divendres, 22 de març del 2013

Jutges o flexibles?

Tens raó, som persones constantment canviants, en certa forma no som ben bé la mateixa persona ahir, que avui, que demà, en les diferents situacions en les que ens anem trobant, segons amb qui ens relacionem, segons l'estat d'ànim, les experiències viscudes aquell dia,.... Som persones amb petites parcel.les en cada una de les quals actuem d'una forma concreta i força irrepetible. No és el mateix  el "Pepet pare", que el "Pepet company de feina", que el "Pepet amic", etc. Mai es donen ben bé els mateixos factors per a poder dir que actuem sempre igual.





Vist així doncs, el canvi en els éssers humans és constant, modifiquem en funció de molts factors la forma d'actuar i fins i tot de ser. Les persones som l'oposat a estàtiques. Això m'agrada de pensar-ho així. M'atrau molt la idea de ser modelables, plàstiques -que no implica necessàriament ser manipulables- de tenir una gran capacitat per a poder millorar coses, si ens ho proposem fermament i ens hi apliquem amb constància i prou motivació. I és un fet que en som.

D'altra banda, i tenint en compte el dit fins ara, no es pot jutjar una persona per quelcom que faci aquesta, i posar-li una etiqueta global. No s'hauria de fer. Tampoc a un/a mateix/a. Si t'equivoques no pensis que no vals res, pensa que ho has fet malament. I tothom és falible, o a cas coneixem algú que no s'equivoqui, una i mil vegades? Igualment per a terceres persones. Per gran que sigui l'errada comesa, no es pot "desterrar" ningú de per vida, o a mi em sembla que en aquest sentit seria bo ser més flexibles.

A què ve tanta arrogància quan ens veiem superiors als altres? O tant automenyspreu quan ens sentim inferiors?

Quant més desterrats tingui els judicis absoluts, més amplitud de mires, més apertura al món.

Segurament molts grans absolutismes a escala més global comencen per personalitats molt rígides, persones que n'exclouen radicalment a d'altres, degut a pors, estereotips, incapacitats ,...
Vàries d'aquestes reflexions les dec a la conversa d'ahir amb la Natalia. Gràcies!
La imatge és d'una escultura de Joan Priego. 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Judit, un article preciós!
Una abraçada forta.

Natàlia

Anònim ha dit...

De vegades i algunes vegades tot sovint volem encabir el mon als nostres esquemes i el mon es molt ampli i els nostres esquemes poden ser massa curts de distancies, distancies fisiques, emocionals, sentimentals i aixo ens pot convertir en curts de mires, petons i felicitats pel bloq

Ju ha dit...

Gràcies Natàlia, que bé que t'hagi agradat. Tu ets la mestra ;) Una abraçada.

"Anònim" estic totalment en sintonia amb el que dius!! Gràcies!!