El córrer només ens porta a fugir, a fugir del que és una fotografia irrepetible, bella, que ens du la plenitud que sempre volem anar a cercar en l'instant següent, aquell que no existeix.
Ell diu:
"Entiéndase que la lentitud a la que me voy a referir no es un rasgo de carácter sino una elección vital: convendría no precipitar el tiempo ni dejarnos atropellar por él, una tarea saludable, urgente, en una sociedad que nos acucia, a menudo con nuestro consentimiento.
He querido describir algunas actividades que dejan espacio a esta lentitud y nos aseguran un alma invariable:
Vagar: tomarnos tiempo, dejarnos guiar por nuestros pasos, por un paisaje.
Escuchar: ponernos a disposición de otra palabra a la que concedemos crédito.
El aburrimiento: no el no querer nada, sino la aceptación y el gusto por lo que se repite hasta la insignificancia.
Soñar: instalar en nosotros una conciencia crepuscular pero alerta, sensible.
Esperar: con el fin de ampliar el horizonte de la forma más vasta y más libre posible.
La provincia interior: la parte marchita de nuestro ser, una representación de lo anacrónico.
Escribir: para que poco a poco se abra paso en nosotros la verdad.
(...)
En todas las experiencias, la lentitud (...) se reconoce en la voluntad de no precipitar el tiempo, de no dejarse atropellar por él, y también de aumentar nuestra capacidad de acoger al mundo y de no olvidarnos de nosotros mismos en el proceso.
(...) Tomemos en cuenta la preocupación de vivir, por lo tanto de permanecer, en los lugares con los que nos sentimos de acuerdo."
Per últim afegeixo que sense passar lentament se'ns escapen entre els dits per sempre més moltes imatges (i seqüències, sensacions,...) dignes de ser assaborides, digerides i incorporades al nostre ésser.
5 comentaris:
així és, la lentitut o l'intent de controlar el temps és vital, sembla que siguem nosaltres que correm darrera d'ell i el temps, en realitat és nostre...t'has fixat que tothom diu " com passa el temps" i sobretot quant et fas gran i és que som nosaltres que el fem córrer...i evidentment així ens perdem els detalls, els racons i els tresors...
Tens raó,és nostre,mentre hi som en podem disposar amb més llibertat de la que ens concedim. No el sabem administrar?
em sembla que per mala sort ens ensenyen a ser dominats per ell, potser no sabem que fer amb la llibertat en alguns casos...no ho sé, hi penso molt en això, el temps, si és nostre o som d'ell...ja veus tú en quines tonteries "perdo el temps" :)
Potser no ens han educat ni estem educant per a aturar-nos i saber "perdre el temps" com tu dius
, sinó per a tot el contrari: per a córrer i abarcar més i més. La quantitat guanya la qualitat. I hem d'anar en sentit contrari.
Poc i millor.
Lentitud, en comptes de tanta precipitació desaforada. SErà més nostre i nosaltres estarem menys en les seves mans, les del temps...
jo alguna vegada m'he aturat i t'asseguro que tens una sensació de velocitat al teu voltant que alucines...com dius la qualitat ha de guanyar a la quantitat...penso, però, que potser hi haurà un canvi per bé en tot això...per mala sort hi ha crísis però me n'adono que hi han noves formes de mirar i d'entendre la vida, obrir els ulls...i crec que si, que podem dominar el temps, tot i que a vegades és indomable...fixa't que tot és mou per modes, les notícies, els ideals, tot passa rapid, val la pena parar...i ser conscient que aquest instant mai més hi serà, és com la son, no es recupera...fa gràcia que digui això, porto uns dies que no paro!!...però vaja pots anar ràpid i parar en moments puntuals pels detallets que cada dia la vida ens regala...ja paro eh, però fixa t que sempre ens diuen que tenir fills treu temps!! i quantes hores estem amb ells? en definitiva el problema, com deia la Mafalda, és que quant els tenim ja hem donat tantes hores que ens queden les cansades per ells...ai com m'enrotllo!!
Publica un comentari a l'entrada