Fa dies que li vinc donant voltes. Mai havia mirat aixi tan d'aprop els idealismes, o ideals potser per ser més precisa, d'aquesta forma. Però no els ideals socials, ara parlo dels personals. D'aquelles coses que un/a va construïnt en avançar, fites, però també aquelles idees preconcebudes i que pel sol fet de pensar-les les donem per vàlides, lògiques, veritables. El que els cognitius-conductuals en diuen o diem "pensaments erronis", també hi ha els "pensaments automàtics", en molts casos. En pensar-los ens fan sentir malament. Però són tan inconscients, ràpids, que només deixen l'estela de l'emoció que no saps d'on surt.( O bé l'emoció porta cap a aquest tipus de pensament, però aquest ja seria un altre debat...)
Sí , ens els creiem, està estudiat que tothom en té i que en dubta poc o gens fins que no coneix que existeixen, de forma intuitiva o bé des d'una aproximació més racional...
D'altra banda però, hi ha els ideals o creences que ajuden a tirar endavant, les creences que,veritables o no, ens fan sentir que podrem solucionar, millorar, avançar. Projectem en el nostre futur allò somiat, allò que volem ser de grans, el que també socialment ens ha anat calant que fa feliç a la gent, malgrat potser sigui mentida, o no generalitzable a la majoria, o no aplicable a una mateixa.
Però fins a quin punt algunes idees que creiem que ens ajuden, en realitat no ens estan enverinant ?
Com desitjar tenir la família ideal. Es totalment inconscient però ben incorporat en molts casos. Segurament les pel.lícules americanes tenen molt la culpa d'aquest idealisme vers la família. Un gran número de germans, parents, el pare i la mare units malgrat vents i marees, els germans fent pinya, amics allà, un poti.poti de penya que al final s'ajuda i s'hi pot comptar. I quan aquesta cosa ideal no es compleix. Ai! Quants de dolors per a molta gent! Que ho preguntin a molts per Festes de Nadal. El dolor que aquestes causen té molt a veure amb el contacte amb la realitat, tan i tan diferent de totes aquestes pel,lícules (i no pel.lícules) emmetzinades.
Ara miro més amb lupa allò que sempre havia vist, en el meu propi camí, com quelcom que m'ajudava a lluitar pel que somio. Ull amb el que somiem, doncs també en no tenir-ho, pot causar un gran dolor a dins, que ni sabem d'on ve...
2 comentaris:
Com sempre l'has clavat, de fet les herències provoquen en molts casos estats d'infelicitat,com deies en èpoques nadalenques...jo crec, modestament, que individualment el somiar ha de ser infinit, si no perds la consciència del que és factible o no, i globalment s'ha de vigilar molt, sobretot per les fites que ja sembla que tenim incorporades quant neixem, m'ha encantat...com sempre!!
una abraçada!!
Xelofont, sí, si, el delicat és que a vegades hi ha somnis que sense ser-ne conscients ens els estem imposant complir però més per una influència social que no fruit d'un desig propi, o nascut de les pròpies entranyes. En el cas d'aquests últims, sí que penso igual que el que tu dius "somiar ha de ser infinit", que bonica l'expressió!
Petons ;)
Publica un comentari a l'entrada