divendres, 20 de març de 2009

Patiments

Hi ha una cosa que ens fa més mal que bé: és creure que "tot ha de sortir bé", que les coses seran fàcils, que el patiment es pot evitar i que llavors serem més lliures.

EL PATIMENT SEMPRE HI ÉS, QUAN S'ACCEPTA COM A COMPANY DE VIATGE S'OFEREIXEN MENYS RESISTÈNCIES I LLAVORS EL VIATGE ÉS MÉS LLEUGER.


No són necessàriament els altres els que ens provoquen tot patiment. Com que som animals socials és quan estem en contacte amb els altres que poden sortir moltes pors i inseguretats.



PErò és en un mateix la clau, no en l'altre, al que solem donar les culpes.

L'"altre desagradable" és el què ens posa -sense ell ni saber-ho- cara a cara amb les pròpies mancances. Estem en el fons rebutjant una part pròpia, la que pitjor ens fa sentir amb nosaltres mateixos.


En comptes de seguir negant aquesta pròpia "part lletja" cal ser valents , mirar-la fit a fit i tenir el ferm desig i voluntat d'acceptar-la ; llavors posar-nos a fer quelcom al respecte, amb molta paciència.


Bé, com sempre és el meu punt de vista subjectiu i humil , el moment que em ronda interiorment.


Sufrimientos

Hay algo que nos hace más mal que bien: es creer que todo tiene que salir bien, que las cosas serán fáciles, que el sufrimiento se puede evitar y que entonces seremos más libres.

EL SUFRIMIENTO SIEMPRE ESTÁ, CUANDO SE ACEPTA COMO COMPAÑERO DE VIAJE SE OFRECEN MENOS RESISTENCIAS Y ENTONCES EL CAMINO ES MÁS LIGERO.

No tienen porqué ser los demás los que nos provocan sufrimiento. Como somos animales sociales es cuando estamos con los demás que pueden surgir muchos miedos e inseguridades.

Pero es uno mismo la clave, no el otro al que solemos dar las culpas.

El "otro desagradable" es el que nos pone -sin él ni saberlo- cara a cara con los propios déficits. Estamos en el fondo rechazando una parte propia, la que peor nos hace sentir con nosotros mismos.

En vez de seguir negando esta "propia parte fea" hace falta ser valientes, mirarla fijamente a los ojos y tener el firme deseo y voluntad de aceptarla; y entonces ponernos a hacer algo al respecto, con mucha paciencia.

Como siempre este es mi punto de vista subjetivo y humilde, el momento que me ronda interiormente.

3 comentaris:

anna ha dit...

La vida es una lluita constan, que a vegades ens deixa sense alè i a vegades en dona una mika de marge per poguer agafar forçes i continuar endevant. Poques son les ocasions per poguer fer un PARE I PENSA......jo ara he trobat el moment i no el deixare escapar.

Anònim ha dit...

Deixar-se ser, seure tranquil·lament sobre el mur que determina els nostres límits i observar des d'aquest punt, sense cap equipatge ni pes. Mirar dins i fora, que al final és el mateix. Compartir, riure, plorar, desesperar-se, estimar,... com mola tot aquest embolic! :-)

A.

Ju ha dit...

Anna espero que aquest STOP sigui molt productiu per tu, i agafis tota la força que et calgui per a fer front a tot el què vingui.

A. quina imatge més gràfica: asseguda en calma en el propi límit per a poder veure-hi millor i anar més enllà. Permetre's sentir tot sense tabús. M'agrada.

Petons a les dues.