dins cap a fora, no a l'inversa, borreguilment.

Aquest home que he mencionat, pare solter heterosexual català que va tenir la seva filla mitjançant un ventre de lloguer d'una dona dels Estats Units (amb l'òvul d'una altra noia, fecundat per l'esperma del citat home) , plantejava certa indignació davant fets que s'ha anat trobant arrel de la seva paternitat, com ara que algunes de les seves pròpies amigues li qüestionessin si ell, essent home, sabria tenir cura de la criatura. Ell els responia: " I qui si us hagués fet aquesta mateixa pregunta a vosaltres, no us haguéssiu ofuscat? De què parlem quan parlem de sexisme?" M'ha fet agradat molt la seva visió pròpia de tota aquesta qüestió de la seva paternitat en solitari i de com força gent del seu entorn li plantejava els propis prejudicis envers si sabria fer ell sol el rol de pare i mare alhora, sense ell immutar-se pels mateixos, amb unes idees tan clares que feia goig d'escoltar-lo. 

Aquest bon home irradiava una felicitat immensa amb la seva petitona de tres anys, com la cuidava, li explicava com una mama dels EEUU havia deixat el seu ventre per a fer possible que ella arribés al món, i sobretot, comentava que volia anar-li ja explicant tot això ben bé per a que ella pogués entendre el molt desitjada que era i tots els passos que hi havia hagut per a fer real aquest somni d'estar els dos junts, pare i filla. Això és una criatura desitjada carai! Explicava: "La Mariona recordarà que algú ha fet un súper esforç per a que ella estigués aquí , i recordarà que aquest és el seu pare i que ell ha fet un procés és diferent a la resta però que és un procés normal. "

I tota aquesta colla d'ignorants que pretenen donar lliçons de moral i, encara molt més greu: decidir qui pot ser o no pare o mare? Quina vergonya!!! Com si ells fossin algun model a seguir, aquests conservadors de doble moral i sovint doble vida ,ells són algú per a dir que tan sols les famílies tradicionals són capaces d'estimar? 

Tornant a asserenar-me evoco la imatge del papi citat recollint la filleta a l'escola amb tanta il.lusió, explicant amb fermesa la seva forma de pensar , i em replantejo aquells meus esquemes que encara estan massa subjectes al pensar borreguil, per aviam si puc anar-los fent caure un a un i ser cada dia una mica més lliure.

De Woody Allen, Èdips i mares castradores

En Woody Allen m'ha proporcionat moments de tot tipus. Amb les pel.lícules que fa en els darrers anys m'ha decebut molt més que no pas altra cosa, ja que els films fets en algunes de les grans ciutats europees (Barcelona, Roma,...) i amb alguna excepció com Mightnight in Paris (bona!), em semblen més un anunci de les citades capitals, buits de contingut i amb històries sense massa interès, que no pas una narració amb cara i ulls com les que feia abans.

M'agrada el Woody clàssic. Amb els temes recurrents de la parella, les infidelitats i la crítica a la monotonia, els psicoanalistes, el propi personatge d'ell mateix, neuròtic perdut, els dubtes existencials, perdut en els conflictes interpersonals i enamorat de la Gran Poma (ciutat que també em fascina).

Però ara tot just acabo de veure'n una d'aquestes, de les bones i antigues,  que forma part de tres històries (les altres dues són d'Scorsesse i Coppola  ), el recull es titula "Historias de Nueva York" i la seva història es diu Edipo reprimido. M'he fet un bon tip de riure! 


La pel.li té un sentit de l'humor en la seva més pura línia satírica i subrealista i parla de la mare del protagonista com una gran castradora. Una mare de les que, jo almenys, moriria per no tenir: sobreprotectora, controladora, indiscreta, dominant i anul.ladora a més no

poder.d'aquelles que jutgen constantment, res els sembla prou a l'alçada de les seves 
expectatives, ni cap persona prou bona parella pels seus fills.  El personatge no pot viure amb ella i té moltes ganes de que desaparegui, però segons com tampoc sap viure sense ella. Bé, no m'agrada explicar massa els detalls de les sinopsis per no treure el factor sorpresa de les històries.


Però a propòsit d'aquest argument que comento, m'han vingut a la memòria no poques mares -i algun que altre pare- que he conegut al llarg de la meva vida que eren d'aquest estil que aquí ell mostra caricaturitzat al màxim (i sense desperdici veure fins l'extrem al que ho porta). A mi em fa ofec -i amb tots els respectes- aquestes relacions mare (o mare i pare)-fill/a tan i tan properes un cop aquests tenen una edat adulta i una vida suposadament autònoma però en realitat una dependència absoluta i un no saber donar ni un pas sense el consentiment i suport dels progenitors. No sóc ningú per jutjar ni ho pretenc, però més aviat he tret la conclusió que la vida sana passa per una autonomia real respecte dels progenitors a partir de la majoria d'edat o similar, per molt estimats que siguin, i precisament per això, per prevenir castracions,  substitucions, ofecs. Del contrari, si no hi ha una separació real,tampoc hi ha un viure real de la pròpia vida i de la parella que es tingui (quin suplici ser la parella d'algú així d'edipitzat...).



Per acabar, i tornant al director tan admirat per mi en no poques ocasions, recomanar aquesta i altres bones pel.lícules d'ell com Alice, Hannah y sus hermanas, Manhattan, Maridos y Mujeres, Misterioso Asesinato en Manhattan i Todos dicen I love you (la llista podria ser força més llarga però aquestes són de les que tinc més presents.).

Reclamació

La fotografia és de txutxep http://cat.bloctum.com/txutxep/

Estic enfadada amb aquest clima plujós... No hi ha dret!!!!

Quan ja tenia plena confiança en l'actual primavera -divina bonança perduda!!- va i ens engalta aquest gir cap al fred i humitat materialitzat en llargs i inacabables dies grisos i mullats.

Això ho capgira tot!! I els plans fets? I les meves creences de que sabia manegar millor els imprevistos? Ara es veuen amenaçats i tombats en un tres i no res.

Acomiado aquí al bloc aquest mes enviant la meva relamació: la meva protesta més enèrgica al déu regidor de la climatologia que està -segur!- allà a dalt jugant amb nosaltres, els seus titelles , esclaus sempre de queixar-nos del temps que fa ("No és normal que faci tanta calor de sobte. No m'agrada gens" , o bé: "Ha vingut el fred abans d'hora, no s'entén res, quina mala sort, ja m'he encostipat" bla bla, sempre comentant quelcom desagradable al respecte, cosa que també em sol molestar molt d'escoltar quan vaig pel món). 

Com anava dient sol.licito al déu mencionat que ens retorni els matins de cants d'ocell i raigs de sol fugissers entre les escletxes de la persiana, de cels immensament blaus, de llum que fa espurnejar tots els colors de les flors i sospirar a tanta gent eufòrica i embriagada d'amors.

Hombre yaaa!!!

Punt de llum (o vicisituds I)

Deixo que els darrers raigs de llum s'esquitllin entre les meves parpelles quasi closes. Fatiga, emocions pesants, sense treves fins els darrers instants, quan arriba un alè d'aire fresc, pur, puc veure una escletxa en l'horitzó.

La foto és meva. Novembre de 2012, Cabanes (Alt Empordà).

Més enllà dels bolquers...hi ha un món!!!

Deixant de banda rialles infantils, bolquers i límits...
hi ha tot un món per a descobrir i redescobrir, un espai cada dia més immens , farcit d'interessos variats, moments preciosos, projectes, plans, improvitzacions, viatges, paisatges, músiques i paraules.

Uns propòsits que ve de gust seguir i que per sort no s'acaben mai. Sento que això tot just acaba de començar, despunta i ja frisso per anar ampliant llistes i devorar cada una d'aquestes coses que estan esperant a la cantonada!!!

Ara la imatge d'un dels plaers a no deixar de degustar quan tinc ocasió ( saltant-me tota dieta possible, clar); un.... mochi!!!!

Creuar el riu cap a la mort

Fa uns mesos vàries males notícies de gent que marxa a l'altre món que eren de la meva terra natal i en concret vinculades a la meva escola no han parat de succeïr-se, deixant una estel.la de tristor i foscor. Es tracta de gent que era jove, lluitadora i que la mort se'ls ha anat enduent de forma seguida, injusta, implacable.
Un sensesentit que m'ha dut a tenir moments d'introspecció i dolor. No eren persones amb qui estigués molt vinculada recentment però el dolor que m'ha provocat cada una d'aquestes notícies ha sigut profund. En tots els casos han deixat fills o petits orfes, història que conec en les meves pròpies carns, doncs jo m'hi vaig quedar de ben jove, d'orfe de pare. Ell després d'una dura lluita d'anys contra la seva malaltia, aquesta se'l va endur en una

estacada final i imprevista, que en part va ser positiva per lliurar-lo d'un camí que hagués sigut molt més dur que tot l'anterior. Un any més tard moria una de les meves millors amigues, la que va ser la millor amiga de la meva infantesa, en un accident de trànsit juntament amb el seu germà.

Són fets que fan un mal immens, i alhora sumen un grau de coneixement sobre estar en aquest món, uns aprenentatges  dolorosos però alhora una fortalesa nova en fer front a cada nova situació. Normalment les morts d'éssers estimats curteixen un cop hom se'n pot refer, cosa d'altra banda que requereix molt de temps en alguns casos, sobretot si són morts traumàtiques, sobtades. A vegades cal suport professional per a fer el dol. L'important és poder-lo fer, que quedi ben resolt,

I la part positiva és que acabes de donar un valor immens a cada pas, a cada nou dia, i a allò tan petit i efímer dels instants, que acaba resultant ser el més gran i imprescindible, molt més que tantes opulències en les que ens fixem i obsessionem en el més gran dels absurds.

Des d'aquí un record a totes aquestes persones que han hagut de marxar i que tant estimem. TAn de bo pogués creure en un més enllà on retrobar-nos tots i tornar-nos a abraçar. Sé que  probablement no hi és, però és bonic d'imaginar...

Explosió colorista

Tot el meu volt està callat. Tan sols parant bé l'orella puc escoltar la remor de la brisa acaronant l'herba dels camps de flors que ens envolten. Noto el sol calentet, tan enyorat en el llarg hivern, damunt la meva pell assedegada dels seus raigs. Aquesta brisa em transporta uns quants pams sobre terra. L'olor de natura explotant de primavera m'embriaga. Aparent quietud que convida a observar allò en el que no em solc fixar... La claredat dels dies, la temperatura ideal, la llum de més llarga durada, els dies s'eixamplen i podem fer molts més plans amb els nens...tot m'omple en aquesta època!!

Cada any quan aquesta estació comença penso el mateix: "Aquest és l'any que més la puc notar en l'aire i gaudir-la tant", però segur que ho faig de la mateixa manera sempre: amb tota la intensitat, ja que tot es transforma amb el bon temps d'una forma que fa eufòria incontinguda, alegria ja des de primera hora del matí, quan treus el nas a l'exterior i tots els sentits en queden impregnats, d'ella, fins els capvespres lluminosos que conviden a allargar i pausar tot.

LEs fotos són meves fetes des de la càmara del mòbil, com es pot veure no és gaire bona però fan una idea de l'oferta de la que gaudim.

L'explosió de colors, els nostres plans excursionistes, que ja tant comencen a motivar els menuts de la casa, no em falten raons per a gaudir a tope, i més quan la primavera és el pròleg de l'estació de l'any que encara em fa disfrutar més: l'estiu familiar -hi vaig néixer- i estimat.

Excursionistes,cavalls i flors

Fotos meves amb el mòbil de fa pocs dies al Berguedà

Les nostres excursions cada cop són més llargues i boniques, completes. Aquest dia vam anar a visitar cavalls i vam caminar vora a dues hores. Visca els petits caminadors!!!!

La maternitat no és un llit de roses

Entre nous escenaris transcorren aquests primers anys de criança , escenaris que abans no coneixia de res. Com quan mai has estat en un país exòtic i per molt que n'hagis sentit a parlar o vist fotografies, no et fas ni una remota idea de com és en realitat doncs no en tens cap vivència directa. La realitat de la maternitat és com si et deixés k.o.. Les amistats que tenies i tens i que segueixen sense fills (en el meu cas són la gran majoria d'elles) de cop les pots sentir en un món que ja no és el teu, i per elles el teu món també se'ls fa, en molts casos, abstracte i limitat . Has de reconèixer que els temes de conversa solen ser escassos i bona part d'ells giren entorn dels "xurumbeles".

Els horaris, els lligams, el poc marge, l'estar supeditada a ells, els petits, els protas, els que tot ho volen i necessiten de tu, tot factors que et fan perdre el teu propi nord. Perds fins i tot la pròpia identitat a nivell social, et converteixes en "la mami de...", la que va amb la criatura, l'acompanyant, la cuidadora,... Ja no ets l'atracció de gaires mirades com quan havies sigut jove i pogut ser interessant per a més gent; l'edat va avançant i això tampoc juga massa a favor.

En algun punt d'aquest moment present, cinc anys més tard que comencés aquest gran canvi,i encara emmig de tanta voràgine, però una mica menys (el petit està fent un gran salt a nivell d' autonomia, la gran en té molta en comparació a ell) comences a sentir la necessitat de reinventar-te, d'escapar del rol de mare i prou, de fer quelcom que trenqui amb tot. De tenir ales noves. Ja no pots ser la jove sense compromisos d'abans però no et vols quedar en la maternitat pura i dura d'ara.

Vols ser una dona diferent, barreja de passat, sobretot nou present i anar cap a un futur més apassionant que el que ara divises. Fa cinc anys que estic en aquest nou país una mica estrany, i encara ara vaig perduda i m'hi sento una mica sola. Sort del contacte amb altres mares i  altres amigues mares que estan en el mateix punt, el sentit de l'humor que compartim, les vivències similars i absurdes des del que no les ha passat, els moments a vegades complicats i els de xerrar superficialment sobre qualsevol cosa, fan tot plegat més lleuger.

Tan de bo la meva "renovació" desitjada sigui allò que la meva imaginació vol

abarcar. Procuraré, tanmateix i per si de cas, tenir les expectatives a ratlla,

Entrada caòtica

Avui he tingut una d'aquelles tardes que a una li agradaria més de poder oblidar. Un "matxambrat" de moments caòtics i nefastos, lluitant per a superar-se uns als altres i per destrossar la meva ja fràgil paciència no abundant en dies de crispació com aquest.

Els dos nens han estat reclamant-me de mala manera des del minut zero de recollir-los al cole. D'entrada el nen duia el cabell "engominat" amb unes quantes capes de restes del dinar, que es veu que s'havia entretingut a escampar-se animadament...minuts després recollíem a la petita. Quan hi anem l'habitual és que el nen es vagi portant gradualment pitjor a cada instant i es tira a terra sense voler caminar tan bon punt entrem a l'escola.

Ella per la seva banda arrencava la nostra tarda junts amb una de les seves potents al.lèrgies als ulls que la fan cridar i plorar desesperada com si li anés la vida emmig del carrer sense que cap de les improvitzades cures la tranquil.litzés. Ell proseguia reclamant tota l'atenció que estava acabant de perdre instant rera instant: feia just tot el que sap que no ha de fer, fent-se caca com a traca final; segons després jo comprovava que no duia cap tovalloleta humida on sempre n'hi sol haver, i que cap mare era aprop per a demanar-li auxili. Ell tirat per terra, resistint-se al minut següent a que el lligués al cotxet, la nena bramant sobre l'asfalt.

 L'emoció s' ha mantingut tota la tarda sense minut de treva; hem perdut tots els autobusos pel camí - com ja és habitual-  i aconseguint molta estona després pujar-ne en un que encara estic dubtant de que no fos una llauna de sardines. Una nena li ha pres el seient a la nostra petita quan aquesta estava a un centímetre d' asseure's, davant la impassible mirada de la mare, que encara ara li ha de dir res... a tot això el meu nivell d'ira ja era tan elevat que he optat per no obrir la boca i insultar-la davant de les criatures (la llengua encara la tinc morada) però la meva fulminant mirada cap a tal exemple d'educació a la infància me la puc imaginar i jo mateixa m'espanto.
Amb gaire dies horribilis més com aquests seguits, no dubto que el meu volum de canes augmentarà exponencialment!

Jutges o flexibles?

Tens raó, som persones constantment canviants, en certa forma no som ben bé la mateixa persona ahir, que avui, que demà, en les diferents situacions en les que ens anem trobant, segons amb qui ens relacionem, segons l'estat d'ànim, les experiències viscudes aquell dia,.... Som persones amb petites parcel.les en cada una de les quals actuem d'una forma concreta i força irrepetible. No és el mateix  el "Pepet pare", que el "Pepet company de feina", que el "Pepet amic", etc. Mai es donen ben bé els mateixos factors per a poder dir que actuem sempre igual.

Vist així doncs, el canvi en els éssers humans és constant, modifiquem en funció de molts factors la forma d'actuar i fins i tot de ser. Les persones som l'oposat a estàtiques. Això m'agrada de pensar-ho així. M'atrau molt la idea de ser modelables, plàstiques -que no implica necessàriament ser manipulables- de tenir una gran capacitat per a poder millorar coses, si ens ho proposem fermament i ens hi apliquem amb constància i prou motivació. I és un fet que en som.

D'altra banda, i tenint en compte el dit fins ara, no es pot jutjar una persona per quelcom que faci aquesta, i posar-li una etiqueta global. No s'hauria de fer. Tampoc a un/a mateix/a. Si t'equivoques no pensis que no vals res, pensa que ho has fet malament. I tothom és falible, o a cas coneixem algú que no s'equivoqui, una i mil vegades? Igualment per a terceres persones. Per gran que sigui l'errada comesa, no es pot "desterrar" ningú de per vida, o a mi em sembla que en aquest sentit seria bo ser més flexibles.

A què ve tanta arrogància quan ens veiem superiors als altres? O tant automenyspreu quan ens sentim inferiors?

Quant més desterrats tingui els judicis absoluts, més amplitud de mires, més apertura al món.

Segurament molts grans absolutismes a escala més global comencen per personalitats molt rígides, persones que n'exclouen radicalment a d'altres, degut a pors, estereotips, incapacitats ,...
Vàries d'aquestes reflexions les dec a la conversa d'ahir amb la Natalia. Gràcies!
La imatge és d'una escultura de Joan Priego. 

Idealismes, armes de doble tall

Fa dies que li vinc donant voltes. Mai havia mirat aixi tan d'aprop els idealismes, o ideals potser per ser més precisa, d'aquesta forma. Però no els ideals socials, ara parlo dels personals. D'aquelles coses que un/a va construïnt en avançar, fites, però també aquelles idees preconcebudes i que pel sol fet de pensar-les les donem per vàlides, lògiques, veritables. El que els cognitius-conductuals en diuen o diem "pensaments erronis", també hi ha els "pensaments automàtics", en molts casos. En pensar-los ens fan sentir malament. Però són tan inconscients, ràpids, que només deixen l'estela de l'emoció que no saps d'on surt.( O bé l'emoció porta cap a aquest tipus de pensament, però aquest ja seria un altre debat...)
 Sí , ens els creiem, està estudiat que tothom en té i que en dubta poc o gens fins que no coneix que existeixen, de forma intuitiva o bé des d'una aproximació més racional...

D'altra banda però, hi ha els ideals o creences que ajuden a tirar endavant, les creences que,veritables o no, ens fan sentir que podrem solucionar, millorar, avançar. Projectem en el nostre  futur allò somiat, allò que volem ser de grans, el que també socialment ens ha anat calant que fa feliç a la gent, malgrat potser sigui mentida, o no generalitzable a la majoria, o no aplicable a una mateixa.

Però fins a quin punt algunes idees que creiem que ens ajuden, en realitat no ens estan enverinant ?
Com desitjar tenir la família ideal. Es totalment inconscient però ben incorporat en molts  casos. Segurament les pel.lícules americanes tenen molt la culpa d'aquest idealisme vers la família. Un gran número de germans, parents, el pare i la mare units malgrat vents i marees, els germans fent pinya, amics allà, un poti.poti de penya que al final s'ajuda i s'hi pot comptar. I quan aquesta cosa ideal no es compleix. Ai! Quants de dolors per a molta gent! Que ho preguntin a molts per Festes de Nadal. El dolor que aquestes causen té molt a veure amb el contacte amb la realitat, tan i tan diferent de totes aquestes pel,lícules (i no pel.lícules) emmetzinades.

Ara miro més amb lupa allò que sempre havia vist, en el meu propi camí, com quelcom que m'ajudava a lluitar pel que somio. Ull amb el que somiem, doncs també en no tenir-ho, pot causar un gran dolor a dins, que ni sabem d'on ve...