dilluns, 21 de desembre de 2009

Panoràmica de detalls


Egon Schiele. Casa con ropas colgadas.


Una bona estona de NO FER RES.

Podria això,
podria allò.....
quedava pendent aquella altra cosa...

Però simplement i en silenci,
en la foscor més acollidora,
amb estímul exterior pràcticament zero
resto estirada
i tinc TOT el que es pot demanar.


Miro la panoràmica d'allò viscut,
balanç de l'any que acaba,
m'aturo en alguns detalls,
i valoro els aprenentatges, els regals, les hores, les batalles i les facilitats...
la gent, sempre la gent. Les persones...
com omple de sentit el tracte amb les persones que anem escollint! tot i que a vegades és complexe, i a vegades màgicament simple i simplement màgic.

També visualitzo els millors dels desitjos pel que arriba
i , encara assaborint les darreres trucades d'aquesta tarda de veus que estimo,
sento present un munt de gent, aquí o allà.

No em vull deixar ningú. El cor s'eixampla.

dissabte, 12 de desembre de 2009

Col.lecció de moments (caga tió FLG)




Arribem de la trobada anual de la FLG per a celebrar Nadal i que els petits facin cagar el tió. La triomfal arribada allà de la nostra filla, i com es manega en situacions socials grans em deixa perplexa.

Es velluga com peix a l'aigua, com més al seu aire millor, anant per les taules dels desconeguts i fent-se al grup escollit com si en formés part de sempre. Fent amistat amb petits i grans. DEmanant braços als que li cauen millor d'aquest segon grup i fent adéu a les mames del pal: "Me'n vaig amb fulanito, amb vosaltres dues ja ens veurem."
Tirant-se al tobogàn "a lo camikaze" i jo amb els pèls de punta veient la baixada salvatge, a ella com més perillosa més l'emociona!!
Veient-la amb les amistats que ja reconeix, anomena i ... i també si pot domina , com quan li prenia al Jan els seus àlbums i , ai de tu que li agafessis a ella!!! Ell tot conformat li explicava com es posaven les enganxines.
Si no li dones el què vol quan ho exigeix, te la lia que no saps ni cap a on mirar ni què dir.
L'estona en que es cantaven ranxeres ella ballava, aplaudia apassionadament en acabar-se les cançons.Tota ocasió és bona per a encomanar alegria d'existir.
Col.leccionem moments que seran per a la memòria, que m'ajuden a conèixer-la més i a sorprendre'm totalment.
El que més m'agrada és la sociabilitat, l'entusiasme i autonomia que té...calculo que als deu anys ja farà plans d'emancipació , això segur que ja no m'agradarà tant. De moment: a disfrutar ella i tots els que l'envoltem!!!!

dijous, 3 de desembre de 2009

El català



La meva llengua em fa sentir plena. És tan bonica, sona tan bé, n'estic enamorada!!!
Com no , és una qüestió totalment emocional, visceral.
Si me la prenguessin seria tan pobra que no em quedaria gaire.

La gent que la rebutja jo em pregunto: renunciarien ells a la seva pròpia llengua? Aquí a Catalunya en alguns àmbits hi ha gent amb altres llengües maternes que se sent exclosa perquè el català és demanat sovint (a nivell formatiu, laboral,...). Però en realitat volem preservar-lo, i no és a cas la nostra terra per a poder demanar que s'utilitzi el català? O a Cáceres demanaran que es parli i escrigui en una llengua que no sigui el castellà?

Sí. Reconec que sóc de les que es passa amb facilitat al castellà si l'interlocutor no canvia al català. Sí, sé que ho faig malament perquè no faig cap favor a la meva llengua, que no és precisament majoritària en el món. A vegades segueixo parlant en català peti qui peti i aleshores em sento satisfeta. I cada vegada més estic trobant gent que no canvia al castellà mai, si no és que parlin amb algú de fora de Catalunya que no entengui la nostra llengua.

I molta d'altra gent castellano parlant que quan se'ls parla el català finalment perden la vergonya i es van atrevint a respondre en català.

És curiós perquè mai m'he definit com a nacionalista però m'identifico amb la cultura catalana, no gens amb l'espanyola. Com s'entén? Jo no m'entenc gaire...

I als que us hi atreviu: què us passa a vosaltres?



La foto és de la GRAN Festa del Vi de Poboleda d'aquest any.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Entusiasme



Viure per a l'entusiasme!!! La mateixa paraula "entusiasme" convoca una gran força, una atracció irresistible per allò que ens agrada. Deixar-se arrossegar amb valentia per nous camins, per la improvització, espontanietat i passió.

No és això estar aquí? No és de debò fer-se un collaret amb allò que realment ens empeny a saltar, a gaudir, a superar?

Entusiasme és una paraula que ja encomana de tota la bona energia per a sortir de camins monòtons i fer una nova via, lliure, plena.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Restar


Foto:Zúrich Alessandro Della Bella

El temps em du a entendre més coses que abans em resultaven injustes o alienes, a tirar endavant, i m'ensenya a prendre el que hi ha, però també a no resignar-me si puc. I si ho haig de fer , fer-ho amb més humor.


MÉS VIDA (Miquel Martí i Pol, del llibre "L'àmbit de tots els àmbits", 1980)

Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir.
Tanquem, si cal, les portes
i convertim la casa en un reducte
on cada cosa, a poc a poc, reprengui
dimensions comprensibles i amigues.

Res no ens limita fora del refús
d'aquest espai. En la incertesa granen
veus i més veus i al lluny el mar proposa
l'impuls del vent i la llum de les rutes.

Sempre el ponent convoca focs i aurores.

Saber restar, vet ací la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en que proclama, altiu, més vida.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Mentrestant




A fora fa fred i és fosc. Circulem en el cotxe amb la tranquil.litat d'haver començat el cap de setmana en divendres, amb aquella sensació d'estar com flotant en una dimensió diferent tot viatjant de nit amb la música suau sonant i la son a frec de la vigília.


La lluna plena i taronja, enorme, ens acompanya jugant a fet i amagar amb una bufanda de núvols.
I mentrestant sona a la ràdio una versió techno pop de "Sounds of silence" de Simon and Garfunkel curiosa i bonica alhora. Em relaxo i deixo portar. És una sensació màgica. Res ocupa la meva ment més enllà del moment.

Decidim aturar-nos a comprar uns entrepans per sopar. En sortir del cotxe un fred intens m'abraça. Fred desitjat, hivern que s'apropa de la mà del Pre-Pirineu.

Escrit el 6/11/09

dilluns, 16 de novembre de 2009

Activitat frenètica



El nivell d'activitat de la nostra petita va en augment de forma exponencial dia a dia.
Ja no és només que li interessa TOT sinó a la velocitat a la que ho explora. Va a varis calaixos, superfícies i armaris per minut, i no crec exagerar.

El tema és que, evidentment, no només ho mira sinó que el joc, l'aprenentatge, és remenar-ho, treure-ho, llepar tot allò que poc abastar, ficar-se a la boca i canviar de lloc, quant més àmplia sigui la superfície que cobreixi de milers de coses millor.


I veus el petit personatge fent feina, i servidores al darrera a tot drap mirant de posar tot a lloc. Una autèntica cursa d'obstacles perduda d'entrada. Mai aquesta seva velocitat vertiginosa pot ser igualada, ni tan sols ens hi podem apropar. Per tant, imagines com pot acabar el pis? I com es pot arribar a dormir de pla a la nit?

divendres, 13 de novembre de 2009

Du hast


D'estètica provocadora, fosca i potent, són una font d'energia renovadora per a treure dimonis i entrar a la vena emocions fortes. Són capaços d'oferir una bons dosi d'agressivitat estètica però una via de canalitzar fúria creativa i depuradora.

Sortim com motos avui del seu concert, i som una munió de gent vestida de negre que no voldries trobar-te venint de cara en massa i estant tu sola en una nit com la d'avui, al metro. I en canvi una gent totalment civilitzada, pacífica, com si sortíssim d'un concert hippie de bon rotllo, penya satisfeta d'haver vibrat en multitud amb l'hiperpotent so i els efectes de llums i sobretot pirotècnics. La veu alemanya d'ultratomba del cantant és imprescindible per a fer-nos saccejar de dalt a baix.

Una nit al meu aire, amb amics de molt nivell, una nit per a recordar, per única. per a fer-me sentir com quan tenia 20 anyets i cap tipus de preocupació més enllà de buscar emocions i gaudir-ne a tope!!!

RRRaaam-steinnnnn!!!!

dilluns, 9 de novembre de 2009

mmm fruuiitaaa


No, no és una campanya de la Generalitat d'educació de la ciutadania per a que mengi fruita.

Però és que aquest cap de setmana ha arribat un moment molt esperat per a nosaltres: la Nora no només ja no es nega a provar cap trosset de fruita per petit que sigui, sinó que la demana i la menja amb passió. Que si ara un plàtan a grans mossegades, que si la poma (molts trossos acompanyats d'un més que expressiu mmmmmm, que fa goig :-), aquest vespre una mica de pera i tot.

El moment culminant imagino que serà quan la veiem menjar una macedònia amb alegria!

Quin és el secret? Podeu llegir-ne una bona part a continuació.

Si hi ha algun pare o mare desesperats perquè no els tasta la fruita podeu provar de fer el joc que ens ha funcionat: ensenyeu-li què és cada fruita, jugant amb ella, pelant-la al seu davant, que la remeni, mengeu-la davant d'ell/a fent grans demostracions de la seva excel.lència, i segurament així començarà a desitjar-la i la curiositat li podrà als escarafalls.
La resta l'ha fet possible una fruita boníssima del Berguedà, i que a la noia li ha vingut la inspiració en aquest precís moment. SEmpre el ritme l'acaben posant ells!!

dijous, 5 de novembre de 2009

Entranyables


Tinc la gran sort de treballar al servei de persones que són, moltes d'elles, entranyables. Sovint han suportat i suporten grans dosis de patiment, d'incomprensió social, d'aïllament respecte als altres. Poden sentir-se inferiors,disminuïts finsitot en alguns casos, diferents en molts, estranys, canviats, que no són com el model ideal de persona que se'ns ven actualment (competitiu, d'èxit, aconseguint sempre el que es vol,...)

Ells, en relació amb tots aquests cànons, són d'un altre planeta. A mi aquest seu planeta diferent m'agrada. M'agrada el que expliquen i com ho fan, m'agrada la seva particularitat, la de cada un. La manera tan sensible de captar les coses, d'una intel.ligència a vegades superior, al contrari del que pot pensar més d'una persona "sana".

La importància que poden arribar a donar a quelcom diminut, el seu desig i lluita per a trobar-se amb l'altre.


Els joves que jo atenc em fan sentir plena amb la meva professió, per tot aquest molt que em donen al compartir-hi les hores.

L'obra de la imatge és una pintura d'Andrea Himsalam anomenada "Tendresa"

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Indesitjables!!



Estava pensant en algunes de les coses que m'irriten i m'han vingut al cap aquell tipus de persones que més al.lèrgia em provoquen, que són les que anomenaré "de caràcter crític negatiu destructiu". Són aquelles que sempre necessiten remarcar tot el què no fan bé els altres (excepte els seus "escollits" i elles mateixes, clar), que estan centrades en tot el dolent de fora, sempre apunt per a criticar, matxacar i fer mal a les persones que tenen com a víctimes o centre de la seva mirada sempre malèvola. Gent que es creu per damunt dels altres, del bé i el mal, però que si les mires atentament notes que no se suporten a sì mateixes.

Per mi són una espècie a tenir tan lluny com les meves cames i cervell permetin, lluny a milers de quilómetres si pot ser. Llàstima que en l'entorn quotidià sempre n'hi sol haver alguna més o menys aprop que t'has de menjar amb patates, perquè el guió ho exigeix.

M'he arribat a fer bastant bona en saber capejar a gent així. I ho dic amb la satisfacció de quan has fet grans esforços i han valgut la pena.

En tot cas reivindico la crítica constructiva, la persona valenta que si té res amb algú li ho diu, que no apunyala per l'esquena, que sap fer del seu viure un aprenentatge positiu, no una pila de brossa immensa que només fa que perjudicar els altres, però sobretot a sí mateix@!!!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Save energy




Em vinc sentint en aquestes darreres setmanes com si fos un telèfon mòbil quan la darrera ratlleta de bateria parpadeja. Al límit de forces. Sempre hi ha una minúscula reserva que deu ser la que fa que segueixi tivant. Puc notar el benefici de cada segon de respir i relaxació del que puc disposar, per breu que acabi sent. Quin benestar, quan s'està al límit, poder estalviar una mica d'energia!

Les meves nenes malaltes. La casa i la feina no permeten baixar la guàrdia en cap moment.

Però també em sento més valenta. He vist que puc amb molt. Que les persones sempre ens n'acabem ensortint. I ben aviat crec que ens serà possible celebrar tot plegat i passar full sense mirar gaire enrere.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

"Juno"




A la darrera sessió de cinema a casa vam disfrutar amb la pel.lícula "Juno" (2007, Canadà -E.E.U.U.), dirigida per Jason Reitman, amb guió brillant i oscaritzat de Diablo Cody i magistralment protagonitzada per Ellen Page.

És el retrat d'una adolescent gens convencional en relació a una aventura vital que li succeeix i que no explicaré.


A Juno vam poder veure una història intel.ligent, sensible, bonica, que fuig d'estereotips, on els seus personatges actuen segons les pròpies conviccions, fent bé les coses: pensant-les abans.


Tan de bo hi haguessin més adolescents i més persones com la Juno. Si veieu o ja coneixeu el film potser penseu el mateix.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Mots



Ja ha arrencat.

Unes deu o dotze paraules ho canvien tot. Perquè trenquen amb el seu aïllament de tots aquests mesos de vida per permetre que entenguem què vol, sent, què necessita o li agrada, què ha vist i ho pot compartir.

Paraules que ens apropen molt més, creix la complicitat!!

Per això deu ser que aquests dies està especialment, enormement contenta, radiant. Reparteix petons, abraçades, xerrades, discursos inintel.ligibles en el seu noranta per cent.

El bon humor que ella porta és el millor aire fresc que pot entrar a casa aquests dies.


La il.lustració és d'un llibre que es diu "Cuento para contar mientras se come un huevo frito", de Mariona Cabassa

dimarts, 13 d’octubre de 2009

On vull ser

De com un paisatge pot guarir un cor que pateix...

dimecres, 30 de setembre de 2009

"El último día del resto de tu vida"


Escarxofada a la butaca del cinema em disposava a deixar-me dur.

La pel.li prometia, això m'havien dit persones en els gustos de les quals confio. Tenia , pel que em comentaven, una faceta còmica. Una altra més dramàtica. Però com la vida mateixa, sense exageracions.

No m'agrada que m'expliquin, o llegir els arguments abans de veure una pel.li o llegir un llibre. Perd molta gràcia. Per tant no en sabia pràcticament res. Tampoc doncs parlaré de l'argument, per si a algú que llegeixi això li passa com a mi.

Sí que diré que m'ha fet adonar encara més del fet de que tenir fills és una gran muntanya russa constant, on tot el que els passa i vius amb ells et commou possiblement com cap altra experiència.
M'ha fet ser més conscient de la immensitat de la força que té el meu amor per ella ,la meva nena, ja que cada aventura familiar de la pel.li em tocava quasi com si ho estigués vivint jo mateixa realment. Situacions que amb tota probabilitat viurem amb la Nora al llarg dels seus anyets de vida. Inclosa la tan temuda adolescència: quin moment!!!

La banda sonora és molt bona, contundent, molt important en el film.

Potser no és una pel.lícula molt original, i pot pecar de ser una mica ensucrada. Però és ideal per a sortir somrient, amb bon gust de boca, valorant i reflexionant, i on molta gent pot veure's identificada.

Em fa pensar en com em sento de satisfeta de la pinya familiar que som a casa. I quantes aventures encara per compartir!!

dimarts, 29 de setembre de 2009

Fins on imagines




Resistiré. No deixaré que la voràgine del dia a dia , sobretot laboral, se m'empassi. Ja no.
Ara la imaginació, aquest altre món bonic i ple de projectes em té plena a vessar d'energia i empenta.

"(...) Ahora tengo dos locales. Pero a veces me parece que son dos jardines imaginarios que he creado en mi cabeza. Unos jardines de ensueño. En ellos he plantado flores, he instalado fuentes. Los he creado con sumo cuidado, parecen muy reales. La gente viene, bebe, escucha música, habla y luego se va. ¿Y por qué crees que, noche tras noche, tanta gente se gasta tanto dinero en venir a tomar una copa aquí? Pues porque todo el mundo en mayor o menor medida, busca un lugar imaginario. Y la gente viene aquí para ver un jardín fantástico creado de forma exquisita que parece flotar en el aire y para verse a sí misma incluida dentro de esta escena."

Haruki Murakami "A sur de la frontera, al oeste del sol"

Es tracta sota el meu punt de vista d'anar més enllà del que ve a diari, cap allà on IMAGINEM possible per a nosaltres. O no?

dijous, 24 de setembre de 2009

Gràcies forever


Ahir de nou vam compartir moments de complicitat i felicitat intensa. Va ser com sempre: com si no hagués passat ni un sol dia des de tots els vells temps, des dels molts moments d'històries paral.leles. Noto que entens, des de sempre, allò que em passa i sento, i això no és gens fàcil de trobar en algú.

Es tracta d' una amistat, la nostra, que em sembla creada per un àngel del tot generós.

Se't troba a faltar molt per la distància física, però igualment no sempre la gent es troba sovint vivint en la mateixa ciutat o el mateix barri.

Posats a fer així quan fem una de les nostres "sentades" com tu en dius, és tot un aconteixement.

De nou gràcies, Graciesforever!!!



La imatge és de Frida Calho, "Autoretrat".

dimarts, 22 de setembre de 2009

Alliberament?

M'ho preguntava una amiga : "Com pot ser?". Jo també ho trobo del tot curiós. Que la petita hagi començat a anar a l'escola bressol hauria de ser una cosa que a les mares ens oferís més temps i flexibilitat per a fer altres coses. Doncs no, sobretot de flexibilitat ben poca, i ara tenim menys temps.
Estem lligades a uns horaris més rígids, ens llevem més d'hora per a preparar-ho tot (també hi deu haver falta de pràctica). Després portar-la i recollir-la, és també estona d'esperar busos, etc A continuació les obligacions a casa i a les tardes ara més que mai és un no parar. CAP minut propi, pràcticament. Ajjjj. Però ja trobarem la manera, com sempre és anar ajustant tot.

Doncs sí, les aparences poden enganyar. Ens venen que hi ha moltes coses que ens alliberen , però que ens poden convertir en grans esclaves i i esclaus.

Que ens ho diguin a les dones , tant lluitar per a treballar fora de casa i ho vam aconseguir: ara treballem a dins i a fora. Visca l'alliberament!!

divendres, 18 de setembre de 2009

"Teràpia" al parc


- Doncs sí, ara quan li donem sòlid no el vol, i a l'escola bressol em diu la mestra que n'hi donaran més. Veuràs com s'aprimarà. (...)
- Sí, és un tema que a nosaltres també ens amoïna!
- I amb les vacances més d'una nit ha tornat a dormir al llit amb nosaltres
- mmm sí clar, a nosaltres igual: vam arribar a l'hotel molt tard i ja no li anàvem a demanar bressol, ens ha passat el mateix.
- Ara a tu quan et fa la migdiada?
- Doncs mira portem molt de descontrol. Amb l'adaptació a l'escola tots els horaris estan canviant, i anem tots ben perduts a casa. Però toca fer-ho tot molt més d'hora.
-Sí, i a més ve l'hivern i amb els dies tan curts aviat a casa, dutxa ràpida, que sopi i al llit.
Bla Bla bla bla bla .......
Bla bla bla....

Aquestes coses són les que et fan veure que t'has convertit en un ésser una mica diferent a abans, a la resta dels que no tenen fills o dels que ja els tenen grans. Necessites parlar de molts detalls del teu dia a dia més que absorvent, però amb les amistats habituals no ho faràs massa si no tenen criatures. Per ells es pot convertir en una mena de tortura, jo ho entenc. Encara me'n puc enrecordar de quan era una dona lliure! Amb els de la feina, si comentes la jugada massa sovint ja et comencen a mirar extrany,... Arriba un punt que començaries a desfogar-te amb el primer que passés pel carrer quan vas amb el cotxet amunt i avall. Però no és plan.

Així que quan arribes en aquesta mena d'oasi que és el parc, trobes la comprensió buscada, la complicitat amb gent que si no fos pels fills no haguessis conegut mai; si segurament ni tan sols teniu cap altra afinitat ni semblança! Però allà la connexió sol ser immediata, i si no hi vas trobes a faltar alguna cosa. Ben bé som tot de mames - i algun papa- fent una mena de teràpia.

(Clar que amb les quilometrades de la Nora pel parc, crec que no he pogut acabar ni un sol cop una conversa...)

Bombolles màgiques

diumenge, 6 de setembre de 2009

Somnis sempre llunyans...


Abans creia que allò que desitjava fermament es podia aconseguir sempre. De fet pel que recordo era així: allò que em proposava ho anava fent possible amb temps i esforç.

En els darrers temps però, la lliçó és que hi ha coses que per molt que lluitis per a fer-les realitat no estan del tot (o gens) en les pròpies mans, que cal una bona dosi d'altres factors i que potser arribaran molt més tard, o mai...qui sap.

La imatge és un dibuix de Federico Delicado.

dijous, 3 de setembre de 2009

Els dies són únics


El temps avança cap a "enlloc"/ El tiempo avanza hacia ninguna parte.

Això he pensat després de llegir un post del blog que segueixo "El Malentendido", de Ricardo. Ell parla d'una canço de Calamaro (el qual, per cert, detesto) que diu que "el tiempo es muy poco". En això estaria d'acord amb ell.


A mi pensar en aquesta brevetat de tot, i finsitot constatar-la sovint, m'agrada. És el que realment posa les pil.les, el fet de veure clar que això, des del mateix moment que va començar, es pot acabar. Que la vida és finita i no va amb contemplacions. Que cada petita cosa bona és immensa si penses en les moltes males notícies que podries estar rebent.


Donar gràcies llavors, per mi, no és un acte ingenu o forçat sinó quelcom que si tinguéssim més humiltat, menys ambicions, més saber valorar, brollaria de dins i faríem gairebé constantment. Això i assaborir els dies com una bona presa de deliciosa xocolata negra al paladar....

Ja ho he dit.

Imatge de Mónica Lowenberg, "Pensando en ti"


dimecres, 2 de setembre de 2009

Haruki Murakami



Estic ben enganxada a les novel.les d'aquest escriptor japonès.

Em preguntava què és el que em captiva dels personatges dels seus llibres i ve't aquí algunes respostes que he trobat:

- actuen segons les pròpies necessitats, conviccions, tenen una forma de ser pròpia més enllà de la societat i les seves convencions, no els interessa per res seguir el corrent social.

-no jutgen

- accepten el què els va passant sense lamentacions, ho capegen tal i com ve, no solen analitzar-ho, disseccionar-ho, "simplement" tiren endavant.



En Toru, de "Tòkio Blues", o en Nakano i en Kafka, de "Kafka a la platja", són personatges que són ben bé així: bona gent amb els seus destins tràgics, però fets "de bona pasta", i com que cauen bé llegeixes i llegeixes i t'importa ràpidament allò que els passi.

També sovint són persones que estan soles completament en el món, tancats amb fantasmes i malsons opacs, i el patiment que es respira a través d'ells provoca desassossec, incomoditat. Estan aturmentats i alguns estan desequilibrats. Però és un desequilibri lúcid que fa pensar en qui està realment malament del cap, ells o la resta de la societat.

I quan es coneixen uns als altres aquesta soledat s'escurça temporalment, però és només una treva ja que finalment du a una nova separació sense cap concessió més que la del record.

Imagino que al Japó hi ha molta d'aquesta soledat en la multitud, que provoca no pocs suïcidis i una vida plena d'incomunicació en un dels països més "avançats" del planeta.

També hi ha un component fantasiós que dóna una bona dosi de misteri a cada història, i aquestes es van entrellaçant fins que tot sol acabar prenent un sentit, que no sempre ofereix les respostes desitjades.

Les històries d'en Murakami tenen tot això , em creen una addicció que no sé si arribaré a poder parar fins haver devorat tots els llibres que se'm posin a l'abast.

dijous, 20 d’agost de 2009

Primer aniversari



Avui aquest blog fa un any. Per aquest motiu llegia els posts inicials i he conclòs que m'agraden, i quan ara els repassoo em transporto a una època que en certa manera em sembla ja molt allunyada, noto alguns canvis forts que he experimentat degut a circumstàncies vitals.

Cada post va ser triat amb molta cura, fet amb ganes de transmetre el gust per la lectura, el cinema, la música, els bons i mals moments, les emocions sense embuts, la maternitat, l'amor, l'amistat,... En un modest viatge per a compartir i alhora anar més enllà del què diran els altres, mostrar i mostrar-se, en companyia sobretot de la meva gent.





D'altra banda he estat pensant en el nou post que volia escriure. En coses que em ballen pel cap.

Una d'elles és el fet que és fàcil deixar-se dur per les circumstàncies, pel voltant, per la gent que tenim aprop, per les demandes externes en definitiva. No ens n'adonem i podem estar actuant sovint per allò que se suposa que hem de fer, que els altres ens atribueixen que anhelem.

Però, on queda allò que dins nostre, de forma salvatge i inconeguda, brota i vol sorgir, i ni ens aturem a mirar? "Què vull? Què desitjo? Què necessito realment?". Tornar a fer-se les interessants preguntes que poden dur a una vida més sincera amb la pròpia manera de ser, l'autèntica, la no condicionada.

Sento que la resposta cal escoltar-la, tenir-ne cura i fer-la realitat en la mesura que es pugui. No fer-ho penso que és una manera d'anar en contra de la pròpia natura, de la necessitat que sempre es perd quan es prioritza allò que té a veure amb l'entorn, amb les circustàncies, amb el que ve però que realment no és anat a buscar per nosaltres.
En aquestes coses i d'altres navego aquests dies... de més hores pròpies per a pensar, llegir...


La imatge és de la flor "Hoya carnosa" o coneguda de forma comú com a flor de nàcar o flor de porcellana. La foto és feta per "Anastacia", da la pàgina "Arte y fotografía".

divendres, 31 de juliol de 2009

No es pot dur el blog a la maleta?

Em faig aquesta pregunta mentre vaig recollint les coses que em vull endur, pensant en el sentit i la utilitat que tindrà cada una per mi. És inútil intentar portar poca cosa. Al final no ho aconsegueixo!!

@@@@@@@@

Canviant un moment de tema: quan miro les actualitzacions dels blogs que segueixo em fa il.lusió descobrir-hi nous posts. EStic d'acord en que aquells blogs que s'actualitzen sovint fan venir més ganes de seguir-los i generalment creen més "addicció"; tot i això l'excés de posts diaris es pot arribar a fer pesat (em refereixo a aquells blogs que tenen varis posts al dia i envaeixen quasi tot l'espai d'actualitzacions). Entre poc i massa!

@@@@@@@@

No volia acabar el mes de juliol ni marxar de vacances sense passar per aquí a dir un "fins aviat" per a aquells que hi treieu el nas. Marxem a descansar (si es pot) a la platja.

I també volia enviar una mica de gust de sal, d'olor marinera, deixar certa remor en la closca de cargol de mar i d'onada trencant en la sorra, i una finestreta de paisatge costaner on el sol, la brisa i les ones es troben i s'acaricien.

Us envio un petó allà on sigueu, esperant actualitzar l'Aquí i ara en uns 15 dies (o menys si les temptacions em poden i condueixen a algun cyber gironí!),

dimecres, 29 de juliol de 2009

En remull


Des de sempre que m'ha fascinat el mar. Sóc animal aquàtic, peix, em passo hores en remull si tinc aigua aprop, sóc feliç a soles o sobretot amb altra gent que gaudeixi de passar moltes estones dins l'aigua, jugant, xerrant, nedant o en calma, fent el mort i d'altres modalitats similars.

Els meus pares ja eren de desaparèixer mar endins seguint les roques de la Costa Brava, durant hores, nedant, agafant musclos,etc. mentre jo em quedava amb la meva iaia Laura. Jo vaig començar des de petita a fer el mateix, i res em fascinava tant com veure els peixos i el fons marí de les roques gironines, flotar mirant avall, aquell món silenciós i ple de vida, de racons, de pau.

L'aigua té un significat especial per a mi. També, si em baso en l'astrologia , tinc signe i ascendent aquàtics els dos: càncer-piscis. Ni hi crec ni hi deixo de creure, en l'astrologia, però sí que a vegades hi ha "casualitats" que fan pensar.

La Nora, que per cert també és d'un signe d'aigua, és una altra enamorada d'aquest element. L'estiu passat va tenir les seves primeres experiències marines, per alegria meva; justament eren els inicis d'aquest blog que aviat farà un any de vida. Allò de somiar en trobar algú proper amb qui gaudir tant com jo d'estar banyant-se, sense cap tipus de preocupació, tot diversió i relax, es va fer realitat. Nosaltres dues, dos peixets empedreïts, nedem i ens capbussem i flotem i tornem a fer les mil i una filigranes a l'aigua.

Ara, maletes quasi fetes, agafo ulleres, tub... tot l'equip per a fer una mica de snorkel, i penso que per la Nora aviat també l'hi podrem comprar.

De moment sé que tot aquest cúmul d'immensa energia que ella ara té per treure, que desborda, que finsitot ens espanta per la dificultat de sostenir tantíssima activitat de la petita, doncs es podrà canalitzar en el mar i la seva piscineta de plàstic, hores capbussada i intrèpida, on cansar-se, treure tensions, on jugar amb la seva família i també, com no, on anar a fugir d'ella mentre la perseguim, més ràpida que el vent. I després poder dormir amb el cos més relaxadet que mai, sense cap tipus de tensió ja a dins.

Música i mar




La musique souvent me prend comme une mer!
BAUDELAIRE

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira.- Talment, en l'alta nit,
puja fins els estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja,
jo somio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


18 de març, 1937


MÀRIUS TORRES. POESIES I ALTRES ESCRITS

dimarts, 28 de juliol de 2009

Naufragar




Quan hi ha hagut una tempesta llarga i crua l'endemà la mar es desperta plena de restes, de brutícia, proves de la lluita incansable, aigües ressacoses que porten fulles mortes, desfetes, les ones trenquen a la sorra monòtones ,estabornides, exhaustes.


Després de cent nits de tempesta , resto estirada a la platja, entre més restes del naufragi.

divendres, 24 de juliol de 2009

Muda

M'agradaria dir-te tant sense obrir la boca... Acariciar-te sense a penes tocar-te,
cantar-te amb un xiuxiueig que només tu percebessis, a cau d'orella.

Acaronar els teus cabells i fer-te saber l'important que ets, sense mots, amb cada fet i cada part del meu cos, amb una mirada, un somriure, una clucada d'ulls....

Et transmetria el més bell del racó més amagat, més feréstec del meu cor.

Que aquest sigui només l'inici del llarg i frondós camí cap a una eterna carícia.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Un somni.../ un sueño...

La il.lustració és d'Alicia Cañas. Del llibre "Los cien ojos del pavo real"


Tanco els ulls.
No se sent res més que sorolls propis del bosc i de la natura.

Visc en una zona rural, amb molt poca cosa, diríem que l'imprescindible. La meva família i jo estem tranquil.les, lluny de tot estrés o preocupació laboral de tipus destructiu, alienant, falsament enriquidor.
Tenim poc i no ens agrada guardar més. Els equipatges ben lleugers per a una vida igualment lleu.
Hem renunciat a la ciutat i ara practiquem una forma de vida més espontània, senzilla i càlida.

Els somnis es poden arribar a fer realitat.


Creieu en això? TEniu algun somni compartible?


Cierro los ojos.
No se oye nada más que sonidos propios del bosque y de la naturaleza.
Vivo en una zona rural, con muy poca cosa, diríamos que lo imprescindible. Mi familia y yo estamos tranquilas, lejos de todo estrés o preocupación laboral de tipo destructivo, alienante, falsamente enriquecedor.
Tenemos poco y no nos gusta guardar más. Los equipajes ligeros para una vida igualmente leve.
Hemos renunciado a la ciudad y ahora practicamos una forma de vida más espontánea, sencilla y cálida.

Los sueños pueden llegar a hacerse realidad.

Creéis en esto? tenéis algún sueño compartible?

dissabte, 18 de juliol de 2009

Detalls de tu, filla meva


Tenir una filla

Contrastos extrems. Veure com, en la festa de la meva feina, mou les caderes, incansable, a primera línia del concert dels de Rumba Tarumba, davant els somriures de la resta del públic. Nora la groupie, només faltava que pugés a l'escenari a fer els coros i demanar-los un autògraf.
El seu primer concert.


Marxosa, creiem que serà del món de l'espectacle, doncs li atrau i omple de joia pujar a una tarima, estar envoltada de públic gaudint amb les seves coreografies, fent cara seductora , li diuen sovint que és una provocadora perquè mira fixament amb una rialla fins que li has de dir coses, fer-li cas.


I després hi ha la faceta intel.lectual, la d'apassionada dels llibres, els desgasta de tant mirar-los. Més d'una estona quan no la sents ni saps on és, la descobreixes asseguda a la seva hamaqueta amb el meu llibre de poemes de Rilke, paraula de mami enamorada!! I sinó us ho acabeu de creure: per a mostra un botó:


dimecres, 15 de juliol de 2009

La llavor

S'escapa, s'escapa i no torna
una manera de fer antiga
és substituida per un nou saber


res és igual llavors
perquè es tracta d'una altra dansa, l'antiga es desarrela
i es perd en el record.


Un pas que ara es consolida, que vas notant més i més ferm de forma quasi imperceptible però alhora sanguini i real, que s'instal.la en tu i traça una nova línia, un camí que es dibuixa i que és tot un terreny per a explorar i abonar.

Em sento així , segurament és una intuició del que encara no veig amb la raó sinó amb aquest sentit que no explica, simplement nota i descriu.


El dibuix és diu "Hojas" i és d'Imma Gruenholz

diumenge, 12 de juliol de 2009

Celebracions

La qüestió és celebrar. El què sigui, per menut que pugui resultar a segons qui, sobretot a qui no sol fer-ho. Aquí som molt donades a això. Sovint els fets positius significatius els celebrem.

La veritat és que la festa és un ritual del tot renovador, revitalitzant, socialitzador, trencador de ritmes iguals, recordatori de que la vida és breu, de que hi ha molt pel que estar contents i menys queixosos de l'habitual.




M'agraden aquests tipus de rituals. Trenquen amb la monotonia del pas dels mesos, tots iguals. Cada any tinc unes dates, cites, events als que no m'agrada faltar. Ja sé que aquell mes hi ha allò esperant que m'estimula a que passin altres dies més costosos.

I després hi ha les bones notícies, aquelles celebracions espontànies a les que vols poder anar i compartir perquè a algú li ha passat una cosa bona, ha aconseguit una meta,...



El meu aniversari és una de les dates que m'agrada, tot i que hi ha anys que no hi ha tant humor per a fer-ho en mogollón.
Però sempre que ho fem disfruto com una camella. Coincidim un grup més o menys igual , i en dates tan caloroses, poca gent es resisteix a venir. Tothom té ganes de sortir, disfrutar la nit, ballar i trobar-se amb gent afí.

Aquest divendres la cosa es va repetir; amistats de primera categoria, algunes absències més que justificades però que vam notar molt, i l'animació i alegria característica. El Regal per excel.lència de fer-me més gran: tot un grup d'amistats amb qui xerrar, riure, menjar bé i ballar fins a altes hores.

La imatge és de Takashi Murakami

dimarts, 7 de juliol de 2009

Reciclatge



Em pregunto si amb els bocins que queden de les males estones passades, es pot arribar a fer alguna cosa que sigui com una obra de futur,

seria com un puzzle de desfetes que resulta finalment bonic i original

Em ve la imatge, Ícaro resorgint de les seves cendres....


La imatge és de Irma Gruenholz, és una il.lustració amb plastilina que es diu "Peces"

dilluns, 6 de juliol de 2009

Regal d'aniversari


Quin seria un bon regal d'aniversari? - avui em faig una mica més vella-, i tot seguit, mentre giro el xai que es cou al forn amb les gotes regalimant-me per l'esquena, em ve la imatge:

sopar damunt el mar, un sopar a la llum de les espelmes i de la lluna, amb la mateixa bona companyia, un bon vi fresquet, però amb la brisa, els estels, i l'aigua, sobretot l'aigua sota els nostres peus, on remullar-se i nedar, enviant els desitjos fins l'horitzó.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Una de clown

LA Maria és una amiga bibliotecària i clown, una combinació si més no curiosa. Ella té aquestes dues facetes, jo diria, la més seriosa i l'altra, la de l'espectacle: l'humor incorporat en cada part de la seva persona i aquest fons potser una mica tristó dels pallassos.

Divendres la Nora i jo vam tenir sort: la Maria actuava, juntament amb tres clowns més, a la plaça més propera a casa nostra. Feia un any i quatre mesos que no la veia "en acció", des que sóc mare. Per això aquest divendres ens ho vam passar especialment bé; passat tant de temps la vaig veure molt més segura i tranquil.la, feta als escenaris.

El què ens va oferir es tractava d' un monòleg en el que parlava per telèfon. És boníssim i enginyós; tant la Nora i jo com la resta del públic que era allà vam gaudir des del principi ja que el toc d'humor i la seva pròpia presència, el seu rostre i expressions, van convidar a uns bons somriures tendres d'entrada, que culminaven en espetecs de rialles.


Cada cosa i gest pensats al detall, que ella cuida en tota la interessant història, el toc rumbero -no podia faltar!- i el fons melancòlic són ben bé parts d'ella mateixa que m'ha encantat compartir d'aquesta forma diferent.

Gràcies Maria, i recomano a la gent que s'informi i vagi a veure-la, per la meva banda farem promoció bloggera.

(Per cert, a que no endevines Maria per què el text és rosa?)

dimecres, 1 de juliol de 2009

Llépols




Quan vam arribar de Deltebre (fa dos caps de setmana), trobava a faltar algun detall, a penes imperceptible...què era?

Els sons dels molts animals que viuen al Delta.

A cada racó n'hi havia. Els ànecs (o el què fossin) reunits a la vora de les basses, les nits de cric-crics, el cel sobtadament envaït d'estols d'ocells, els gatets llépols* i la mare (batejats ràpidament per la Júlia com a Pinotxo, Spiderman i la Pepa), les visites de la gosseta Fibi , del Jordi. La granja amb els burros, que la Nora crec que s'hagués endut a casa. Les gallines amb els petits darrera, els galls vigilant la situació, els titos esterrufats (o galls d'indi en el parlar de la zona).

Llevar-se sentint les orenetes, adormir-se amb les granotes, visitar els martinets, els flamencs (bé, de mooolt lluny, els prismàtics fan meravelles...) els bernats pescaires, veure els xatracs i els seus nius en les dunes del desert a la platja del Fangar, amb el miratge de l'aigua de fons.

Com m'agradaria viure en un lloc tan tranquil com aquest, on només se senten els animals...


* llépol vol dir llaminer, ho diuen molt a Deltebre, em va agradar la paraula.


Les fotos són de Ju i Sandra respectivament

Escletxes de llum


Passa el què passa
passa que vols que tot passi i no passa
i el què et fereix, agredeix i t'avoca al pitjor
no esdevé passatger, sinó que ja sembla immutable.

Però saps què? Que la pell, imperceptiblement, es va fent més gruixuda, les faltes de segons qui llisquen sobre la pell fresca, i t'adones que tota la resta, al teu voltant, és bonic , desitjable i únic, per a ser immensament celebrat.


I amb això em quedo!

Una delícia pel cor


Tinc, tenim, l'immens privil.legi de gaudir minut a minut de la nostra nena. Un angelet que un bon dia de febrer va arribar a les nostres vides per omplir-les de llum.

Cada dia nous regals, delícies. Bitxo espavilat on n'hi hagin, amb bon cor, paciència, i un mal geni que apareix i desapareix.


Una escena divertida entre moltes, d'ahir a la tarda: entra disparada en una botiga i es posa a ballar a tot ritme al mig de la mateixa la cançó d'Abba que està sonant, davant l'atònita mirada de la dependenta, i sota la ràpida supervisió de la meva amiga que l'empaitava.


Allà on va saluda, somriu, sedueix i encandila a qui es troba, coneguts i desconeguts. Al veïnat la saluda un munt de gent, quan anem en el bus fa riure al més seriós, porta la festa incorporada. Nosaltres la mirem, quasi incrèdules de veurs els efectes que pot produir en la gent un bitxet tan petit, la seva capacitat d'arribar al més tendre de cada un.

dimarts, 23 de juny de 2009

Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'0ratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarrii un polsim de revetlla!

Plana damunt els núvols amb les ales del maig!

Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentines que amanti tot el món.

CAu de llunes. Ma Mercè Marçal

divendres, 12 de juny de 2009

Això s'anima!




Quin gust tornar a entrar en el meu i nostre raconet de històries vàries.


Han sigut unes mini-vacances merescudes, molt necessàries i útils...per a no fer res. d'entre d'altres activitats. He tingut el gran privil.legi de poder descansar, que amb el ritme que es porta en aquesta casa de mares currantes a dins i a fora, ja és dir MOLT.


Descans, pànxing, sofing, llegir, veure pel.lis, veure alguna gent estimada -quan les agendes ho han permès-. I tantes activitats lúdico-apalancades com el cos i la ment necessitaven.



I avui, després de la reentré laboral ahir, bones notícies comencen a arribar. Escriu la Maria dient que la Nora ha entrat a l'escola bressol pública nova al barri!!!

En entrar a casa resulta que ha arribat la revista vigent del Lambda on hi ha una agradable coincidència que consisteix en que , d'una banda, surten en portada i interior les nostres amigues la Rosa i la Lola amb els seus bessons: el Jan i la Júlia; es tracta d'un article titulat "Històries de famílies" que és molt emotiu i retrata la seva bonica història.
D'altra banda a la revista també es parla d'aquest blog, l'"Aquí i ara" en l'apartat: "Blogs amb nom de dona", que escriu la Susanna Àlvarez. L'ha anomenat "Una petita joia" i té una mirada amb bons ulls d'aquest raconet de colors; el què explica l'autora em ruboritza una mica i dóna més empenta i millor energia per a seguir. Gràcies mil Susanna, m'ha agradat molt el teu escrit!!!!



Els dies són plens d'emocions de les que pugen l'ànim. Als moments grisots passats segueixen ara cels sense núvols i amb una llum que ho omple tot de màgia.

Esperem que aquest només sigui l'inici!!

dimecres, 3 de juny de 2009

Què vull?



Apertura sense límits, aire, vent que s'enduu tempestes, sol per a daurar la pell,
música, poesia, paisatges de natura purificadora,
fonts d'aigua, cascades, llum etèria i plena d'energia.

Que corri l'aire, que res lligui, fluir, saber estar, saber gaudir del que hi ha , saber compartir i somiar.

Paciència, pau, i encara més calma.

Calma suficient per a pensar, dedicar-se instants més importants que tots els altres junts, on una decideix tot allò que val la pena i el que no. On una simplement no fa res, descansant de tot, de tant, de tants pesos imposats des de fora i fets propis.

Instants on saber assaborir les meravelles que a cada un li dóna estar viu.