diumenge, 1 de març de 2009

El curioso caso de Benjamin Button



Després de veure i gaudir d' aquesta pel.licula, unes quantes coses en les que m'ha fet pensar:

el pas del temps ho pot quasi tot


hi ha sentiments que ni la mort pot destruir

Què és el temps???

Jo em sento igual a mida que passen els anys però el cos va canviant, igual que el de la gent del volt i tot el què hi ha; canvia el cos i algunes coses en la forma de ser, de pensar malgrat poden ser imperceptibles; tots ens fem grans, i al final -si hi ha sort en la majoria dels casos- arribem a vells. Canvien els paisatges, els llocs, tot. "En el canvi hi ha la permanència", deia el filòsof (Heràclit, eres tu?)

Cada cop m'adono que hi ha molta més gent jove que jo i menys gent més gran.


Val la pena exprémer cada minut.

D'un moment a l' altre tot pot canviar molt, radicalment. El fer o deixar de fer alguna cosa en un moment determinat, el dir o no dir, demostrar o no, per insignificant que pugui semblar a vegades pot canviar radicalment quelcom de les nostres vides.

Si tenim sort, un dia morirem de vellesa, havent gaudit d'un munt de sensacions noves, diferents, apassionants. Havent triat els camins que ens semblaven millors, conegut i estimat molta gent, molta de la qual desapareixerà abans que nosaltres, i molta d'altra que ens sobreviurà.

Està més a les nostres mans del què pensem l'haver pogut experimentar una vida plena.
Quins beneficis aporta viure sentint-se víctima de l'exterior? Paga la pena viure autocompadint-se quan el preu que es paga és amargar-se la vida i deixar-la passar?

La intel.ligència crec que ha de servir per a aprendre a simplificar: trobar així el sentit positiu del què ens passa (tot i que a vegades es fa dur d'"aguantar el tipus" en segons quines situacions); però a vegades és més fàcil o aparentment beneficiós per segons qui recrear-se en el "quina mala sort que tinc" en comptes de fer front al què realment hi ha: la capacitat de ser valents i agafar el timó.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Certo! Només des de la nostra pròpia ànima podem VIURE realment (tant els bons moments com els dolents) I l'ànima? Suposo que és molt més que un mateix. O no? Això ens dóna per un gran debat Moritz en mano.

Uns abraçada
A.

Ju ha dit...

I què és l'ànima? Hi ha com quelcom més enllà de l'individu? energia? aquesta efectivament és indiscutible, però que es transformi pot suposar certa continuitat més enllà de la mort?
Aquesta Moritz, que no es faci esperar: és del tot necessària :-)
Un petonàs per a tu,