A tu que avui no et conec, a tu que em vas donar la vida. Ara que sóc mare et penso més sovint.
Vas deixar de ser qui érets per transformar-te en qui ets ara. I jo vaig sentir que la meva mare, la mare que jo coneixia havia desaparegut.
Des de que vaig ser mare s’han accentuat en mi sentiments de melangia, melangia de moments no viscuts, moments no compartits.
No puc recordar-te com em cuidaves quan jo era petitona com ho és ara la meva filla (la teva néta), ni tampoc tu m’ho pots explicar. Si que puc dir que no tinc cap record de que em faltés el teu amor. Em sento que em vas estimar i que te’n vas deixar res per donar-me.
Avui encara et ploro, avui més que mai. Al sentir plenitud quan cuido a
Sí, sóc bona mare. Ho vaig aprendre de tu.
Gràcies.
-- --.---
4 comentaris:
dolça i agria historia, pero l'important ara es que esteu dues persones per estimarla i cuidarla per sempre.
Amor, una de les coses que més em commou de tu és com afrontes les coses de la vida, per a dures que siguin. No em puc gairebé ni imaginar pel què hauràs passat perquè hi ha coses que només vivint-les es pot un fer una idea de la seva cruesa. Però això t'ha fet ser la gran persona que avui per avui ets: lluitadora incansable i valenta per superar-ho tot.
T'estimo
Ju
Igual de lluitadora que és la teva mare. Ju
Davant d'aquest post, l'únic comentari possible és el silenci.
Què gran ets, Sandra.
A.
Publica un comentari a l'entrada