dijous, 3 de desembre del 2009

El català



La meva llengua em fa sentir plena. És tan bonica, sona tan bé, n'estic enamorada!!!
Com no , és una qüestió totalment emocional, visceral.
Si me la prenguessin seria tan pobra que no em quedaria gaire.

La gent que la rebutja jo em pregunto: renunciarien ells a la seva pròpia llengua? Aquí a Catalunya en alguns àmbits hi ha gent amb altres llengües maternes que se sent exclosa perquè el català és demanat sovint (a nivell formatiu, laboral,...). Però en realitat volem preservar-lo, i no és a cas la nostra terra per a poder demanar que s'utilitzi el català? O a Cáceres demanaran que es parli i escrigui en una llengua que no sigui el castellà?

Sí. Reconec que sóc de les que es passa amb facilitat al castellà si l'interlocutor no canvia al català. Sí, sé que ho faig malament perquè no faig cap favor a la meva llengua, que no és precisament majoritària en el món. A vegades segueixo parlant en català peti qui peti i aleshores em sento satisfeta. I cada vegada més estic trobant gent que no canvia al castellà mai, si no és que parlin amb algú de fora de Catalunya que no entengui la nostra llengua.

I molta d'altra gent castellano parlant que quan se'ls parla el català finalment perden la vergonya i es van atrevint a respondre en català.

És curiós perquè mai m'he definit com a nacionalista però m'identifico amb la cultura catalana, no gens amb l'espanyola. Com s'entén? Jo no m'entenc gaire...

I als que us hi atreviu: què us passa a vosaltres?



La foto és de la GRAN Festa del Vi de Poboleda d'aquest any.

3 comentaris:

Ramone ha dit...

Jo sempre que puc parlo en la meva llengua i trobo bé que tothom faci el mateix. Què vol dir nacionalista? Fan servir aquest mot de manera negativa ( o anti- )perquè la gent bona com tu no el senti proper i no s'hi defineixi. Algú demana a cap espanyol si és nacionalista? Pel que expliques et sents catalana (costum,tradicions, llengua...) i no (o menys) espanyola. Doncs llavors ets catalana i fas bé de parlar la teva llengua. Un petó...

Ricardo Leal ha dit...

Es una sort que parles i entengues dues llengües amb les què comunicar-te amb la gent; no ho dic jo, ho diu el meu net, nascut fa 6 anys i criat a Madrid (ell parla l'espanyol, només). I no podem evitar ser espanyols, o hispànics, o ibèrics, o europeus, igual que els de Càdis, o els de qualsevol altre lloc, i qui no ho entenga té un problema més. Però això que he mamat de menut, això és meu i ningú se ho emportarà.

Eilav ha dit...

Les voltes de la vida em varen portar a viure a Saragossa fa uns anys. No em considero nacionalista a cap nivell, no donaria la meva vida per España ni ho faria per Catalunya. La meva vida és ben meva i només la donaria per un èsser estimat (i ja em costaria… je je je). Això si, estimo molt la cultura sigui la que sigui i més m’estimo les cultures que he viscut. Si em pregunten que és el que més anyoro de la meva cultura catalana, ho tinc ben clar: el català. Em falta una part de mi. Ves qui ho diria! I aprofito qualsevol ocasió, per poder llegir, parlar o escoltar el català. No és pot rebutjar cap llengua perquè és matar part de la cultura d’aquest món on vivim. Jo sóc de les que opino que quanta més varietat millor: vull més idiomes, més folclore i més formes de fer o ser diferents. És tan bonic emocionar-se tant escoltant una copla com el cant dels ocells … Desde Saragossa: visca la cultura i la diversitat!!!!