divendres, 22 de febrer de 2013

Playing


Avui a la xerrada per pares de l'escoleta del Martí ens han parlat sobre el joc.
Jugar no té una utilitat directament pràctica com actualment es busca en la majoria de coses: uns beneficis directes, immediats, evidents. 

Però el joc és tan important que el primer vincle mare-criatura o cuidador/a-infant s'estableix a través del mateix.

No es pot estimar sense conèixer, sense confiança, ens explicava la mestra que ens ha fet la xerrada.
Descobriment, coneixement, estimació són els passos que fa l'infant. i el mateix fa a l'hora de jugar. Fa vincle amb les persones  i amb els objectes, amb les joguines.

No sempre cal estar jugant amb els nens però és important mostrar-los un interès per allò que fan mentre juguen. Un interès real, doncs en la infància la capacitat de detectar allò que transmetem no verbalment està molt accentuada, i per tant els nens notaran si estem atenent-los o bé si estem allà de cos present però pensant en una altra cosa.

En anglès, a diferència del que passa amb el català o el castellà, no s'usa la mateixa paraula per referir-se a "play" que per dir "game", o sigui que diferencien lèxicament el joc dels jocs. To play pot ser una actitud davant la vida. Ha remarcat la importància de transmetre a les criatures l'actitud lúdica vers tot, les ganes de jugar malgrat les circumstàncies més o menys desfavorables que a les persones els toqui passar.

Ha recordat la Mary Poppins i la cançó "A spoonful of Sugar" on diu que tot es pot fer jugant. Aquí podeu gaudir d'aquest deliciós fragment.





Si transmetem això als fills serà molt més apassionant viure, per ells, i també mitjançant els joc els podrem fer entendre més les coses i fer que siguin més flexibles.

També ha parlat de que cal educar posant límits i per a la frustració, ensenyant-los que en el joc, com en la vida, es perd també, no s'obté sovint tot el que es vol. Ha posat l'exemple del tortell de Reis. Ara a l'hora de comprar el tortell et pregunten quantes corones vols. Però si, de fet, el joc tracta de que només la persona que tingui la figura a dins el seu tros tindrà la corona, i paga qui té la fava; però de corones en donen vàries per si hi ha varis fills, per allò de que cap se'n quedi sense. Això afavoreix que privem als nens del disgust, no els prepara per tots els contratemps que de forma natural s'aniran trobant, pels nos que hi ha cada dos per tres.

Per acabar, una cita que vaig llegir i em va agradar molt:
"Según como nosotros, los adultos, nos comportemos y vivamos en el amor, podremos ser modelos y guías adecuados para nuestros hijos. Lo que somos  enseña a los niños mucho más que lo que decimos, de manera que debemos ser lo que queremos que nuestros hijos sean." Joseph Chilton Pearce, Introducció a Teaching Children to Love, de Doc Lew Childre.



dilluns, 18 de febrer de 2013

Menuts



Ara vull parlar de vosaltres, els més menuts de la casa. Parella d'ocells d'ales tendres i precioses, cada un dels dies de la meva vida que puc compartir amb vosaltres em doneu l'alè més pur.

Avui vull assaborir aquests moments de silenci que tinc ara evocant les vostres carones, les rialles i també els crits, somriures pícars, còmplices, espavilats, les xerrades que cada dia feu més completes, tu petita ja quasi filosòfiques, i tu menut amb frases que no sé ni com, amb menys de dos anyets, ja saps construir! I amb quin sentit de l'humor feu anar tot aquest llenguatge tendre!!


L'alegria i la simpatia s'encomanen al veure-us jugant plegats, fent salts, ballant, revolucionant tot el vostre entorn, contagiant de pura joia tot allò que toqueu, tot aquell amb qui esteu. La vostra relació de germans, que es busquen, es protegeixen, s'envegen i sobretot que fa un gran equip disposat sempre a fer una festa de tota ocasió. Doneu amor i felicitat a qui us vol dedicar tan sols uns minuts.

No es pot arribar a definir ni a descriure allò que em feu sentir. Es massa fort, no m'hi cap al pit ni en totes les paraules que se'm puguin ocórrer.
Tots els sentits treballen al màxim quan us imagino aquí aprop. I tan bon punt em separo uns metres de les personetes més meravelloses de la meva vida, és com si em faltés una part essencial de mi mateixa. 

dilluns, 11 de febrer de 2013

Relat de l''Escapada


Avui per fi, després de varis anys de no practicar-ho, hem aconseguit marxar soles un cap de setmana. Sí! És cert!

Mentre agafem el cotxe havent deixat els nostres petits a les respectives "cangurs" ens envaeixen un munt d'emocions d'allò més variades. La primera,  certa sensació d'irrealitat, d'incredulitat, com d'estar somiant despertes el mateix instant. Tots els astres per fi s'han alineat; hem trobat les persones adients i generoses per a ajudar-nos, aquestes han tingut disponibilitat quasi immediata, no ha emmalaltit ningú amb prou virulència, cap contratemps ha arribat en mala hora, com pot passar, etc., etc.



Tot seguit, un silenci persisteix al llarg dels minuts següents i aquest no es trenca en cap moment des dels seients posteriors del cotxe, i ens va constatant que és un somni però real. Ens mirem, somriem, sense paraules, estranyades i admirades alhora, còmplices.

Mentre els quilòmetres ens van allunyant cada cop més dels nostres "retoños" una creixent sensació de llibertat i enyorança recorre les nostres ments i les nostres goles respectivament.
Mirem de reüll, ara una ara l'altra, els seients buits de les cadiretes infantils, mentre el motor del vehicle ronca cada vegada a més velocitat. Aquest cop sí: l'escapada a dues va de debò!!
L'eufòria s'incrementa mentre en cap moment deixem de notar com el cordó umbilical es tensa. Intentem ignorar aquesta sensació, pugem el volum de la música i ens sentim poc menys que Thelma i Louise en les escenes on se senten volar.

Un munt d'aventures a viure recorren els nostres capets inquiets i comencem a verbalitzar tot allò que voldríem fer el cap de setmana, pluja d'idees inacabable que faria pensar que en lloc de marxar 48 hores ens en anéssim sis mesos. Tanta és la set d'estar sense rellotge: de viure el temps d'una forma quasi oblidada.

Deixem anar camí enllà les espectatives perquè aquestes no ens aixafin res d'aquesta aventura única, i agafem les corbes cap al retir tan preuat, amb lleugeresa i il.lusió infantil compartides.


NOTA: En especial agraïment a la iaia L i a les amigues R i L i els seus petits, per a fer-ho possible i tan fàcil!!!

Regalet de sant

Avui és un dia de cada dia, aparentment com qualsevol altre. Però cada dia és únic, i sovint tenim coses a celebrar. Avui és el sant de la mare, de la iaia Lurdes. Una persona generosa, amb un cor gegant i plena de creativitat, malgrat no s'ho acabi de creure mai.

Cada cop més propera, gaudint dels seus néts i passant amb prou salut de la seixantena.




Avui, mare, et vull felicitar des del bloc que sé que segueixes, i donar les gràcies pel teu amor, respecte absolut, prudència i entrega.  Agraïr-te també ser aprop sempre malgrat la distància física, i el regalar-nos amb altruïsme la il.lusió amb la que ens cuides.

Que per moltíssims anys puguem seguir celebrant tantes dates importants de les que amb alegria anem acumulant!!!

divendres, 8 de febrer de 2013

Slowly

Segueixo amb aquest llibre que ahir descobria a la biblioteca, nous fragments que resumeixen un propòsit que comparteixo amb l'autor: fer més a poc a poc cada vegada, degustant més, vivint més per a córrer menys, acariciar tot allò que l'instant present, únic, ens ofereix a cada volta.



El córrer només ens porta a fugir, a fugir del que és una fotografia irrepetible, bella, que ens du la plenitud que sempre volem anar a cercar en l'instant següent, aquell que no existeix.

Ell diu:

"Entiéndase que la lentitud a la que me voy a referir no es un rasgo de carácter sino una elección vital: convendría no precipitar el tiempo ni dejarnos atropellar por él, una tarea saludable, urgente, en una sociedad que nos acucia, a menudo con nuestro consentimiento.
He querido describir algunas actividades que dejan espacio a esta lentitud y nos aseguran un alma invariable:
Vagar: tomarnos tiempo, dejarnos guiar por nuestros pasos, por un paisaje.
Escuchar: ponernos a disposición de otra palabra a la que concedemos crédito. 
El aburrimiento: no el no querer nada, sino la aceptación y el gusto por lo que se repite hasta la insignificancia.
Soñar: instalar en nosotros una conciencia crepuscular pero alerta, sensible.
Esperar: con el fin de ampliar el horizonte de la forma más vasta y más libre posible.
La provincia interior: la parte marchita de nuestro ser, una representación de lo anacrónico.
Escribir: para que poco a poco se abra paso en nosotros la verdad.
(...)

En todas las experiencias, la lentitud (...) se reconoce en la voluntad de no precipitar el tiempo, de no dejarse atropellar por él, y también de aumentar nuestra capacidad de acoger al mundo y de no olvidarnos de nosotros mismos en el proceso.
(...) Tomemos en cuenta la preocupación de vivir, por lo tanto de permanecer, en los lugares con los que nos sentimos de acuerdo."

Per últim afegeixo que sense passar lentament se'ns escapen entre els dits per sempre més moltes imatges (i seqüències, sensacions,...) dignes de ser assaborides, digerides i incorporades al nostre ésser.

Cuinar tranquil ( tot recordant l'avi Martí)

Ahir llegia el següent fragment del llibre de Pierre Sansot titulat "Del buen uso de la lentitud":

"A mis ojos, la lentitud era sinónimo de ternura, de respeto, de la gracia de la que los hombres y los elementos a veces son capaces."

i m'ha fet recordar el meu avi Martí. La imatge de veure'l com cuinava, tot pausat, oblidat de qualsevol altra cosa que no fos el que estava manegant. De com tallava les verdures amb una calma de la que jo no crec haver estat mai capaç. La cura i l'afecte que l'avi posava en el seu fer concentrat és un dels records més bonics que per sort puc tenir de la meva infantesa.



divendres, 1 de febrer de 2013

Cap a l'autenticitat de l'instant present



Fa uns quants anys vaig veure una pel.lícula: Into the Wild  (Eddie Vedder), traduïda al castellà com "Hacia rutas salvajes". És molt bonica i també d'alta intensitat, com la que citava en el post d'ahir. Res millor que el tastet que ve a continuació en el vídeo que adjunto per a plasmar-la.

I per a parlar del mindfulness o atenció plena. Vaig fer un curs fa uns quants mesos sobre aquest recurs per a fomentar la capacitat de viure el moment present de forma més concisa i tan àmplia com ens sigui possible, acceptant allò que hi ha al present, sense jutjar l'experiència i mirant de fer que la ment es distregui el menys possible.
Faré altres entrades al respecte doncs és un tema que dóna per a molt i sobre el que estic llegint i formant-me més. 
Per ara aviam si les següents imatges us evoquen aquest viure en l'Aquí i ara, l'actitud mindfulness.