diumenge, 3 de març de 2013

Els temps

M'havia promès a mi mateixa avui anar a dormir a una hora decent, les 23h com a molt, i aquí estic, fent just tot el contrari...al matí de nou maleïré la meva inconsciència i eufòria noctàmbules.
Però és que els moments nocturns són únics, silenciosos, espaiosos, un tresor, vaja; una creuria que no té obligacions, mil coses a solucionar cada dia, és com un petit oasi que sempre vull allargar més i més.


De moments propis, allò que se'n diu propis, només en puc rascar uns pocs al llarg de la setmana, i algun d'aquests es dóna quan a la nit encara tinc un bri d'energia i alguna que altra neurona sembla que vol funcionar.
Aleshores, com  ara mateix, m'agrada fer volar el pensament, la imaginació i per què no? la paraula, vers un racó serè on sentir-me jo, la que era, la que no tenia tants compromisos ni horaris, ni dues personetes  meravelloses però esgotadores al meu càrrec, a més d'una feina que cada cop em vol robar més del meu escassíssim temps nocturn.
Recordo la que era anys, molts anys abans de tantes aventures intenses i apassionants.O les que vam ser durant set anys abans de tenir la prole. Fent i desfent plans i aventures, viatjant i sense haver de fixar horaris ni calendaris. Quins temps aquells!!
Vam prendre les decisions correctes i molt i molt meditades, del tot desitjades, amb el fet de voler la maternitat múltiple. Sabíem perfectament a què suposava renunciar. Cada una havia viscut ja una vida pròpia, igual que després vam poder viure una vida pròpia com a parella. Tot i així, no cal dir el que no és: un cop a sobre, el més enyorat és el gran marge de llibertat que ja no torna, almenys en varis anys, quan s'és mare.
Sí, es veu que darrerament el temps i la forma de viure'l, els ritmes, o el fet de tenir un temps per a cada cosa, estan molt presents en el meu cap. 
Seguirem donant voltes i aprenent una mica més cada dia a modular els temps.

4 comentaris:

Marieta Ull Viu ha dit...

q tendre, Ju...quanta poesia! m'encanta...és tal qual, doça melancolia del que vam ser i trigarem a tornar a ser, i així i tot mai hi tornarem del tot, però zero recança!

Ju ha dit...

Sí, Marieta, és una sensació bonica d'haver tingut la sort de poder gaudir de cada etapa... i alhora aquesta melancolia que tu comentes del que possiblement ja no torni, si més no de la mateixa forma. Però "no nos quitarán lo bailao" ;)

xelofont ha dit...

Ai Ju, per moments pensava que m'estava llegint a mi mateix...a la nit, quant la son ja em pot però alguna raó em fa buscar el meu moment...no tan sols el fet de tenir fills, anem cansats, mil coses a fer i per sort , la memòria sempre és selectiva i et fa recordar tan sols els moments de calma...de fet jo penso dos anys enrera i sembla que tenia més temps i és que no recordo aquell dia que vaig fer cua a tal lloc per firmar un paper o que vaig treballar deu hores un dia...a vegades, penso, que a la meva filla li entrego tan sols les restes del desgast diari, ja ho deia la Mafalda del seu pare això quant tornava de l'oficina...m'encanta el que desprens escrivint, em fas enmirallar en molts casos...un petó!

Ju ha dit...

Xelofont, en el fons devem ser no tan diferents les persones,amb vivències que poden ser compartides i això ens pot ajudar a apropar-nos, posar en comú,reduïr soledats i escurçar distàncies.
Respecte al fet d'acabar dedicant menys temps del desitjat als fills...totalment d'acord amb tu i la Mafalda..quina culpabilitat més gran fa sentir no donar per tant com desitgem pares i fills!! El de les coses que porto justetes,t'ho confesso. Però aspirar a l'ideal mai acaba de ser bo...això dóna per un altre post sencer!!
Petons!!