"Teràpia" al parc

- Doncs sí, ara quan li donem sòlid no el vol, i a l'escola bressol em diu la mestra que n'hi donaran més. Veuràs com s'aprimarà. (...)
- Sí, és un tema que a nosaltres també ens amoïna!
- I amb les vacances més d'una nit ha tornat a dormir al llit amb nosaltres
- mmm sí clar, a nosaltres igual: vam arribar a l'hotel molt tard i ja no li anàvem a demanar bressol, ens ha passat el mateix.
- Ara a tu quan et fa la migdiada?
- Doncs mira portem molt de descontrol. Amb l'adaptació a l'escola tots els horaris estan canviant, i anem tots ben perduts a casa. Però toca fer-ho tot molt més d'hora.
-Sí, i a més ve l'hivern i amb els dies tan curts aviat a casa, dutxa ràpida, que sopi i al llit.
Bla Bla bla bla bla .......
Bla bla bla....

Aquestes coses són les que et fan veure que t'has convertit en un ésser una mica diferent a abans, a la resta dels que no tenen fills o dels que ja els tenen grans. Necessites parlar de molts detalls del teu dia a dia més que absorvent, però amb les amistats habituals no ho faràs massa si no tenen criatures. Per ells es pot convertir en una mena de tortura, jo ho entenc. Encara me'n puc enrecordar de quan era una dona lliure! Amb els de la feina, si comentes la jugada massa sovint ja et comencen a mirar extrany,... Arriba un punt que començaries a desfogar-te amb el primer que passés pel carrer quan vas amb el cotxet amunt i avall. Però no és plan.

Així que quan arribes en aquesta mena d'oasi que és el parc, trobes la comprensió buscada, la complicitat amb gent que si no fos pels fills no haguessis conegut mai; si segurament ni tan sols teniu cap altra afinitat ni semblança! Però allà la connexió sol ser immediata, i si no hi vas trobes a faltar alguna cosa. Ben bé som tot de mames - i algun papa- fent una mena de teràpia.

(Clar que amb les quilometrades de la Nora pel parc, crec que no he pogut acabar ni un sol cop una conversa...)