dimarts, 31 de març de 2009

Fent deures (i acomiadant el març)

Han sigut dos mesos molt intensos, d'aprenentatges durs, de temes pendents d'anys que m'he decidit a batejar: ara tenen nom per a mi i un bon inici de com afrontar-los perquè no em tornin a fer sentir gaire feble.





Temes que costen...deures fets a mitges... Em sento plena, de poder fer-hi front malgrat em costi bastant de sang, suor i llàgrimes en algun moment. Però no puc amb l'immobilisme de "ja ho faré demà". Aquest mai arriba doncs és a les pròpies mans.


Hi ha unes quantes coses que m'estan ajudant a veure "el problema des de l'altra banda", i giren entorn a:

La meva amiga A. em va facilitar un interessant text de Borja Vilaseca sobre l'autoestima que va ser publicat el 15/03/09 al diari El País, el text es diu "Anatomía de la autoestima"; hi ha una frase que diu així:

"Todo lo que una persona no se da a sí misma lo busca en su relación con los demás: afecto, confianza, reconocimiento,...La independencia pasa por aprender a autoabastecerse"

Aquesta afirmació m'ha donat molt que pensar i molta teca a aplicar.

A vegades cal ajut extern (professional inclòs) per a fer aquest aprenentatge, jo l'he agafat quan m'ha calgut.

Diguem-ne que he posat fil a l'agulla per a començar a ser més independent de debò. Tinc eines acumulades d'anys, i moltes altres que aprenc cada dia de moltes coses i gent. I mooolt que, per sort, encara hauré d'anar posant en pràctica i agafant.

I aniré acabant el post citant una frase de Kierkegaard que van dir ahir a "L'ofici de viure" (Catalunya Ràdio, de 20 a 21h cada dia, molt recomanable segons el tema que toquin:


"La porta de la felicitat s'obre cap a dins, ens hem d'enretirar una mica per a poder-la obrir"

No mirar tant a fora, ni si em miren: "Para mirar hay que sentirse menos visto" (A. Rozitchner)

6 comentaris:

anna ha dit...

Lo dificil es veure i posar com tu dius el fill a l'agulla. Costa i molt es un proces llarg pesat i engoixant en moments pero la recompensa es va vaient poc a poc en petites dossis i es acollonant despres. Cami a cami es fa la força....Sort i coratge guapa.

Petons.

Ju ha dit...

LA recompensa és incomparable amb el què s'obté "seguint aguantant".
Una abraçada noia!!

Anònim ha dit...

Més que seguir "aguantant" és seguir creixent, créixer fa mal, de sempre, però si un ho accepta el dolor és sostenible.

És quan no volem créixer que el dolor és insoportable perque tenim el dolor en si del creixement més el de la negació de créixer.

Acceptar que les coses canvien i que nosaltres també és el que ens fa més "forts", i tu n'ets, allà on vas fas arrels! :o)

Petonassos gegants per una dona gegant.

Anònim ha dit...

FORÇA TORETA!!!

Anònim ha dit...

Endavant que la primera la sang altera i el cor accelera...Endavant Toreta!!!

Anònim ha dit...

Petonassos Mil!!!