divendres, 3 de maig de 2013

De Woody Allen, Èdips i mares castradores

En Woody Allen m'ha proporcionat moments de tot tipus. Amb les pel.lícules que fa en els darrers anys m'ha decebut molt més que no pas altra cosa, ja que els films fets en algunes de les grans ciutats europees (Barcelona, Roma,...) i amb alguna excepció com Mightnight in Paris (bona!), em semblen més un anunci de les citades capitals, buits de contingut i amb històries sense massa interès, que no pas una narració amb cara i ulls com les que feia abans.





M'agrada el Woody clàssic. Amb els temes recurrents de la parella, les infidelitats i la crítica a la monotonia, els psicoanalistes, el propi personatge d'ell mateix, neuròtic perdut, els dubtes existencials, perdut en els conflictes interpersonals i enamorat de la Gran Poma (ciutat que també em fascina).







Però ara tot just acabo de veure'n una d'aquestes, de les bones i antigues,  que forma part de tres històries (les altres dues són d'Scorsesse i Coppola  ), el recull es titula "Historias de Nueva York" i la seva història es diu Edipo reprimido. M'he fet un bon tip de riure! 



La pel.li té un sentit de l'humor en la seva més pura línia satírica i subrealista i parla de la mare del protagonista com una gran castradora. Una mare de les que, jo almenys, moriria per no tenir: sobreprotectora, controladora, indiscreta, dominant i anul.ladora a més no


poder.d'aquelles que jutgen constantment, res els sembla prou a l'alçada de les seves 
expectatives, ni cap persona prou bona parella pels seus fills.  El personatge no pot viure amb ella i té moltes ganes de que desaparegui, però segons com tampoc sap viure sense ella. Bé, no m'agrada explicar massa els detalls de les sinopsis per no treure el factor sorpresa de les històries.


Però a propòsit d'aquest argument que comento, m'han vingut a la memòria no poques mares -i algun que altre pare- que he conegut al llarg de la meva vida que eren d'aquest estil que aquí ell mostra caricaturitzat al màxim (i sense desperdici veure fins l'extrem al que ho porta). A mi em fa ofec -i amb tots els respectes- aquestes relacions mare (o mare i pare)-fill/a tan i tan properes un cop aquests tenen una edat adulta i una vida suposadament autònoma però en realitat una dependència absoluta i un no saber donar ni un pas sense el consentiment i suport dels progenitors. No sóc ningú per jutjar ni ho pretenc, però més aviat he tret la conclusió que la vida sana passa per una autonomia real respecte dels progenitors a partir de la majoria d'edat o similar, per molt estimats que siguin, i precisament per això, per prevenir castracions,  substitucions, ofecs. Del contrari, si no hi ha una separació real,tampoc hi ha un viure real de la pròpia vida i de la parella que es tingui (quin suplici ser la parella d'algú així d'edipitzat...).




Per acabar, i tornant al director tan admirat per mi en no poques ocasions, recomanar aquesta i altres bones pel.lícules d'ell com Alice, Hannah y sus hermanas, Manhattan, Maridos y Mujeres, Misterioso Asesinato en Manhattan i Todos dicen I love you (la llista podria ser força més llarga però aquestes són de les que tinc més presents.).